Opinió

A fons

Montblanc, per exemple

Són les seves muralles, imponents, sòlides, majestuoses, encerclant-ne el nucli històric, i la generositat arquitectònica dels seus nombrosos edificis gòtics allò que crida més l’atenció
Viscuda l’experiència de tornar a Montblanc, no dubtem ni un instant de la decisió presa: ho tornarem a fer

La pandèmia, amb la lògica limitació de la llibertat de moviments, sobretot per sortir fora de Catalunya, ha tingut, com a efecte positiu, el renaixement del turisme interior, de manera que és molta la gent que, davant la impossibilitat de viatjar a l’exterior, ha descobert indrets magnífics del país o bé hi ha tornat de nou; indrets, generalment, situats a una distància fàcilment assumible des de qualsevol procedència. Sens dubte, un d’aquests llocs és Montblanc, capital de la Conca de Barberà, ben a prop dels monestirs cistercencs de Poblet i de Vallbona de les Monges. Ben comunicat amb tren i per autopista, venint de Lleida o Barcelona, o bé, parcialment encara, per autovia des de Tarragona, dec haver anat a Montblanc desenes de vegades, potser centenars i tot. Però mai no havia tingut el privilegi de visitar la ciutat amb la companyia d’un guia inhabitual: Josep Andreu, batlle de Montblanc, població marcadament catalanista on mai, del 1979 ençà, no hi ha hagut cap regidor del PP, ni de Cs, ni de Vox. Hi ha primeres autoritats municipals per a les quals la batllia és una oportunitat excel·lent d’adquirir experiència en gestió administrativa, o bé d’accedir a un cert poder i notorietat que, més endavant, podran ser d’utilitat en una carrera política. I d’altres en què ser batlle del seu poble, pel qual senten una passió que s’encomana, és l’honor més gran que puguin rebre. Pep Andreu és d’aquests darrers.

Amb prop de 8.000 habitants, Montblanc és un municipi de dimensions humanes, que es pot recórrer tot a peu, i amb unes pintures rupestres declarades patrimoni de la humanitat. Però són les seves muralles, imponents, sòlides, majestuoses, encerclant-ne el nucli històric, i la generositat arquitectònica dels seus nombrosos edificis gòtics allò que crida més l’atenció del visitant i acaba enganxant-lo fins al punt d’alimentar les ganes de tornar-hi. El Montblanc actual va néixer el 1163 i, d’aleshores ençà, l’increment sostingut de població ha permès de salvaguardar-ne el patrimoni col·lectiu, el qual és exhibit, defensat i cuidat amb orgull pels montblanquins. L’església de Santa Maria la Major, monumental, aturonada, presideix la vila com el guardià que vetlla, amb una solemnitat silenciosa, perquè cap mal no hi pugui pervenir. El capellà de la parròquia, anomenat aquí senyor plebà, com als pobles valencians d’Oliva i Ontinyent, és tot un referent en la història local. L’església de Sant Miquel va acollir diverses sessions de les corts catalanes, i el convent de Sant Francesc va allotjar una nit el sant d’aquest nom. Però l’espectacularitat sumptuosa de la seva bellesa és present també en altres edificis carregats d’història, ja degudament restaurats, o bé en procés de fer-ho. Em refereixo a l’antic hospital de Santa Magdalena, el que fou hospital de Sant Marçal, la Serra, fins fa pocs anys encara amb vida conventual, el palau dels Josa, que n’acull el Museu, el palau del Castlà o qualsevol de les diverses ermites, o bé també algunes masies remarcables existents en el seu vastíssim terme municipal, que comprèn els agregats de la Guàrdia dels Prats, Lilla, el Pinetell, Prenafeta i Rojals.

L’edat mitjana hi va veure créixer una comunitat jueva important que arribà a disposar, al call, de tres sinagogues i un cementiri propi. Ara, el carrer dels Jueus, amb els seus arcs i el seu traçat de matriu inconfusible, constitueix un centre d’interès indubtable. Però de totes les visites, cap no és comparable al goig que comporta entrar per primer cop en una de les torres restaurades, cantades pel montblanquí Josep M. Poblet, amb uns versos ja populars: “Trenta-quatre són les torres, / de portals no n’hi ha tants.” Justament, en un d’aquests portals, amb el nom de Sant Jordi, és on any rere any se celebra la setmana dedicada a aquest cavaller ja que, segons una llegenda molt estimada pels montblanquins, va ser aquí on va matar el drac. El pas de ronda, una altra de les possibilitats que ofereix una visita concertada a la població, és insòlit i et permet de fer el recorregut d’alguns trams de la muralla, amb unes vistes excepcionals dins i fora del recinte clos, i deixar anar la imaginació pensant en escenes i episodis que s’hi haguessin pogut produir en altre temps. És aquesta una sensació única, més encara si és viscuda amb la companyia gratificant d’un dia lluminós, si bé mig enteranyinat de núvols. Segurament, és la que deurien sentir, més d’un cop, alguns montblanquins destacats com ara el militar austriacista Francesc de Castellví, el llibreter Antoni Palau i Dolcet, el bibliòfil Josep Porter i Rovira, els pintors Maties Palau Ferré i Ismael Balañà, el musicòleg Francesc Bonastre, els tres germans polítics Antoni, Carles i Josep Andreu i Abelló i l’advocat i escriptor Josep Conangla i Fontanilles, referent de l’independentisme català a Amèrica i autor de la Constitució provisional de la República Catalana (1928), i de qui porta el nom la nova biblioteca local.

Els carrers més cèntrics ofereixen tot de possibilitats comercials, amb pastisseries de renom i botigues d’un atractiu artístic i material evident, en mans de productors i artesans locals. Tot un matí de recorregut tranquil i agraït, però intens, per vies, carrerons, places i edificis de la vila ducal, bé mereix la recompensa d’una estona de calma refrescant, al voltant d’una bona taula. És el que fan, a la plaça Major, els molts visitants que n’ocupen les terrasses dels bars, amb les distàncies de seguretat corresponents, tot fent-hi el vermut sota un sol amable i acollidor, mentre continuen omplint-se els ulls de tanta bellesa i tanta història acumulada amb els edificis de l’entorn, com ara la casa Desclergue i els porxos de cal Malet. Ve l’hora de dinar, finalment, i entre les moltes opcions que la localitat ofereix, nosaltres optem per la Fonda dels Àngels, al cor mateix del call i a un cop de pedra de la plaça, on trobem l’altíssima qualitat de la cuina tradicional de fonda de tota la vida, els fogons de confiança i els plats segurs. Viscuda l’experiència de tornar a Montblanc, entès com un conjunt o bé per l’atractiu de cadascuna de les seves singularitats, no dubtem ni un instant de la decisió presa: ho tornarem a fer.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)