Mugrons destapats i banyadors de cos sencer

Les piscines municipals catalanes ja no poden prohibir que les dones i altres persones, com alguns homes trans o persones no binàries, vagin amb els pits al descobert o alletin en públic. És important destacar que la mesura no obliga les dones, homes trans i persones no binàries a anar amb el mamellam a l’aire. És a dir, qui vulgui tapar-se els pits podrà fer-ho. No se’ls prohibirà l’entrada a cap piscina, ni cap agent de l’ordre els obligarà a destapar-se en nom del seu alliberament sexual i feminista.

L’aclariment pot semblar absurd, si no fos perquè moltes persones, com l’escriptora Najat el Hachmi, no entenen per què la mesura feminista de la Generalitat permet que les dones musulmanes es banyin amb banyadors de cos sencer. No nego que, en alguns casos, les dones que portin un banyador d’aquesta mena ho facin per pressions masclistes. Al cap i a la fi, la pressió masclista empeny moltes dones blanques, com la mateixa Madonna, a deformar-se el cos i la cara en innombrables cirurgies estètiques, o a alterar la seva alimentació fins al punt de morir a causa d’un trastorn alimentari. A França, hi ha dones blanquíssimes o gens musulmanes que es cobreixen amb roba folgada per anar amb metro, per evitar l’assetjament sexual dels homes. A ningú li passaria pel cap, en nom de l’emancipació de les dones, prohibir que vagin en metro les dones blanquíssimes o gens musulmanes que van amb roba folgada per evitar l’assetjament; censurar els concerts de Madonna, o confinar a casa les dones que tenen anorèxia o bulímia. Una part de la població occidental entén, també, que una dona que es depili, se sotmeti a una operació de cirurgia estètica, porti la part de dalt del biquini o es maquilli no està intrínsecament més oprimida que la que no ho fa.

Ara bé, si ens passa pel cap negar l’accés a espais públics a les musulmanes que es cobreixen, o ens resulta inconcebible que una musulmana pugui tenir amb el seu hijab una relació semblant a la que un home sikh té amb el seu turbant, és perquè les veiem tal com les veuen els aiatol·làs iranians o els talibans que imposen el vel o el burca obligatori. Considerem que no tenen capacitat de decisió, que són objectes públics al servei del masclisme dels fonamentalistes islàmics i del colonialisme occidental que ens fa creure superiors perquè som feministes. El fet de prohibir per llei, després d’anys de batalla de l’organització Mugrons Lliures, que se’ns discrimini a algunes, algunis i alguns per ensenyar les mamelles (o que algú arrufi el nas quan llegeix algunis) ja ens hauria d’indicar el nivell de tolerància dels catalans cap als cossos de les dones o de qui no encaixa en el binarisme de sexe i gènere. La mateixa Najat el Hachmi, tan lluitadora ella per l’emancipació femenina, no sembla gaire preocupada pels drets d’altres dones, com les trans, a qui anomena “homes que diuen ser dones”.

El fonamentalisme islàmic és un perill per a la llibertat de les dones. Aquest fonamentalisme és ben present a Catalunya i sovint ni les administracions ni els sectors socials progressistes han fet tot el que calia per aturar-lo, per por a semblar islamòfobs. El fonamentalisme islàmic s’ha d’abordar en un marc de prevenció de tots els fonamentalismes religiosos que existeixen a Catalunya, com ara l’evangèlic, que pot fer forat en els catalans d’origen llatinoamericà, o l’omnipresent fonamentalisme catòlic que promou, fins fa poc amb diners públics, que els professionals de la sanitat pública es neguin a garantir el dret a l’avortament segur tot al·legant objecció de consciència. Un fonamentalisme catòlic que és un dels principals altaveus de difusió de les teories de la conspiració sobre els menors trans que tant agraden a El Hachmi. Si una cosa tenen en comú els fonamentalistes religiosos i les feministes transfòbiques com ella és el seu fonamentalisme de gènere, que assigna a les persones –en nom de versions simplificades de Déu o de la biologia– una única forma de vestir, actuar, entendre el seu cos i la seva llibertat segons el seu sexe biològic. A la piscina, al carrer i a tots els àmbits de la vida pública i privada.