A fons
El model aeroportuari català
La disjuntiva és ampliar l’aeroport del Prat o fer del de Girona la quarta pista
Aena estaria d’acord a invertir 1.700 milions per fer créixer l’aeroport de Barcelona
Ara que els indicadors de la pandèmia van a la baixa i que ja es veu la llum al final del túnel, ja comencen a aflorar certs debats amb la idea de recuperar l’activitat econòmica de cara al futur. Un d’aquests debats és si cal o no l’ampliació de l’aeroport de Barcelona-el Prat amb vista al desitjat retorn del turisme internacional. Aquí, però, la discussió no és tant si calen més visitants o menys per a la ciutat que rep més turisme d’Europa sense ser capital d’estat, sinó quin ha de ser el model aeroportuari per gestionar l’arribada cada any de milions de persones ansioses per conèixer els atractius de casa nostra. És a dir, quina ha de ser la porta d’entrada: o bé la capital catalana o bé també altres aeroports del territori com ara el de Girona i el de Reus.
L’any 2007, l’IESE va reunir la societat civil i econòmica de Catalunya per reclamar la gestió individualitzada de l’aeroport del Prat. No va servir de gaire, perquè quan el president Mariano Rajoy va arribar a La Moncloa ho va desestimar, per dir-ho finament. Llavors, la pista d’aviació rebia 33 milions de passatgers l’any, però el 2019 ja en van ser 53, una xifra espectacular que va posicionar aquest aeroport com un dels més importants d’Europa. Ara bé, aquelles xifres– frenades de cop per la pandèmia– van situar la infraestructura gairebé en la plena capacitat. En l’actualitat, per créixer caldria fer una terminal satèl·lit, la reforma de la configuració de pistes i la prolongació d’alguna d’aquestes pistes.
El cert és que els equilibris entre la política i el medi ambient pel que fa a aquesta ampliació s’aguanten pels pèls. Tant el govern com el consistori de Barcelona estarien en contra de l’ampliació, mentre que el partit socialista, el d’aquí i el de l’Estat, la veuria amb bons ulls. Fins i tot el president d’Aena, Maurici Lucena, fa uns mesos va posar negre sobre blanc la xifra d’inversió que suposaria: 1.700 milions d’euros. Tanmateix, el problema no es troba tant en el consens dels partits polítics i de les institucions, sinó en les decisions que es poden prendre des de Brussel·les.
La Comissió Europea és l’administració que tindrà la clau del projecte plantejat per Aena, ja que la prolongació de la tercera via afecta la Ricarda, un espai natural altament protegit. Per tant, qualsevol modificació en aquests terrenys, que pertanyen a la xarxa Natura 2000, ha de tenir l’aprovació de la capital comunitària.
Atès aquest panorama, i tenint en compte que la decisió s’haurà d’adoptar abans de l’estiu per raons del cicle regulador europeu –si no és així de ben segur que haurien de passar uns cinc anys més–, comença a aflorar el nerviosisme. A més, ja se sap que les obres en infraestructures són llargues, i si es posposés la decisió, podrien passar set o vuit anys, pel cap baix, abans de tenir acabada l’ampliació. Se suposa que després del coronavirus, a partir del 2022 o el 2023, Catalunya tornarà a rebre els 19,5 milions de turistes internacionals vinguts el 2019. Constituït el nou govern, amb tantes accions que haurà de prendre abans de l’estiu, s’hi sumarà aquesta ampliació o no. De moment, la posició governamental i també la de l’altra banda de la plaça Sant Jaume és optar per altres vies.
La Generalitat ha defensat fins ara un sistema aeroportuari entès com a conjunt, en què l’aeroport de Girona es converteixi en la quarta pista del Prat. Ara bé, perquè això passi és imprescindible construir una parada del TGV a Vilobí d’Onyar, la redacció de la qual va sortir a concurs la setmana passada. També vol incentivar les companyies aèries de baix cost per operar des dels aeroports de Girona i Reus.
El que és evident és que un cop la covid-19 passi a un segon pla, l’atractiu que té Catalunya suposarà, més aviat que tard, el retorn de milions de viatgers. Per això cal que hi hagi consens polític i institucional respecte a un model aeroportuari que conjumini l’ingrés de recursos que suposa aquest sector amb la sostenibilitat del transport aeri i la protecció dels espais protegits. Una equació difícil, sens dubte, però que els polítics hauran de resoldre amb urgència.
