Els reptes del 14-F
The Washington Post obria el dia 15 la crònica de Joseph Wilson sobre les eleccions catalanes afirmant: “El futur govern de Catalunya es troba en mans d’un home que passa les nits a la cel·la de la presó per sedició [...] Oriol Junqueras va rebre el règim de presó oberta a finals de gener, és a dir, que pot passar el dia fora de la presó. Dedica gran part d’aquest temps, dins i fora, a liderar Esquerra Republicana de Catalunya, el partit ara posicionat per triar els seus socis de govern després que les eleccions d’aquest cap de setmana donessin el poder als separatistes.” I assenyalava que els tres partits independentistes han passat dels 70 escons del 2017 als 74 del 2021 i, que a pesar de la forta caiguda de la participació, l’independentisme ha superat per primera vegada el 50% dels vots. El mateix dia, Sam Jones (Madrid) i Stephen Burgen (Barcelona) a The Guardian insistien en els mateixos arguments: per primera vegada els partits independentistes superen el 50% dels vots i passen de 70 a 74 escons d’un total de 135. En ambdós casos assenyalaven que al davant d’aquesta incontestable majoria dels partits independentistes, els 625.000 vots i 33 escons (per 580.000 i 33 escons d’ERC) del candidat socialista, que ha gaudit del suport del president espanyol, Pedro Sánchez, no li permeten formar govern per molt que repeteixi que ha guanyat les eleccions. The Guardian també recorda que ERC aposta per una estratègia més moderada i negociada per aconseguir la independència, però que el partit de centredreta Junts per Catalunya aposta per un enfocament més confrontat i radical per tal de mantenir la pressió sobre el govern central i les bases motivades.
Cròniques i anàlisis molt similars trobem també al Financial Times, Der Spigel, Bloomberg, Le Monde, La Stampa, Frankfurter Allgemeine, Die Welt, La Repubblica i en les principals cadenes de televisió, des de la BBC fins a la CNN i Al Jazeera (https://www.youtube.com/watch?v=g9d4JWx97X8) i agències internacionals (Associated Press, Reuters, Ansa). En suma, la situació de Catalunya és seguida amb interès per moltes cancelleries estrangeres i per l’opinió publicada de molts països del món, com va poder comprovar en la seva recent visita a Moscou l’Alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell. D’alguna manera, el cas català s’ha convertit en l’estendard d’un conjunt de moviments similars que, d’Escòcia al Quebec, d’Euskal Herria a Irlanda del Nord o Flandes, presenten dues característiques comunes: l’empoderament polític dels ciutadans per determinar el seu futur, el dret a decidir i la voluntat d’exercir aquest dret per vies pacífiques i democràtiques. Els resultats del 14-F obliguen a posar-se d’acord i a governar amb seriositat i rigor els propers anys, deixant de costat les invocacions a l’independentisme màgic, que contribueixen al desencís i a la desmobilització quan es topa amb la crua realitat, i el recurs a un victimisme que genera adhesions sentimentals però que no serveix per avançar en el camí de l’autodeterminació. Ras i curt, la victòria del 14-F no ha d’impedir l’anàlisi serena de la situació. Han estat unes eleccions imposades, contra el criteri dels experts sanitaris i epidemiològics, en el punt àlgid de la tercera onada de la pandèmia per una maniobra al servei de l’operació de retorn d’un ministre de Sanitat que no ha brillat, precisament, per la seva eficàcia a l’hira de fer front a la pandèmia. Ara bé, la forta abstenció (la més alta des de la reinstauració de la democràcia) no s’explica només per la pandèmia, sinó també per la desafecció d’un electorat que està fart d’un cert autisme polític que ha impedit veure que calia afrontar la crisi sanitària amb decisions correctes i al mateix temps comprensibles, explicant-les amb una política informativa transparent, i denunciant amb contundència la falta d’ajudes econòmiques del govern espanyol als sectors més afectats per la crisi. Unes ajudes que sí que han prestat altres governs del nostre entorn. Era –és– un moment clau per demostrar, per insistir fins a la sacietat, que el dèficit fiscal té conseqüències, que no és retòrica victimista, sinó crua realitat. Per tal de no malbaratar el crèdit aconseguit per l’independentisme en l’àmbit internacional des del 2010 –i, sobretot, des del 2017– ara cal un govern fort –l’àmplia majoria autodeterminista ho permet–, que gestioni els recursos amb voluntat de servei i de satisfer les demandes dels ciutadans, perquè ser republicà és també governar amb sentit republicà, i que, alhora, sigui capaç d’exigir al govern espanyol la desjudicialització de la política, la fi de la repressió (de l’independentisme –és inadmissible i acarnissament que l’endemà del 14-F la fiscalia sol·liciti revocar de nou el tercer grau concedit als presos polítics– i d’algunes manifestacions de la llibertat d’expressió), el rescabalament de les víctimes, l’amnistia i seure’s una vegada per totes a la taula de diàleg per acordar una solució política al conflicte entre Catalunya i Espanya que fixi les condicions per dur a terme un referèndum d’autodeterminació. Ara és el moment de fer-ho, perquè els resultats del 14-F permeten que a Catalunya es formi un govern de centreesquerra, fort i d’ampli consens, mentre que Pedro Sánchez, després de la desfeta del PP i de Cs el 14-F, té les mans més lliures que mai per poder fer política d’altes mires, per resoldre les qüestions que va deixar pendents la Transició i les limitacions del caducat règim del 78. Veurem si té el coratge suficient. És el que caldria esperar d’una democràcia madura com les dels països del nostre entorn i el que esperen molts dirigents europeus. Potser és moment de recordar a Sánchez que s’hi juga el futur –el seu i el de tots els demòcrates–, perquè el deep state no dubtarà a ordir un cop d’estat institucional contra, com diuen els mitjans d’extrema dreta, “el govern socialcomunista amb arrels estalinistes i suport d’independentistes i filoetarres”.
