El voraviu

Felicitats, president. És on els catalans vam dir (fa noranta-sis dies) que el volíem, i hi és amb l’aritmètica del bon senderi. N’hi havia d’altres, sí. Legítimes com aquesta, però amb molt poc sentit comú i amb un marge de risc molt alt per a vostè mateix, per al partit, per al país i per a la ciutadania que no se’l podia permetre (el risc). No sé (ni vull saber) qui l’ha ajudat a caminar cap a l’objectiu, i qui l’ha ajudat a caure. Hem vist en viu i en directe que no ha estat un camí de roses ni amb la seva tribu ni amb cap de les altres tribus, ara aliades o no. Ha mogut bé la cintura, aquests dies. Els resultats canten. Mà de mantega quan l’ha necessitat i de ferro quan convenia. Bé, president Aragonès. Primera etapa, segon gran èxit. Del 52% del 14-F al govern de setanta-quatre diputats. I ara, calci’s! No ho paeixen! Han començant volent escatimar-li els cent dies, però no en faci cas. Escolti tribus i bruixots però no s’hi embafi, que el tornaran liret. Té els cent dies de cortesia, és clar que sí. I més i tot. Dels electors els té segur. Tenim el pap ple de moltes coses, és cert, però ja sap allò que “la feina la fan els cansats”. Si els unionistes no els hi donen, per ells faran. Vostè tiri milles, president. Li perdonarem, ja ho veurà, que no pugui culminar la independència, ni l’autodeterminació ni l’amnistia en aquesta legislatura. No el deixaran. Li ho posaran molt i molt cru. Però vostè ho busqui sense aturador i com ens ha promès: amb humilitat personal i ambició col·lectiva. Ja fem.

Les cròniques de les manifestacions de suport als encausats pels talls a l’autopista A-7 coincideixen a assenyalar que l’ANC i Òmnium centren l’interès en línies d’acció diferents. Es destaca que Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea, sermoneja la necessitat de “pressionar el govern per fer efectiva la independència”. De les intervencions de Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium, es destaca més la idea de “tornar a omplir les places fins que el país sigui lliure”. Dos plantejaments ben diferents que, encara que poden ser complementaris, no pinten branques diferents d’una estratègia unitària. Pinta que hi ha marro. S’intueix tant divorci en la societat civil com entre la representació política, per més investidura que acabin de fer del 132è president. Junqueras intenta monopolitzar la imatge per a ERC relatant un enllaç del govern d’Aragonès amb el govern de Companys. Puigdemont, en lloc de quedar-se en la piulada de felicitació, ciclostila una carta de tres folis en què diu de tot menys senyor a la companyia. Ja portem dues renúncies a entrar al govern –una cosa la mar d’innovadora i curiosa, això de l’autodescart preventiu–. I arreu es dona per nomenat un conseller d’Economia que fa arrufar el nas a tota la CUP i de qui l’última cosa que sabíem és que havia renunciat al seu darrer càrrec electe perquè se n’havia d’anar a Londres. Deia l’àvia Neus que els punts estan bé a la roba, però els socis de govern no l’havien sentit mai, l’àvia Neus.

Quan es posen dolços resultarien graciosos si no destil·lessin un cinisme tan agre. És el que es desprèn de l’entrevista que ahir publicava El Punt Avui a Salvador Illa, cap de l’oposició. Es ven com a paladí del diàleg (“Faríem bé d’aprofitar aquest moment”) i es victimitza com a objectiu de vets i xantatges, però manté tots els extrems del seu sistema impositiu i dominant. La tesi és aproximadament una cosa d’aquest estil grotesc: vostès, els independentistes, no poden posar terminis al diàleg, perquè això és xantatge. Si dialoguem, dialoguem com ho fem els unionistes, amb tota l’honestedat, els anys que calguin, que mentre dialoguem estem a les nostres, units fins al dia del judici final a la tarda. Es queda tan ample i, de fet, va més enllà. El següent tall és textual: “Hi ha molta gent que pensa que la independència és la solució, però n’hi ha molts que pensem que aquest no és el camí. I, per tant, hem de fer un esforç de diàleg de Catalunya endins per veure a quin consens arribem sobre l’encaix del nostre país amb la resta d’Espanya.” I sobre el desencaix, què, cirerer? Perquè som més els que estem pel desencaix que els que esteu per l’encaix, per això ets cap de l’oposició. Manuel Valls també donava una entrevista aquest cap de setmana. La seva etapa de regidor de Barcelona s’ha acabat. Ara sap que és majorment francès i que presentar-se a batlle no va ser encertat. Illa i Valls. Dos cínics dels quals queda una foto. Rivera, al fons.

Té cap significat o conseqüència especial per a la majoria dels mortals que la Rahola perdi la seva trona a La Vanguardia? En alguns cercles sembla que sí, perquè estan especialment excitats, com si de cop i volta ens haguéssim oblidat que en aquesta vida tot el que comença acaba. L’excitació s’ha originat en piulades de la mateixa Rahola i en la classe política. Molta classe política. Uns perquè la consideren una ànima lliure i li agraeixen la lluita i la força. És el cas del mateix president Puigdemont, de la presidenta del Parlament i de molta tribu juntaire. Per contra, als pallers d’ERC hi ha un silenci eixordador. Un silenci tan simple de llegir com els missatges unionistes que es feliciten pel fet que la periodista perdi un altaveu tan important. I crida molt l’atenció la fúria desbordada de la diputada de la CUP Eulàlia Reguant, que retreu a TV3 que fins i tot l’hagi avançat el grup Godó a l’hora d’acomiadar Rahola, i insta la televisió pública a fer el mateix i ràpid. Que fort, nois! La diputada més progre censura de la manera més basta els professionals als mitjans públics! Mama, por! On som, si es pot saber? Per la Rahola i la seva llibertat d’expressió no cal patir, i per la seva economia particular, tampoc. Sobreviurà a l’acomiadament, el capitalitzarà i en traurà rèdit. La Pilar és un dels millors exemples del periodisme espectacle al nostre país i de les portes giratòries entre política i periodisme. Passa res per una columna menys?

Tan lluny que ens queda el Corpus de Sang i tan escasses, oscades, polsoses i adormides que estan la falç i la dalla al mecanitzat camp català, i mira quin festival chupiguai de piulades s’ha organitzat perquè la cantant Magalí Sare, sense cap més voluntat que l’artística (segons diu), va posar “segadores” en un himne que havia tingut segadors i prou. És clar que ho ha fet el dia que ho ha fet i al lloc on ho ha fet i en el moment de la pel·lícula que ho ha fet. La idiotització nacional pel desdoblament de gènere en el llenguatge públic ja és una pandèmia total sense cura ni remei. Si no vols jugar-hi has d’anar preparat per sentir qualsevol tipus d’impertinència de qualsevol paella bruta. L’episodi, això sí, m’ha servit per a dues funcions molt sanes. He rigut a cor què vols amb el que les dues faccions s’han escopit a les xarxes i he recuperat el parer i el coneixement de la filòloga Carme Junyent, que fa deu anys que es baralla amb “aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení”. Junyent defensa, i comparteixo plenament la seva tesi, que això és una dictadura sistemàtica sobre el llenguatge exercida per la classe política, l’ensenyament reglat, la intel·lectualitat oficial i la cultura del políticament correcte. Si Magalí Sare diu que no hi havia res més que la seva expressió artística, alabat sia Déu, que diria l’àvia Neus. Però diu que ho va posar a consideració del president Aragonès (o Aragonesa) i li va semblar bé. Ara que no sega ningú.

La primera vegada que Iceta va parlar de l’indult (i sabia molt bé el que es feia) va ser per les eleccions del 2017, a mitjan desembre, quan ell era candidat a la presidència de la Generalitat. Ràpidament un portaveu de l’executiva federal va sortir a dir que Iceta es representava només a ell. Era abans que condemnessin els presos polítics, quan eren en presó provisional. Ja llavors vaig notar un pinçament a les cervicals que encara ara, gairebé quatre anys després, m’ocasiona molèsties i m’obliga a caminar provisionalment guerxo per contrarestar-les. Maleït indult! Les darreres quaranta-vuit hores, l’ofensiva de l’unionisme d’esquerres i de l’unionisme emmascarat, ofensiva que amenacen d’allargar fins a finals de juliol, m’ha contracturat totes les articulacions i clavat l’esquena. Quina vergonya! Ras i curt. Que es posin l’indult on els càpiga! Que se’l posin on el ciutadà de l’acudit va cridar que es posessin el gat que necessitava per elevar el cotxe avariat! Vivim en la màxima sofisticació de la tècnica de “donar-te una gla i fer-te cagar un roure” que tantes vegades havia sentit denunciar a l’àvia Neus. De què parlen? Decisió amb consciència? Temps de concòrdia? L’indult com a fi del conflicte? L’indult com a superació de les fractures? La valentia política de Sánchez? Amb tres-cents diputats ho farien com amb cent vint? L’independentisme ha de saber respondre als riscos que afronta Sánchez? Que es posi l’indult amb el gat!

Els lectors que teniu la paciència de seguir-me haureu notat que sempre que en tinc ocasió i fa al cas m’afanyo a dir i escriure que soc de Calonge (Baix Empordà). De sa Bardissa, que en dèiem els de l’època que jo m’hi movia nit i dia. Ho dic sempre amb tot el pic d’orgull i encara amb tot el sentiment de pertinença, després del temps i la distància. Parlar-ne i escriure’n avui m’ho facilita (m’hi obliga, perquè m’ha emocionat) una prometedora iniciativa que l’Ajuntament ha presentat avui i que espero que culmini amb èxit. El projecte Calonge, poble de llibres vol convertir la localitat en la primera booktown estable de Catalunya, i per això ha llançat una campanya amb incentius fiscals perquè s’instal·lin llibreries en set locals del nucli antic. Fantàstic! Qui ens ho havia de dir? Tants anys només amb La Rosina, que després va ser Narcís Dausá-Antigua casa Xaró i encara després El Castell, i més després, res de res, i ara set de cop per començar. Espero i desitjo que el pla estratègic, que busca també la revitalització del nucli antic (castell medieval a l’epicentre), no es quedi en el negre sobre blanc dels plànols i les memòries. La idea és fenomenal, el marc i l’entorn són immillorables, la iniciativa a Catalunya és innovadora i no falta experiència. Al món n’hi ha una cinquantena de casos d’èxit des que als seixanta es va crear el primer booktown, a Gal·les, quasi per casualitat. A sa Bardissa falta gent, llibres i llibreries!