El voraviu

Sorpresa! Sorpresa! Sap greu dir-ho, però si la política s’omple de dones com aquestes, viurem en l’enyorança d’alguns homes. El Sumar de Yolanda Díaz ha decidit restar i no vol sentir parlar de referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Cada dia els espanyols de dretes, els de centre i els d’esquerra s’assemblen més. Ho ha deixat ben clar als seus aliats d’En Comú Podem, que anaven dient el contrari, i que sustentaven que el referèndum d’autodeterminació continuaria en el seu programa. Però serà inútil. L’única cosa que està disposada a deixar referendar la líder de la nova esquerra és “la proposta que surti de la taula de diàleg” [sic]. La recorden, la taula de diàleg? Tenen present la feina que s’hi fa cada dia des que es va convocar per primer cop? Repassem la llista d’acords de primera magnitud que s’hi han pres? I les hores i hores que han estat reunits? Sumar i Yolanda Díaz ens proposen ara, com a gran novetat, l’estil Met de Ribes quan se l’enduia la riuada del Freser. Anar fent! Quin diagnòstic es pot fer d’aquesta nova esquerra? Em tenen despistat. Consideren tarada la ciutadania o venen ells amb tara d’origen? Com poden pretendre que digerim el paperot dels de Colau dissabte a l’ajuntament i al mateix temps sortir-nos amb entaular el referèndum amb alegria? I en acabat torna Colau i diu que Díaz no sap de què va. Però el personal sí que ho sabem. Són les mentides de l’esquerra caviar.

Descomptades de les càbales polítiques les diputacions de Girona, Tarragona i Lleida, el que pot condicionar fort els discursos per la campanya del 23-J és la forma i les maneres amb què es constitueixi el ple de la Diputació de Barcelona. Hi haurà repetició? I si hi ha repetició, què és el que hi veurem repetir? Hi veurem repetir l’actual pacte entre el PSC i Junts? O hi veurem repetir l’acord a l’Ajuntament de Barcelona entre el PSC, ECP i el PP? Per més que Trias trobi Marín molt de fiar, si Junts reedita el pacte fa un flac favor a la seva candidata al Congrés, Míriam Nogueras, que va de dura i valenta. “Si tenim la clau, serem implacables i tot canviarà.” Potser sí, però no és un bon punt d’arrencada i se l’haurà de menjar durant tota la campanya. On són les coses, Junts ha de provar l’acord amb ERC i Tots per Terrassa. Si per aquí no troben camí, han de deixar perdre les feines i els càrrecs que els dona la Diputació de Barcelona. Que per què? Perquè a la vida poques vegades es pot ser a missa i repicant, però en unes eleccions és impossible. L’únic camí decent i pràctic en aquest moment és aquest, bo i que no garanteix res. Si el PSC i els comuns veuen perdre les múltiples menjadores que genera la Diputació de Barna (1.000 milions de pressupost anual), podrien provar de repetir l’operació Barcelona. Si s’ha fet gràcies a Manuel Valls i gràcies a Daniel Sirera, algú dubtarà de fer-la gràcies a un triomfador nat com Xavier García Albiol?

La líder de Sumar va ser ahir a Cornellà de Llobregat amb la plana major catalana de l’esquerra post-Iglesias/Montero. Per a la campanya oficial encara falten quinze dies, però ella ja s’hi veu i ja s’hi troba, i així ho va dir amb tota claredat. “Ja estem en campanya.” Com tot polític en campanya, sabedora que qui no en remena no en trenca, va passar per alt la polèmica de la setmana i es va quedar tan ampla i tan entregada. Com la de la copla de Machado que cantava en la meva adolescència Emilio José. “Ni amb tu ni sense tu tenen els meus mals remei. Amb tu perquè em mates i sense tu perquè jo em moro.” No va ni obrir boca sobre la qüestió. Va fer el boig per no pagar el metge, que deia l’àvia Neus. Ni si estan pel referèndum d’autodeterminació (versió programàtica dels comuns, de la candidata per Barcelona Aina Vidal i de la líder Colau) ni si no hi estan (versió de la cúpula de Sumar que diu que no, que en el programa conjunt això no hi és sumat i que el que mana és el programa conjunt). Ni Yolanda Díaz ni cap dels altres participants en l’acte no en van dir res i és que pensen que ells estan millor muts i a la gàbia i que els ciutadans ja tirem milles. Això sí, el sermó no deixa espai per al dubte. Que ve la dreta, que ve la dreta i que ve la dreta. Que si el PP i Vox, que si Vox i el PP, i que si el PP i Vox. Ara en diuen la coalició del “no per a Catalunya” i volen que tot el país “ens posem dempeus” el 23-J. Quina mandra!

Tercera i definitiva. Se l’empassa quatre dies després d’haver-lo posat sobre la taula. La candidata de Sumar, Aina Vidal, ho deixa clar l’endemà d’engargallar-se el gripau a Cornellà en el míting amb Yolanda Díaz. El referèndum d’autodeterminació no és una opció. No és el que Catalunya necessita. Ara no toca. La polèmica s’ha acabat i amb el resultat que vèiem venir. On van dir blanc, diuen negre, però continuen dient blanc perquè també sempre han dit negre al mateix temps que deien blanc. Queda clar? Està entès? El blanc (referèndum d’autodeterminació) el mantenen per al programa de la seva formació, i el negre (referèndum sobre l’acord de la taula de diàleg entre governs) és el de Sumar, al qual ells s’han incorporat i que és el que de veritat compta, perquè el seu no el presenten enlloc. Però això sí: ells són al mateix lloc que sempre. Aina Vidal ho proclama amb fermesa i la cara ben alta. Mantenen el referèndum d’autodeterminació, el guarden al calaix i se subroguen al programa de Sumar perquè “els catalans necessiten un nou acord territorial entre governs i que es pugui votar”. Divendres em preguntava: com pretenen que digerim el paperot dels de Colau a l’Ajuntament i la idea d’entaular el referèndum amb alegria? Sentir Colau dir que Díaz no sabia de què va ho situava en les mentides de l’esquerra caviar. El paper d’Aina Vidal d’ahir no té justificació i només una resposta. Adeu, comuns, adeu.

El foc litúrgic i la pirotècnia festiva viuen els millors moments de l’any entre la revetlla de Sant Joan i Sant Pere. Segons les cròniques és així des de temps immemorials i s’encomana a tots els àmbits de la vida i la societat, però mai havia vist la política tan empeltada de foguera espúria i pólvora mullada com aquest any. Tota la política. Començant per la que en diuen geopolítica, que el dia de Sant Joan ens va obsequiar amb un patètic episodi a la Rússia de Putin. A la Rússia en guerra amb Ucraïna. A la Rússia amb un potencial nuclear desconegut. A la Rússia amb la protecció de la Xina. A la Rússia de la qual depenem per al gas que ens escalfa a l’hivern i ens refrigera a l’estiu. Una columna militar va avançar hores per l’autopista cap a Moscou a la velocitat que es circulava per l’AP-7 abans de fer-la gratuïta i col·lapsar-la. Ningú li va dir ni ase ni bèstia i es va aturar a 300 quilòmetres de Moscou per evitar “un bany de sang”. Va ser el mateix cabdill rebel·lat contra el cap gros qui va retirar-se a Bielorússia perquè havia tancat tractes allà. Ara tot analista que s’autoestima s’afanya a trobar explicacions que ningú té. El millor que se sent encara és l’acudit d’Eugenio. “Rus! Tela marinera! Cosa estranya, Rússia! Cosa curiosa, Rússia! Molts russos, a Rússia! Molt bona, l’ensalada russa! Emocionant, la muntanya russa! “«De quina part de Rússia és, vostè?» «Jo soc de l’estepa.» «Molt bons, els polvorons! Molt bons, els polvorons!»

Han sentit la lletania de la campanya institucional dels anuncis de l’altre orgull? De l’orgull que realment els mou i ens immobilitza? De l’orgull espanyol? S’han afillat el conegut Spain is different amb què tant se’ls havia bescantat i ridiculitzat i l’han adaptat a favor seu: Spain is orgullosamente (recalquen) different. Orgullosament! La campanya institucional dels nous valors patris i el pelegrinatge de Pedro Sánchez per programes de màxima audiència són les dues pinces d’una mateixa estratègia. La trista estratègia electoralista de sortir a donar només dos missatges. El de la por al llop que són el PP i Vox i el de proclamar-se més espanyol que ningú i més espanyolista que ningú. A pit descobert allà on més aviat li fan massatge (Lo de Évole) i allà on li acostumen a dir de tot menys senyor (El hormiguero). És un no parar mediàtic perquè sap que ningú el guanya a encantador de serps, que no hi ha millor flautista d’Hamelín que ell i, sobretot, perquè veuen com el poder se’ls escola entre els dits després de tantes traïcions programàtiques. Una i altra vegada diu Sánchez, amb orgull espanyol, que ell ha arreglat, amb diàleg, la Catalunya que el PP havia trencat i tornat independentista. Assegura que a Europa i al món ja no li pregunten per Catalunya, perquè saben que ja no hi ha cap problema perquè ell és el bon espanyol que l’ha arreglat! Vet aquí la taula de negociació! A veure si n’aprenem!

Demà passat El Punt Avui deixarà de ser el diari en paper més barat del quiosc i es posarà al preu de l’Ara, el Segre, el Diari de Girona, el Regió7 i La Mañana. Vendrem a 1,70 euros els laborables i a 2,70 euros els diumenges. Amb el nou preu encara estarem un 13% per sota del Diari de Tarragona, El Periódico i La Vanguardia. No el tocàvem des de feia catorze anys justos. La darrera puja la vàrem fer el dia 1 de juliol de l’any 2009, uns mesos abans que El Punt comprés l’Avui (que en aquell moment perdia 5 milions d’euros l’any) i un parell d’anys abans que els fusionéssim. Des del punt de vista de la puja de preus, El Punt Avui era verge i ens hauria agradat mantenir-lo així per no pressionar la butxaca dels nostres lectors. No podem. La discriminació a què ens sotmeten les dues grans institucions del país (Generalitat i Ajuntament de Barcelona) a l’hora de contractar la publicitat ens obliga a apujar el preu a més de portar-los al jutjat. No podem entrar en pèrdues i no hi entrarem. A començaments d’any ja ens vàrem rebaixar un 7% el salari, que s’afegeix al 15% que vàrem pactar el 2012 i encara arrosseguem, i als onze anys que acumulem sense cap augment salarial. Ens obliguen a apujar preus perquè fins ahir la Generalitat havia contractat un 60% més de pàgines a l’Ara (49) que a nosaltres (31). L’Ajuntament, un 850% més a l’Ara (36) que a nosaltres (4); encara que venem un 20% més d’exemplars nosaltres que ells. Parlem d’uns 800.000 eurso l’any! Subvencions a banda, és clar!