Opinió

IDENTITAT, LLIBERTAT I CONEIXEMENT

“Seria ingenu creure que els subjectes d’un grup poden actuar amb un grau de responsabilitat igual al d’un subjecte aïllat”
“Des d’aquest punt de vista, els subjectes en societat són com les molècules d’un gas”
“La qüestió de la identitat nacional, que està al centre de nombroses polèmiques als països occidentals, s’hauria de plantejar, doncs, en termes de compromís i de coneixement”
“El pitjor seria renunciar a ‘voler’ (per fatalisme, determinisme, o confiant a una petita elit política les opcions decisives) i renunciar a ‘saber’ (somiant en un món on les lleis socials fossin diferents de les que són)”

La qüestió de la identitat no es planteja de la mateixa manera pel que fa a una fórmula logicomatemàtica, a qualsevol objecte, a un ésser viu, a un ésser humà o fins i tot a una societat. En el raonament formal, la identitat –fins i tot quan no es redueix a la tautologia– és clara, nítida, poc probable que sigui desafiada o interpretada. Cercar la identitat d’una cosa (la seva especificitat, la seva naturalesa profunda, la seva definició, la seva essència o la seva singularitat) ja és una operació més ambigua. Tot depèn del punt de vista des del qual la considerem i del que vulguem destacar. La recerca es fa encara més complicada quan es tracta de la identitat d’un ésser viu. A fortiori si es tracta d’un animal dotat de sensibilitat: hem de privilegiar la seva identitat viscuda (definint-la pel conjunt dels seus comportaments intencionals i finalitzats) o la seva identitat objectiva (considerant aquests comportaments només com a mecanismes biològics, de manera que la identitat es redueix al fenotip)? L’etòleg caracteritza millor les conductes animals entenent els seus motius o explicant-los per les seves causes? En qualsevol cas, la identitat dels organismes vius no és principalment una qüestió de substància, ja que, durant la seva vida, un organisme pot renovar diverses vegades gairebé tota la matèria que el constitueix (les cèl·lules envellides són reemplaçades per cèl·lules noves, els elements de les quals es manlleven de l’entorn). La identitat d’un ésser viu té més a veure amb l’organització i el funcionament orgànic que no pas amb la matèria bruta com a tal –car no està constituït per àtoms diferents dels del món “exterior”–. Que una identitat s’hagi de pensar com a funcionament, dinamisme i fins i tot incoativitat (perpètua transformació de la identitat), això és paradoxal. La identitat dels éssers vius és inassignable en darrera instància.

Ara bé, les coses es compliquen encara més si intentem determinar la identitat d’una persona humana. No som el mateix subjecte als 10, 20 o 70 anys. I de la nit al dia, d’una hora a una altra? Quins factors determinen la constància i el canvi? Les circumstàncies i els esdeveniments externs, o algun revirament intern, o tots dos en una relació dialèctica –com va mostrar Sartre a les seves biografies filosòfiques?– Una persona és el resultat d’un treball de personalització –que mai està acabat. Què vol dir això excepte que l’home és lliure? Què vol dir això excepte que no té una identitat fixa? Ell és el que es fa ser, i no només el que hereta genèticament o socialment. Som, almenys parcialment, responsables de la nostra identitat. Correspon a la moral insistir en aquest aspecte; correspon a les ciències humanes limitar-ne l’abast (car també som allò que fa de nosaltres la nostra infantesa, el nostre temps i la nostra societat); la filosofia, per la seva banda, ha d’articular i pensar a través d’aquests diferents punts de vista contradictoris.

Finalment, què passa amb la identitat d’un col·lectiu humà –comunitat, societat, civilització?– Se sospita que un grup de subjectes parcialment lliures no es pot determinar completament i, per tant, que en part és responsable de la seva identitat. Com el subjecte, és el que es fa ser, per la seva acció històrica. Però seria ingenu creure que els subjectes d’un grup poden actuar amb un grau de responsabilitat igual al d’un subjecte aïllat. Des d’aquest punt de vista, els subjectes en societat són com les molècules d’un gas. La mecànica quàntica ha demostrat que el comportament de les partícules és indeterminat (o impredictible) a una certa escala. Això no impedeix que les lleis macroscòpiques dels gasos siguin deterministes. L’analogia amb els humans no és dolenta: cap demògraf pot predir el comportament de tal o tal subjecte, però globalment, sap (amb una bona aproximació) que la població de tal país experimentarà tal evolució i tal inflexió de la seva identitat. En cert sentit, per tant, és difícil que un col·lectiu sigui responsable de “si mateix”, car les voluntats dels seus membres interactuen entre si, i semblen anul·lar-se mútuament (la qual cosa no exclou que, en definitiva, els subjectes deuen al col·lectiu la seva cultura, la seva llengua, els seus valors i, en definitiva, la seva llibertat). Les llibertats gairebé no sumen, i tenen dificultats per coordinar-se més enllà d’un determinat llindar. Dificultat, no impossibilitat. Per continuar amb l’analogia, els físics admeten que el determinisme macroscòpic és en realitat només una probabilitat molt alta –les veritats de nivell superior o social no desafien les veritats de nivell inferior o individual–. En definitiva, trobem, a l’escala dels col·lectius humans, el quiasme de la llibertat i del determinisme, de la responsabilitat ciutadana d’una banda, i de les lleis sociològiques, econòmiques, demogràfiques i històriques, de l’altra.

A partir d’aquí, dos tipus d’ingenuïtat. En primer lloc, un cert prometeisme angèlic que porta a la creença que els pobles, les nacions i les civilitzacions poden frustrar les lleis socials mil·lenàries i inventar-se noves identitats segons uns plans prèviament dibuixats en “el món de les idees”. Els homes no tenen tant poder sobre ells mateixos i, com va dir Pascal després de Montaigne: “Qui vol fer l’àngel fa la bèstia.” Dit d’una altra manera: aquest idealisme corre el risc de tornar a caure a l’infern, que sabem que està “ple de bones intencions”. L’error simètric (en segon lloc) consisteix a pensar la història com un procés cec, un mecanisme pur, i a afirmar que les societats són impotents per redefinir la seva identitat. En una paraula, que la responsabilitat política no existeix.

Més enllà de l’idealisme i el reduccionisme, caldria concebre un humanisme crític que prengui la justa mesura de la responsabilitat dels homes en la història que fan. La qüestió de la identitat nacional, que està al centre de nombroses polèmiques als països occidentals, s’hauria de plantejar, doncs, en termes de compromís i de coneixement: quina identitat volem construir o preservar, inventar o protegir, ateses les reaccions socials i les evolucions demogràfiques previsibles? Preguntem-nos pels fins i indaguem els mitjans. El pitjor seria renunciar a voler (per fatalisme, determinisme, o confiant a una petita elit política les opcions decisives) i renunciar a saber (somiant en un món on les lleis socials fossin diferents de les que són).

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)