Opinió

Opinió

Cursa de fons

2 3 4 5 6 7
L’estratègia no ha canviat des del 2017; des del principi vam assumir que a Espanya no obtindríem una aplicació democràtica del dret i que tot anava i va encaminat a assolir la justícia europea

Com més confoses són les coses, més esforços cal fer per separar el gra de la palla; en els temes jurídics, com en la vida mateixa, passa exactament el mateix, i en processos tan complexos com els que estem portant respecte als exiliats és lògic, i segurament normal, que molts se sentin perduts. Una part essencial de la confusió prové, en tot cas, de veus interessades que no pretenen cap altra cosa que justificar l’injustificable i, sobretot, tapar els errors propis, que més que errors són producte d’autèntiques sacsejades emocionals i/o polítiques.

La nostra estratègia sempre ha estat la mateixa, i no l’hem variat des de principis de novembre del 2017, perquè els nostres defensats tampoc mai han variat el seu objectiu. Com tota estratègia, sempre ha estat subjecta a tàctiques que s’han anat implementant en funció de les necessitats de cada moment i de cada escenari a què ens hem hagut d’enfrontar. L’essència mateixa de tota l’estratègia jurídica és producte d’haver assumit, des del començament, que un procés com el que s’ha viscut a Catalunya, especialment el 2017, mai tindria a Espanya una resposta ajustada al dret, una resposta basada en un enteniment democràtic de la realitat i, consegüentment, una aplicació també democràtica del dret. Dit d’una manera molt més clara: des del principi vam assumir que davant les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles no aconseguiríem res i, per tant, que tot el que es fes per la via interna havia de tenir com a objectiu assolir la justícia europea per obtenir resolucions que després es poguessin utilitzar dins l’àmbit judicial estatal.

Molts han posat en dubte l’estratègia i els entenc, especialment si han optat per la contrària; però arribats a aquest punt és difícil qüestionar que no hagi estat encertada perquè, en definitiva, és una combinació entre el dret, que és el meu camp d’actuació, i la decisió política dels nostres defensats, que ja el 2017 van decidir seguir lluitant pel compromís que havien adquirit amb el poble català, un compromís que comporta, com es pot observar, grans costos personals no només per a ells sinó també per als qui ens hem compromès amb la seva defensa. A partir d’aquesta combinació entre projecte polític i estratègia de defensa, s’ha construït allò que més molesta al nacionalisme espanyol: una alternativa guanyadora que, en qualsevol cas, mai s’ha rendit ni ha abaixat el cap per assumir uns fets que des de cap punt de vista democràtic són delictius. Hem anat pas a pas, assegurant espais de llibertat, i això és una cosa que no només no es perdona, sinó que s’intenta ocultar tant pels repressors com pels rendits, que en aquest propòsit no només han empenyorat la credibilitat, sinó també qualsevol indici de decència i esperit democràtic.

Els espais de llibertat els vam començar a conquerir el 5 de novembre del 2017, quan els exiliats van quedar en llibertat després de presentar-se voluntàriament davant les autoritats belgues per a la primera ordre europea de detenció i entrega (OEDE), però es van anar consolidant a partir de la inopinada retirada d’aquesta mateixa OEDE per part del jutge Llarena, a qui uns presentaven com un gran estratega i uns altres com un bon jutge… Jo ni el coneixia ni el conec.

Després va venir Alemanya, segurament un dels cops més durs per al nacionalisme espanyol que, partint de relats per a l’autoconsum, va creure que els tribunals alemanys funcionaven com ells volien i no com sempre han funcionat; no només va ser una victòria, sinó també la implícita derogació del delicte de sedició i de desordres públics que a Espanya ha trigat més de quatre anys a materialitzar-se. Després va venir el procés d’OEDE de Lluís Puig, que va acabar reconeixent el que sempre s’ha anat negant a Espanya: l’existència d’un risc evident de vulneració dels drets fonamentals, no només com es pretén en funció de la indeguda autoatribució de la competència per part del Suprem, sinó també pel que fa al dret a la presumpció d’innocència.

Aquest procediment va tenir un impacte tan gran que va obligar el jutge Llarena a plantejar unes prejudicials que aviat es resoldran i que, desconeixent-ne el resultat, poden donar peu a dos escenaris: un en què Lluís Puig es podrà moure lliurement per tota la Unió Europea, com ja fa des de fa anys, fins que Espanya assumeixi aquests criteris europeus i, un altre segons el qual el conseller es vegi forçat a defensar-se d’una quarta OEDE que tindrà, segurament, el mateix resultat que les tres anteriors.

Cap altre país ni tribunal estranger s’havia pronunciat abans sobre un fet essencial en una estratègia com la que hem seguit: la falta de garanties en matèria de drets fonamentals, i això va ser producte d’una feina coordinada i conscienciosa per part d’un equip que s’ha construït al llarg dels anys, però que havia anat acumulant experiència i coneixements molt abans de l’exili català.

Insisteixo en un fet que és essencial: no sabem com es resoldran les prejudicials de Llarena, però pel que fa al principal afectat per aquesta resolució, Lluís Puig, estem segurs que el pitjor dels escenaris ens situaria al davant d’una quarta OEDE, que és un terreny en què ens trobem còmodes i en el qual, fins ara, el jutge Llarena ha demostrat que no es mou amb desimboltura. Pensar que el tema Puig està definitivament resolt és no saber de què s’està parlant i, segurament, també reflecteix altres coses menys confessables; en qualsevol cas, és indubtable que la recent resolució del jutge Llarena, ordenant noves mesures de detenció i ingrés a presó, no només no perjudica la nostra estratègia, sinó que la reforça, tal com ha succeït a partir de la majoria de moviments persecutoris instats en el procediment del Suprem.

Ara bé, no tot depèn del cas de Puig, també hi ha les demandes d’immunitat del president, de Toni Comín i de Clara Ponsatí, que és on s’han vessat els principals arguments de cara a reconduir la situació generada a partir de la persecució iniciada el 2017 en contra de l’independentisme català. Aquesta, i no cap altra, és la resolució que acabarà marcant el punt d’inflexió d’una batalla jurídica que, com he dit, té dos vessants: el jurídic i el polític. Jo m’encarrego del primer i els exiliats del segon i, diguin el que diguin els relats de la Meseta i les prediccions derrotistes dels qui mai han pretès guanyar, les coses van per on s’ha previst. Res no ho demostra millor que el que estem vivint aquestes setmanes, amb drets a la carta i comportaments erràtics que si alguna cosa prediuen no és res més que una desfeta.

En qualsevol travessia, sobretot quan és àrdua, el que no s’ha de fer és rendir-se abans d’hora ni ofegar-se a tocar de la platja… Guanyar implica, primer, tenir mentalitat guanyadora i, després, saber aguantar. Ningú va dir que això seria un esprint sinó, més aviat, una cursa de fons per a la qual pocs estan dotats.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)