Tribuna oberta
La pulsió de poder està inscrita en cadascun de nosaltres?
El poder, si no es configura amb respecte envers la relació i el bé col·lectiu, esdevé un exercici perillós
Si és fàcil denunciar en els altres el desig de dominar i la recerca de privilegis, sovint és complicat reconèixer que nosaltres mateixos estem animats per aquesta cerca de poder.
Què pot ser més apassionant que reflexionar sobre el poder en aquests temps polítics. Certament, sabem que els nostres polítics estan al servei de la ciutadania, però també estan atrapats per l’embriaguesa del poder.
El mite de Faust comporta, d’una banda, una reflexió sobre la desmesura (l’hýbris, afirmaven els antics grecs) del desig de poder: poder sobre el temps (Faust envellint vol seguir sent jove) i poder sobre els humans: conclou un pacte amb el diable en aquest sentit. En la versió més antiga de Faust, la de Christopher Marlowe, escrita a finals del segle XVI, el doctor Faust, després d’haver explorat totes les ciències conegudes, mira vers l’ocultisme.
Mefistòfil es posa al seu servei durant més de vint anys a canvi de la seva ànima. Sorprenentment, el Faust de Marlowe fa servir el seu nou poder per a propòsits superficials, com ara robar la copa de vi del papa fent-se invisible... Faust és, doncs, aquest home del Renaixement investit per la força del desig de poder sense saber què fer-ne. S’alça en revolta contra un poder diví el vigor del qual reconeix alhora. El Faust de Goethe (amb les seves tres versions) és més complex, més aterridor, es perd mentre perd els que l’envolten (pobra Margarida a qui sedueix i abandona!).
Aquestes poques línies sobre Faust no pretenen enumerar unes produccions literàries. Em crida l’atenció la manca de reflexió actual sobre les lògiques i els desitjos de poder. Aquest poder no és només una funció, que podria donar lloc a alguns avantatges. No és només un servei –idealment podria ser-ho–, també és objecte d’un desig i d’un plaer, i aquest desig pot convertir-se en una forma de gaudi i d’inflor narcisista a través de la qual el subjecte és portat a menysprear i fins i tot a humiliar els que l’envolten, els que l’escullen (i possiblement els que no l’elegeixen).
Això afecta els polítics, però també empreses, associacions, etc. Mai hem utilitzat tant la retòrica de la benevolència, de la lluita contra l’assetjament (sexual o moral) i, tanmateix, aquest discurs amaga sovint una absència de reflexió sobre la regulació del poder i els seus excessos que no es pot operar només a través de normes o decisions judicials, sinó sobretot a través d’un treball sobre un mateix.
El gaudi del poder, el plaer desbordant que es troba en l’enfrontament violent o humiliant –“sense filtres”, es diu avui– no és només el fet d’uns quants subjectes psicòpates o perversos, sinó que es nodreix d’un desconeixement (o d’una negació) d’allò que molts de nosaltres som portadors quan pensem que estem en el nostre dret, o volem corregir els errors de l’altre. Sempre ens sentim justificats quan creiem que tenim raó. Faust es considerava un mestre en termes de saber. Havia explorat tots els espais de la intel·ligència i va perdre la resta: de què serveix el saber si un no disposa del poder sobre l’altre? Deixa de vendre la teva ànima...
Només hi ha un inconvenient: el saber és sempre relatiu i ha de ser humil, i el poder, si no es configura amb respecte envers la relació i el bé col·lectiu, esdevé un exercici perillós. Sobretot perquè els professionals del poder excessiu estan òbviament amenaçats. “Arx tarpeia Capitolii proxima” (‘la roca Tarpeia és a prop del Capitoli’), afirmaven els antics romans. La roca Tarpeia era el penya-segat des d’on es llançava al Tíber els presos condemnats a mort, mentre que el Capitoli era el lloc del poder religiós. Els honors cobejats, i annexionats de manera més o menys lícita, no estan gaire lluny del rebuig i la caducitat.
Està justificat evocar aquestes preguntes? És clar. S’ignora fonamentalment la dimensió complexa i relacional de tota veritat col·lectiva. S’ha perdut el sentit del matís. Els que diuen que són assetjats són de vegades els assetjadors, i l’acusació de poder abusiu, sovint girat cap a l’altre, nega la seva pròpia hýbris de poder. El judici binari, sense matisos, és llavors el primer pas en el camí cap a un poder excessiu. En tot cas, aquest gaudi, sovint destructiu, circula sense que hom intenti reconèixer-lo.
