Amb perspectiva
Democràcia infiltrada
Si no es respecta el dret bàsic a la vida privada sense ingerència policial, de quina democràcia estem parlant?
La darrera infiltració policial revelada per la revista La Directa, la d’una dona policia que va entaular durant tres anys una relació amorosa amb un activista social i independentista de Girona, ha posat de nou el focus sobre l’aspecte legal i polític d’aquesta pràctica. És evident que és un fet molt greu, però hi ha un altre vessant de l’escàndol que és igualment greu i reprovable, al marge de quina sigui la ideologia de la víctima: la violació personal, la deshumanització de tota una família només perquè un dels seus membres és un activista compromès. Tractar-los com a éssers humans de valor menor, gairebé com a mers objectes, requeriria una reacció unànime de tots els demòcrates d’aquest país i de tots els països europeus, al marge de si comparteix o no la ideologia de la persona espiada. Sé del que parlo, perquè a mi m’han espiat amb Pegasus, tal com acredita l’informe aprovat pel Parlament Europeu. I sé què vol dir sentir que la teva vida està exposada, que és en mans de sinistres agents que no passen cap control, que no han de patir per cap conseqüència penal. La dimensió humana d’aquestes vulneracions de drets fonamentals mai no s’hauria de perdre de vista, perquè afecta el dret a la dignitat de les persones i a la seva vida privada. La condemna política hauria d’anar acompanyada d’una reacció en cadena de les organitzacions de la societat civil, de les socials a les religioses, contra aquestes pràctiques terribles. Perquè si les deixem passar, s’imposa allò que es coneix com a chilling effect, i que acaba provocant, a la pràctica, la suspensió de drets fonamentals sense que l’estat s’hagi d’embrutar les mans canviant legislacions per fer-les més restrictives. Caldria, doncs, una resposta civil per aturar i denunciar aquestes pràctiques il·legals i democràticament immorals, que amenacen la convivència i la tranquil·litat de persones i famílies només per raons polítiques.
A la Romania on vaig néixer i on vaig créixer, aquestes pràctiques eren més que conegudes; la gent tenia por d’expressar-se, d’organitzar-se, de viure amb normalitat. Mai no sabies qui et podia estar espiant: si un company d’universitat, el capellà, un veí, un amic de la família... Per això molts sentíem l’esperança de ser com la resta de països occidentals, de viure en llibertat i democràcia. Conèixer que algunes d’aquelles pràctiques s’estan consolidant en aquesta Europa que idealitzàvem és una gran decepció i una gran preocupació pel futur del projecte europeu comú. Perquè si no es respecten drets tan bàsics com és el de tenir una vida privada sense ingerències d’autoritats públiques... de quina mena de democràcia estem parlant? Sense càstig a les persones responsables d’aquestes violacions no es podrà garantir la seguretat jurídica, que és un element indispensable per poder parlar de democràcia plena de veritat.
