El voraviu

Res del que veus, sents i llegeixes sobre la guerra a Ucraïna rebaixa un pèl la convicció que l’estupidesa, la idiotesa i la imbecil·litat defineixen com cap altra qualitat l’espècie humana. Politicòlegs i tertulians se senten obligats, diuen, a donar-nos “claus per entendre els russos”. No fotem! Què s’ha d’entendre dels russos? Qui els entengui que els compri i tregui de circulació els capitostos que els han portat on són. Està tot entès en aquesta vergonyosa i vergonyant agressió. No necessito cap clau. No es pot justificar. Declaracions i declaracions, cimeres i cimeres de líders occidentals preparen dures respostes als russos. Com cony es pot estar preparant “dures respostes” quan els tancs ja són a Kíiv? Fa dos mesos llargs que ens radiaven com seria aquesta invasió d’en Putin. Per quins set sous no tenen les respostes a punt? Vàrem organitzar la que vàrem organitzar per la sospita mai confirmada d’unes armes de destrucció massiva i no hem pogut tenir a punt les respostes per al moment zero? O és que la resposta sí que s’ha donat i és mantenir obertes les aixetes del gas? O és que la resposta sí que l’hem donat i és que la UEFA no passi el senyal televisiu d’una pancarta que diu “No a la guerra” per no molestar Gazprom, el patrocinador? Ens mobilitzaven massivament contra la guerra de l’Iraq i ara hi ha quatre gats als carrers? Entendre els russos, dieu? Dures respostes preparem? Fora d’Eurovisió, dieu?

Per més distrets que tots estiguem pel foc real a què Putin sotmet Ucraïna des de dijous, l’unionisme desemmascarat no cessa ni cessarà en el llançament de bombes conceptuals que proven d’assentar el relat monàrquic, crear la sensació que ja no en volem i que els independentistes i els republicans ja no som majoria. En un acte a Madrid el mateix dijous, el director de La Vanguardia, Jordi Juan, tranquil·litzava l’audiència transmetent-li com de segur estava del fervor autonomista del govern de la Generalitat. Encara més, Jordi Juan, espectador privilegiat de la vida política a la Ciutat Comtal, creu que només els falta una petita empenta. Per això va demanar a ERC un detallet, un esforç més. Un últim replà i l’unionisme tornaria a inflar veles, com en els millor temps. Va demanar a ERC autonomia sense complexos i que s’oblidin de Junts. Quant èxit tindran les peticions de Jordi Juan i quant de mal no farà l’èxit que pugui tenir? O és que ja hi som, on demana Jordi Juan, i només falta que la taca d’oli s’estengui per les estovalles? En sentir l’endemà, divendres, Junqueras i Otegi, arribes a pensar que sí, que ja hi som, a l’autonomia sense complexos. De quin diàleg parlen, per l’amor del Déu de Junqueras? On viuen Junqueras i Otegi? Quin diàleg diuen? Quina taula diuen? Quin reconeixement del conflicte polític diuen? Què se n’ha fet, del Junqueras i l’Otegi d’ull clínic i verb clar? Ens en queda algun, de complex?

Jordi Cuixart ha fet un pas enrere i fa bé. Estic d’acord amb ell que no s’hi val a posar taparada a la cosa pública (encara que sigui des d’una entitat privada com Òmnium). Gràcies, Jordi, per la teoria que ens deixes (i que pocs escoltaran) dels lideratges múltiples i diversos que necessitem com a alternativa als lideratges messiànics que potinegen les vides de la ciutadania. Cuixart fa un pas enrere i el fa bé, el pas. Meditat, programat, endreçat. Distanciat de la presó i distanciat de l’indult. Com tocava al llengot que va prometre que faria als repressors. El fa amb una associació més forta que mai en nombre de socis i amb una transició exemplar a la presidència a Xavier Antich. Cuixart fa un pas enrere i el fa havent-ho fet bé per la feina feta, pels sacrificis que s’ha embeinat i per les imatges i les icones rellevants que ha deixat perquè les noves generacions se sentin tocades a la fibra i s’hi tornin a posar qualsevol dia d’aquests. Fa un pas enrere i el fa explicant-lo bé, en positiu, sense retrets. És clar que dins seu hi ha una remor que se sent. A algú com ell, que ha anat de la unitat a la unitat, és possible que no li hagi provat tant sectarisme com es porta aquests dies. Però se’n va sense escopir verí. S’agraeix. Reconec (i ja ho havia escrit) que els darrers mesos havia fet giragonses que no eren del que més m’ha agradat. Però ara no toca. Hi tornarem, Cuixart! Perquè tornarem a la teva cita de Maragall: “Cadascú al seu lloc i al cop del seu martell.”

No s’han entendrit avui amb la versió espanyola, catalana i constitucional de l’escena de Marilyn Monroe cantant el Happy birthday a JFK el 19 de maig del 1962 al Madison Square Garden de Nova York? L’espectacle s’ha produït quan posaven per a les fotos al Mobile (sempre els enganxen amb els pixats al ventre, als nostres dirigents, al Mobile). Com a Marilyn, un quartet estel·lar que formaven el rei dels espanyols, el president de la Generalitat de Catalunya i les alcaldesses de Barcelona i l’Hospitalet. Com a John Fitzgerald Kennedy, Pedro Sánchez Castejón (qui, si no?), que va néixer el 29 de febrer del 1972. Segurament serà una de les bones imatges gràfiques i sonores que quedaran per a la història del patètic servilisme en què han caigut esquerres i republicans. No serà l’única, no patiu. Si el que no es pot fer en política, segons la coneguda doctrina Tarradellas, és el ridícul, en aquesta legislatura ens n’haurem d’empassar moltes racions. Com diria l’àvia Neus, tenim tots els números perquè ens toqui la rifa. Perdoneu-me, president; disculpi’m, alcaldessa, però s’ha de ser molt sopes per organitzar l’esperpent de no rebre el rei, però després departir-hi sobre Ucraïna i sopar-hi. A qui voleu enganyar? Que no ho veieu que ja l’heu blanquejat, el rei dels espanyols i el seu discurs del 3-O? No rebre’l, però sopar-hi és fer el préssec, i quan un fa el préssec de vegades s’ennuega amb pinyols com la foto d’avui. Happy birthday.

El govern deia avui, en boca de la portaveu Patrícia Plaja, que Josep Borrell “no dona la talla” com a alt representant de la Unió Europea per a la Política Exterior i de Seguretat, i és cert. Estan emprenyats (i és molt lògic) perquè aquest unionista desemmascarat va aprofitar la seva posició a Europa i una misèria brutal com la guerra d’ Ucraïna per continuar amb la seva intoxicació contra els adversaris polítics, concretament el president Puigdemont. Va dir Borrell que, “gràcies a Déu, Zelenski no és un d’aquells líders que fugen amagant-se en un cotxe”. La impertinència, la incontinència o com en vulgueu dir de l’exabrupte que us fa pensar que Borrell no dona la talla, ja la hi ha contestat al moment el president a l’exili. “Es tractava de convertir Barcelona en Kíiv?”, ha preguntat Puigdemont. I el conseller Jaume Giró ja li ha dit de tot menys senyor i n’ha demanat el cessament. El cas és, com diria l’àvia Neus, que no ens hem de posar pedres al fetge per la talla d’en Borrell. No l’hi varen posar pas perquè en donés cap, de talla. A tots se’ls en fot la talla que doni Borrell. És allà perquè mentre es va necessitar que donés la talla aquí contra el catalanisme, el sobiranisme i l’independentisme, la va donar i la va donar ben donada. Quan no va ser necessària tanta mala hòstia i tanta maldat com la que ell exhibia li varen buscar aquesta destinació com n’hi podrien haver buscat qualsevol altra. Té la talla que té i dona la que dona.

Enmig de la guerra d’Ucraïna és un bon moment per a explicacions amb les quals no convé que la ciutadania s’entretingui. Per això han posat avui en circulació la nota de premsa mil vegades insinuada sobre com afinarien les causes obertes per Europa a Joan Carles I per una vida de martingales i barra. Que la fiscalia no trobaria indicis per obrir un procés ho sabia tothom, i ho sabia, sobretot, la fiscalia. Com deia l’àvia Neus, “no troba aigua a mar” si el que toca és no trobar aigua a mar i, a més a més, ens ho expliquen com si ens haguessin de convèncer. Han fet set folis de nota de premsa, no us penseu. Set folis en els quals queda clar que tot és veritat, però que unes coses han prescrit, que d’altres van ser fetes a l’ombra de la inviolabilitat de la monarquia i que les altres s’han tapat amb les regularitzacions fiscals que han fet mentre era de farra a Abu Dhabi. Els seus propis advocats deixen clar en el comunicat quin tipus de garsa és el seu client. S’estalvien qualsevol tipus d’encens al personatge, per no fer més pena, i ho maten amb la lacònica constatació que no han trobat “il·lícits imputables, ni conductes susceptibles de recriminació penal”. Ja veurem si torna, ara que és segur que queda al marge de l’acció de la justícia. Però està certificat per la mateixa fiscalia que porta més merda a sobre que un pal de galliner. Així ho diria l’àvia Neus. Però posen l’emèrit al lloc del Cul de la Lleona i li petonegen les natges.

Soc provincià, em miro la vida amb provincianisme i no tinc cap mena de cultura geopolítica. I encara podríem afegir-hi alguna altra vergassada, com que soc més de tros que en Pep Cruz a Tros. En Borrell, alt representant de la Unió Europea en afers exteriors, sí que en sap. I es fot un fart de treballar. Ara mateix fa dies que dedica quinze hores diàries, penjat al telèfon, a intentar evitar la guerra, segons ha explicat ell mateix als mitjans. Després de l’exabrupte de dilluns no li han faltat aduladors de la seva persona, ni devots de l’unionisme, ni anatemitzadors de l’independentisme per sermonejar que estem tarats, que veiem gegants on hi ha molins de vent i que ens hi llancem com rucs i ens hi atrapen com les mosques a la mel. Tan bon punt com van veure que se li replicava, “la muchachada” va afanyar-se a arriar un bot salvavides. “Segur que parlava de Puigdemont?” Després, el mateix Borrell els ha acabat d’arrodonir la cantarella. Té altra cosa a fer que pensar en Puigdemont, diu, i assegura que quan parlava de fugir amagat en un cotxe, parlava de l’expresident ucraïnès Víktor Ianukóvitx. Per això mateix no el va citar. Perquè és la manera més clara de parlar d’algú. No citant-lo. Sobretot si en no citar-lo saps que generaràs, com a mínim, el dubte raonable. Borrell no és només un provocador nat, que també. Tragina mala bava i li surt. Diguin el que diguin ara els corifeus, no va citar Ianukóvitx, i sap molt bé per què.