Opinió

Tribuna republicana

AQUÍ Hi HA RODES; SALTA AQUÍ!

No aspiraven a una “major” majoria? Doncs, l’electorat els l’ha donada i els ha dit: aquí hi ha la majoria; declareu la independència!
Deixeu tota esperança, vosaltres, que heu votat per la independència

Una faula d’Isop, titulada El bocamoll, conta la història d’un jactanciós pentatleta que es vantava a tot arreu d’haver triomfat als Jocs de Rodes fent el salt més gran de tots. Un bon dia, algú del seu auditori, cansat de sentir-lo sempre presumint de la seva fita, el va reptar amb un: “Aquí hi ha Rodes; salta aquí!” Segles després, Erasmus recollí l’expressió, la traduí al llatí: Hic Rodhus; hic salta! i la consagrà com a fórmula per reptar els xarlatans i bocamolls que presumeixen del que no són i per palesar els seus embolics. Amb variants la van fer valer Hegel i el seu deixeble Marx amb intencions similars. És cèlebre.

Les eleccions del 14-F han estat una mena de repetició ampliada de la fórmula cap a ERC. No deia el seu president “doneu-me seixanta-vuit diputats i proclamo la independència”? No insistia que ningú no el guanyava a independentista? No diuen els dirigents republicans (sobretot en campanya electoral) què són independentistes? No aspiraven a una “major” majoria? Doncs, l’electorat els l’ha donada: setanta-quatre escons (sis més de la majoria absoluta) al Parlament i majoria absoluta de vot popular, que els ha dit: “Hic Rodhus; hic salta!” (aquí hi ha la majoria; declareu la independència!).

Cap intenció de fer-ho. Només era postureig de bocamolls per engalipar la gent. Rufián que, per cert, no és cap independentista, pretén canviar “el ritme” d’un procés en el qual no creu; és a dir, vol confiar la independència a l’esdevenidor més boirós per tal que no porti la iniciativa JuntsxCat i que els obligui a fer el que de cap manera volen fer: declarar la independència. Romeva lamenta que encara no siguem prou i ens anima a assolir una majoria amb paciència i tenacitat. Fins al 80% de la població, precisa el minimalista Tardà.

Lasciate ogni speranza, ‘deixeu tota esperança’, vosaltres, que heu votat per a la independència.

Això de la fatxenderia, la jactància dels bocamolls, sembla inherent a l’esquerra contemporània, també a l’espanyola. El gobierno d’esquerres, compost de socialdemòcrates dretans i neocomunistes de Podemos que es diuen esquerra “autèntica” i “radical”, es troba davant un esclat d’indignació popular. Els hereus de l’Indigneu-vos! de la dècada passada, els regeneracionistes d’esquerra, els que havien d’assaltar “els cels” i posar fi a “la casta” són ara el motiu de la indignació, són esdevinguts casta ells mateixos. I una casta molt més servil amb l’oligarquia espanyola, monàrquica, nacionalcatòlica i franquista que la dreta.

Els governants espanyols amaguen o justifiquen els abusos i atacs als drets dels ciutadans demòcrates invocant la legalitat i una falsa divisió de poders. El mateix fariseisme que tolera la impunitat de l’extrema dreta i els seus atacs a la convivència democràtica. La democràcia espanyola està a l’altura de la russa, diguin el que diguin els rànquings, i gestionada per l’esquerra és encara pitjor que per la dreta.

Que l’esquerra té prou experiència en matèria de repressió brutal, fins i tot criminal, no és cap descobriment. A Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht els van assassinar uns “descontrolats” paramilitars sota un ministre socialdemòcrata, i de la performance dels comunistes hi ha tot un seguit d’exemples, des de Kronstadt fins a Tiananmen.

La paradoxa és que els que avui reprimeixen amb la força bruta d’una policia fora de control són els mateixos que van pujar al govern per posar fi a l’arbitrarietat del poder, la repressió, l’estat policial. Els que, mitjançant la seva desinteressada dedicació al bé comú, ens havien de dur a una societat més honesta, més justa, avançada i democràtica. Una Espanya de la qual el senyor Pablo Iglesias se sent “orgullós” i que a tots ens agradaria admirar si abans no ens buiden els ulls.

“Aquí hi ha Rodes; salta aquí!” Però, no, no hi ha salt. Ans al contrari, aquests bocamolls de l’esquerra espanyola s’arrosseguen pel fang de la catalanofòbia comparant Vox amb JuntsxCat. Vet aquí el punt d’unió de les esquerres espanyoles i catalanes: l’odi a la independència. Aquesta comparació és bessona de l’afirmació de l’ideòleg d’ERC, Sergi Sol, que JuntsxCat és extrema dreta.

Cap mena de dubte, una estratègia compartida... amb l’enemic.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)