Opinió

Des de Brussel·les

DEBAT I LLUITA AL COR D’EUROPA

Hem arribat al Wembley de la justícia europea amb la força de la raó i el convenciment que anar a Brussel·les va tenir un sentit
Ha estat un camí no exempt de dolor, però que em recorda que la meva lluita no és individual

N’hi ha que aquests dies es perdran només en l’anàlisi exhaustiva sobre les qüestions tècniques del que, molt modestament, considero un nivell altíssim evidenciat en la vista sobre les preguntes prejudicials de Pablo Llarena que ha tingut lloc aquest dimarts a la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la UE. El motiu que ens hi portava no és altre que el debat sobre l’abast de les euroordres emeses pel Regne d’Espanya, i si el Tribunal Suprem és o no el tribunal competent per emetre-les i jutjar-nos.

A manera de síntesi, els jutges espanyols i els seus aliats continuen denunciant el fet que un tribunal, el que sigui (el belga molt singularment, però també l’alemany), no executi de manera automàtica l’extradició de les persones afectades per l’euroordre. Al·leguen que l’extradició hauria de ser immediata en el cas que ens ocupa perquè Espanya és un estat de dret i no s’evidencia, a parer seu, “una violació sistemàtica de drets fonamentals”. Discrepo en aquest punt, com podeu suposar, atès que els drets fonamentals no afecten, per definició, un col·lectiu, sinó que són drets individuals i com a tals han de ser blindats.

L’equip magnífic d’advocats que defensa la causa dels exiliats per l’1 d’octubre i que formen Gonzalo Boye, Isabel Elbal, Paul i Simon Bekaert, Andreu Van den Eynde i Benet Salellas ha actuat perfectament coordinat (estic convençut que la sessió de la tarda, amb les preguntes dels magistrats adreçades a totes bandes, s’estudiarà a les facultats de dret europees) acreditant amb fets que el Regne d’Espanya, en ple segle XXI, persegueix una minoria política entre la qual ens comptem els exiliats.

Si bé la pròpia jurisprudència del TJUE ja preveu prou jurisprudència per a no ser extradit, o per no avalar l’extradició, el que vam viure dimarts a Luxemburg va molt més enllà de la simple avaluació tècnica. El TJUE ha fet un treball excel·lent, i en justa correspondència, els nostres equips s’han presentat davant la justícia europea “amb mentalitat guanyadora però treballant molt seriosament i amb molt de rigor”, com recollia Vicent Partal en la seva editorial del dimecres 6 d’abril.

El primer senyal d’aquesta voluntat de mantenir “el nivell” el trobem en el fet que no serà fins al proper 14 de juliol que l’advocat general del Tribunal de Justícia europeu emetrà el seu informe. S’albiren tres mesos llargs de treball intens, atès que el posicionament que haurà de fer el TJUE pot marcar no només el nostre futur immediat sinó que, de la seva sentència, se’n derivarà una revisió profunda d’aspectes que afecten una qüestió tan sensible i tan rellevant en el context mundial actual com és la protecció dels drets fonamentals de les persones.

L’objecte de debat i sobretot la manera, el com es debat, és nova, no s’havia arribat mai tan lluny ni s’havia abordat la temàtica des d’una òptica tan extensa. Hem arribat al Wembley de la justícia europea amb la força de la raó, amb la certesa de no haver comès mai cap delicte, treballant d’una manera molt intensa i col·laborativa i amb el convenciment que la decisió d’anar a Brussel·les va tenir un sentit no només per a nosaltres, sinó per al conjunt de la causa catalana. Vam decidir cercar justícia al cor d’Europa, vam acceptar quedar-nos a l’exili exercint una actitud de lluita permanent i de col·laboració franca amb les autoritats judicials europees.

Queden molt lluny aquells primers noranta dies que podíem “guanyar” sent a Bèlgica i en espera d’una possible extradició. Noranta dies que eren cabdals per poder concórrer a les eleccions del 21 de desembre del 2017 que, contra tot pronòstic, van significar tot i la victòria en vots de Ciutadans (ara en liquidació) una ratificació de l’independentisme i, si m’ho permeteu, l’obtenció d’uns resultats històrics de la candidatura que encapçalava el president Puigdemont. Noranta dies que aviat es convertiran en cinc anys, ni més ni menys, de lluita i treball judicial per poder seguir amb la nostra lluita política (que de fet és d’on mai haurien d’haver sortit) però ja que hi som, ens cal ballar amb dignitat la música que toca l’orquestra.

Quan escolto el meu nom en marcs com el d’aquest dimarts, no puc evitar sentir-me orgullós del paper que m’ha tocat viure. Un camí no exempt de dolor, però que em recorda que la meva lluita no és individual, sinó que és la lluita de tants i tantes catalanes que alcen la seva veu contra l’Estat espanyol, que no ens deixa ni ens deixarà ser allò que volem. I no val la pena, dic jo, transitar aquesta lluita, per molt que costi? Estic convençut que sí. I fer-ho deixant de banda quan i com podrem tornar a casa. Val la pena lluitar perquè només fent-ho podrem guanyar el nostre present i sobretot el nostre futur.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)