Opinió

Vista enrere

SENSE ESTAT NO HI HA LLENGUA

“Com ha de ser possible –i ho ha de ser–, en aquesta avançada segona meitat del segle XX, d’aconseguir que perduri i es desenvolupi la llengua i, per tant, la cultura, d’una nació mancada d’estat?” L’interrogant anterior forma part d’un manifest que, al seu moment, va aixecar una considerable polseguera: Una nació sense estat, un poble sense llengua. Es va publicar el 1979 a la revista Els Marges i el signava la redacció en ple (Joan A. Argenter, Jordi Castellanos, Manuel Jorba, Joaquim Molas, Josep Murgades, Josep M. Nadal i Enric Sullà). En aquell moment, el context era sensiblement diferent. Sortíem de la llarga nit del franquisme i el país es disposava a iniciar una nova etapa autonomista, en què es va establir com a full de ruta compartit l’anomenada “normalització” del català, amb personatges com la Norma, que intentaven aconseguir la complicitat d’uns ciutadans heterogenis, amb més de la meitat de la població que havia arribat en els darrers anys d’altres territoris de l’Estat.

Han passat quaranta-dos anys. Una eternitat. Dos estatuts, molts governs, diverses normes sobre la llengua i un munt de batalles al voltant d’aquesta qüestió. I, malgrat tot, el lema d’aquell manifest segueix sent plenament vigent, amb l’ingredient afegit que ara resulta impossible titllar de catastrofistes els seus signants. Hem comprovat, a còpia d’ensopegades (d’això, en aquest país, en sabem un niu), que determinades lluites estan perdudes d’entrada, ja sigui per aconseguir una mínima presència del català als documents notarials, als palaus de justícia o a les sales de cinema. Ja podem fer lleis, campanyes de conscienciació o el que sigui. L’Estat que paguem entre tots tampoc defensa la llengua que parlem, al contrari. Encara avui, en mans de l’esquerra més progre del planeta, necessita una empenta per introduir el català a l’audiovisual. I ho fa a contracor, sense gaires expectatives. I en el sector privat, en l’atenció en qualsevol bar, per exemple, exactament el mateix. Això sí, l’Estat que paguem entre tots s’afarta de fer normes (134!) per imposar el castellà al sector privat. Podem donar-hi totes les voltes que vulguem, però quaranta-dos anys després d’aquell manifest encara és més evident que sense estat no hi haurà llengua.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)