El voraviu

Anem a destemps i les victòries ens agafen amb el pas canviat per la falta de lideratge, per la falta d’unitat, perquè ens tenen destrempats, o perquè som una colla d’inútils, que no s’ha de descartar. Dijous els unionistes espanyols s’havien d’embeinar que eren una de les vint democràcies plenes, segons l’índex de The Economist. Els baixen la qualificació per acumulació i passen al nivell de democràcia defectuosa, que és el que fa anys que provem de dir-los que són, perquè s’hi comporten. Però no n’hem pogut fotre cap tros a l’olla, que deia l’àvia Neus. Estem, en llenguatge actual, en una altra pantalla. Cada dia menys llaços grocs a les solapes, moltes estelades onegen descolorides del sol i esfilagarsades del vent, l’acta de diputat de Juvillà circula claveguera avall cap a mar, comencem a encanyonar el gripau del 25% de castellà, els anys de presó per a independentistes ja són a punt de sumar 150, és el mateix Departament d’Interior que diu que s’ha acabat tallar la Meridiana cada dia al vespre, la taula de negociació dels primers dies de l’any està aparcada sine die, el finançament autonòmic no sortirà aquest any, ni tampoc la reforma del Codi Penal per al delicte de sedició i si s’han de fer uns Jocs han de ser al 50% amb Aragó. Ara que els criden a pulmó lliure que són una democràcia defectuosa, ens ha donat per desorganitzar-nos més que les pitjors versions de l’exèrcit de Pancho Villa.

Dues vegades, passa, Joe, però això s’ha d’acabar. No tinguis l’ocurrència de pensar que si te n’han entrat dos te n’entraran tres i convoquis una tercera reunió de líders europeus per parlar de la situació a Ucraïna i deixis fora Pedro Sánchez. Que no ho veus, Joe, que no trobaràs faldiller més lleial que ell? Has de ser sensat, Joe. El que varen tenir Aznar i Bush no serà res comparat amb el que tindrà Sánchez amb tu si el convoques. De fet, no cal ni que li truquis. Feu prou, fa prou, amb un correu o un whatsapp que li pot enviar des del gabinet de presidència o des de protocol de la Casa Blanca qualsevol administratiu. Només que tingui dret a l’enllaç de Zoom o del sistema que feu servir el dia de la tercera teleconferència, això sí. S’ha de poder fer una fotografia amb el multipantalla engegat, amb tu i amb tots els remenacireres que són a l’OTAN. No te’n penediràs, Joe. I si no hi ha invasió russa, com no hi va haver armes de destrucció massiva, no t’ho retrauran, Joe. I si consideres que us devem coses, o que no us tractem prou bé, tu demana, Joe. Si és que no en feu prou amb les bases de Rota i Torrejón, demana, Joe. Si és que no en feu prou amb la fragata i el pescamines, demana, Joe. I si simplement és que no vols saber res d’un govern on hi ha comunistes, demana. Tu demana, Joe. La política exterior del govern més progressista de la història és i serà “barres i estrelles”, Joe. Però no tornis a fer-li un lleig així, Joe.

Albert Rivera era un contumaç especialista a rebregar la realitat fins a torturar-la i un nen mimat de l’opinió publicada. Com deu pair l’accelerada ingestió del xarop d’estopa? Li havien rigut totes les gràcies i ara el rebreguen com rebregava i el manipulen com manipulava. La diferència entre receptar i prendre, que deia l’àvia Neus. La seva tàctica de mitges veritats i mitges mentides ens serveix per deixar-lo com un parrac brut! No tenia un contracte laboral i, per tant, la seva indemnització no va per dies! Algú va parlar de la indemnització de Setién o Koeman en termes de dies? Però és divertit i ens va bé a tots! “Mireu-lo, mireu-lo: en defensava vint per als altres i en demana cinc-cents per a ell!” Però sabem que no és això. El seu contracte tenia una durada i demana que li paguin la durada per incompliment. Com Koeman. Com Setién. Com tothom que té un contracte com el seu. Però hi ha tantes ganes d’engargallar-li el seu xarop! I el mateix passa amb les hores al despatx! Filtren que si hi ha mesos que només n’hi anava dues i assimilem que només en treballava dues. Potser sí, o potser no. Teletreballava? Tenia feina de representació? Anava a casa dels clients? Tenia horari? No sabem, per ell, com ho paeix, però sí per Iñaki Ellakuría (Alternativa Naranja), un dels seus predicadors. “No hi haurà pau per a Rivera”, escriu. Potser no. Va oblidar l’àvia Neus del tal faràs tal trobaràs i de les muntanyes no es troben, els homes sí.

A les set del vespre, a l’habitació 829 del Trueta, se li va estroncar la ragera de nas al Sísif, la gota malaia, la mosca collonera diària que ens acompanyava a El Punt des del 1982. El paquetejat i esquifit cos d’en Jordi Soler Font va dir prou. Ja no la dibuixarà més. Ni la gota, ni en Sísif. Al matí, uns segons que el tractament no el tenia endormiscat, encara reclamava a en Toni l’exemplar del diari i les monedes d’euro per a la tele. Sabia, des de feia uns mesos, que se n’anava, però quan tenia uns segons, els vivia com el preludi d’una fantàstica vida que tornava a començar. Hem compartit quaranta anys. Braç a braç. Text a text. Dibuix a dibuix. Foto a foto. Projecte a projecte. A les redaccions de Figuerola, Santa Eugènia i Riu Güell. Però també al bar Roura, al Cu-Cut, al Dig-Hit i al Nummulit. Quan el maig del 2018 li vaig dir que tornaria a escriure “El Voraviu” en forma de dietari al setmanari La República i que m’agradaria que em fes un dibuix cada dia, la seva resposta va ser: “Quin dia dius que fem el primer? Ja tens el text?” En Jordi ja havia fet els 80 anys. Durant el confinament llegia El Voraviu a primera hora a la contraportada del diari, feia el ninot, el retratava amb el mòbil i l’enviava a la redacció de La República. Des del mes d’octubre, quan les addiccions es van endur el seu fill Màrius, en Jordi era un altre. Tenia pànic a marxar ell primer i deixar en Màrius desvalgut i desprotegit. Ara ja podia, i se n’ha anat. Adeu, company. Descansa, amic.

Només faltava aquesta, ara. Una discussió sobre el que ja hem paït. Que hem perdut els trucs? Importa si es varen negociar els indults i qui els va negociar? És que no es veu que per activa (ERC), per passiva (Junts) o per perifràstica (CUP) els ha acceptat, entès i compartit tothom? Què importa quines coses es varen negociar a canvi dels indults? És que no es veu que per activa (ERC), per passiva (Junts) o per perifràstica (CUP) tothom ha acceptat que som la comunitat autònoma que érem i que la gestionarem d’acord amb les lleis espanyoles, interpretades pels tribunals espanyols? Són ganes, la veritat, d’ara agafar-la amb paper de fumar per si el president va dir blanc o negre o tot el contrari. Mireu, els vaig negociar jo, els indults, els vaig negociar amb el govern espanyol (amb qui, si no?) i els vaig negociar a canvi que faríeu la bondat autonòmica que esteu fent per activa (ERC), per passiva (Junts) o per perifràstica (CUP). Ho sabeu, no, que dos no discuteixen si un no vol? Sí? Doncs pareu, si us plau! I el sabeu el d’aquell que se’n troba un a qui feia anys que no veia i li diu que el veu tan bé, que ha millorat tant amb els anys i que com s’ho fa? Ell li diu que perquè no es discuteix mai amb ningú, i l’altre no se’l creu. “Home! Per això no deu ser pas!” Ell gira cua, el deixa amb la paraula a la boca i mentre se n’allunya li crida: “Com tu diguis! No deu ser pas per això.” Oi que se m’interpreta?, que diu l’altre.

Les ànsies de reposicionament de Santi Vila en la política institucional catalana ja són un clàssic i no se n’ha escrit el darrer capítol. No en va fer prou. I mira que en divuit anys en va tenir de tota mida. Regidor, alcalde de Figueres, conseller de Cultura, conseller de Territori i conseller d’Empresa i Ocupació. No en va fer prou. I mira que és dels pocs que han rebut d’un cantó i de l’altre perquè el van atonyinar els espanyols per processista i els processistes per caragirat de primera fornada. I en el seu cas l’atonyinament va ser, a més, per via doble. Ha rebut pel procés, és clar, però ell va tenir una ració addicional, i ha rebut per Sixena. Santi Vila en vol més. No en va fer prou i no ha parat mai d’oferir-se. Ara s’ofereix per aconseguir un canvi radical a l’alcaldia de Barcelona i fer fora la Colau. Els sona la musiqueta? La mateixa que va venir a tocar un exprimer ministre de França que es va clavar la nata que es va clavar i que al final va donar l’alcaldia a la Colau a canvi de res, per treure-la als independentistes. Vila no torna per treure la Colau, la Colau és un problema molt menor per a l’alta burgesia barcelonina. Si al final interessa que Vila torni només serà per ajudar a impedir una alcaldia independentista. No hi ha res més. O sí. Un ego incommensurable que l’incapacita per entendre que això no va de retorns. Va del fet que en marxin tots els que han grapejat amb tan mala traça els somnis i designis del poble en aquests darrers deu anys.

Haurem d’esperar fins al 29 d’abril per tenir Alcarràs als cinemes. Mentrestant, tindrem la Carla Simón passejant l’èxit aconseguit en la Berlinale per tot el món, per mitjans i per xarxes. Un orgull! Un goig! Una passada! Qui ens ho havia de dir! La terra, el treball a la terra i el treball en família a la terra, com un valor! Un valor per exportar i defensar! Gent que parla català quan s’aixeca, quan treballa i quan se’n va a dormir! I una cineasta jove i brillant que va en català a caçar l’Os. Com la cosa més natural del món, sense cap voluntat d’exterminar el castellà, darrera ocurrència de José María Aznar! Diu que no protegim el català sinó que volem exterminar el castellà, però que és inexterminable, i li riuen la gràcia. És bona, la coincidència en el temps. Carla Simón i pel·lícula en català a Berlín i un dropo expresident espanyol al Círculo Eqüestre (sempre el Círculo Eqüestre!) mostrant altura intel·lectual. I ho remata el dropo del president espanyol d’ara (el més progressista de la història), que acollona amb una piulada de felicitació en què posa en català la primera paraula,“Felicitats”, d’un total de quaranta. Ni en un moment així té la delicadesa, el tacte, la mà esquerra o la visió política de fer una picada d’ullet a la cultura catalana, a la llengua cooficial, a la que l’altre parlava en la intimitat i a la que cap dels dos ha deixat que es parlés ni al Congrés dels Diputats, ni al Senat (cambra territorial) ni al Parlament Europeu.