Opinió

La República que bull

ENEMICS ÍNTIMS

L’espionatge espanyol a Catalunya està agafant una dimensió que faria trontollar qualsevol país normal, però no és el cas

No tinc ni la més mínima idea de quan es farà la pròxima reunió de la taula de diàleg entre els governs d’Espanya i de Catalunya, un desconeixement que no és imputable a la meva ignorància, sinó bàsicament al fet que em sembla que no ho saben ni els interessats, com va demostrar la nova ministra del ram, Isabel Rodríguez, mostrant l’agenda ben buida en aquest punt. Malgrat tot, ja hi ha coses que es poden anar preparant per quan calgui posar fil a l’agulla. Per exemple, si jo fos dels negociadors de la banda catalana em portaria la taula i les cadires de casa. I els gots i les gerres per a l’aigua. I els bolígrafs i les llibretes per prendre notes. I fins i tot el centre floral que se sol posar en aquest tipus de reunions. Tampoc no descartaria arribar-hi amb un joc de bombetes per enroscar personalment abans de la trobada i un orinal per si de cas hi ha una necessitat imperiosa d’alleugerir la bufeta durant la negociació. Mai no se sap on pot instal·lar els micròfons l’espionatge espanyol. Tota prevenció és poca.

Les noves revelacions sobre les clavegueres de l’estat hispàniques tornen a fer emergir una catipén que intensifica la ferum de podrit que ja fa anys que suportem. Quan Microsoft explica que un centenar de persones de tot el món haurien estat víctimes d’espionatge a través d’un programa maliciós, ja podem pujar-hi de peus. Quan ens diu que entre les víctimes (a l’hora d’escriure aquest article ha transcendit el nom de Puigdemont) hi ha polítics, activistes de drets humans, periodistes, acadèmics, ambaixadors i dissidents, ja podem començar a patir. Quan especifica que entre els estats que han utilitzat el malware hi ha l’Estat espanyol, podem tremolar. Quan, entrant en detalls, Microsoft sosté que aquest programari maliciós s’hauria fet servir contra ciutadans catalans, ja ho tenim. Ves per on. Quines coses.

Un cas com un cabàs que provocaria una cadena de dimissions i una desfilada de compareixences en seu parlamentària en qualsevol estat decent del planeta. A Espanya no passarà res. No va passar amb l’escàndol de Fernàndez Díaz; no va passar amb l’espionatge a Roger Torrent i companyia. Mai no passa res per més terribles que siguin les revelacions. La sensació d’impunitat és absoluta. La situació és difícil d’evitar. El que no hauria de ser excessivament complicat és deixar de ser les comparses que hi van posant l’altra galta. De què serveix anar a seure en una taula de negociació on els de l’altra banda ja saben què hi vas a dir perquè ho han escoltat abans que hi arribis?

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)