La vida és dels qui miren endavant

En general, no acostumo a encantar-me mirant el passat. De fet, quan he de prendre una decisió, quan m’he d’enfrontar a una situació imprevista, quan toca ser valenta, quan cal superar les pròpies incerteses, quan és important no entrebancar-se, quan les coses no surten com una hauria desitjat, sempre em dic: la vida és dels qui miren endavant. Perquè així ho crec, sense renunciar mai a un passat que ens acompanya i que sovint ens explica. Soc poc nostàlgica, però sé on tinc guardats els records i què forma part de la memòria.

Perquè transitem contínuament entre el coratge, el desig, la voluntat i la sort. La vida, de vegades, ens deixa escollir. Però hi ha moments que ens aboca allà on ella vol, sense pretendre-ho, sense buscar-ho. I adaptar-se a cada context és el que ens ajuda a construir noves ambicions i a imposar-nos amb la determinació necessària.

En una presentació del seu llibre A l’amic escocès (Columna), l’escriptora Maria Barbal va afirmar: “La vida no la podem aturar perquè és canvi, moviment, influències.” I a mi em va faltar temps per treure el mòbil i anotar-hi la saviesa que acumula aquesta frase. Em va semblar una afirmació lúcida i clarivident, d’aquelles que cal recordar per comprendre moments aparentment injustificables o conjuntures que ens obliguen a decidir. I encara hi va afegir Barbal: “La vida moltíssimes vegades no és justa, perquè potser no és la seva funció. La vida està per viure-la, per esprémer-la.” És a dir, no cal atrinxerar-se en el passat, ni turmentar-se per un present desconcertant, arbitrari, immerescut o injust. Millor esmerçar-se per mirar endavant. Seguir, seguir i seguir. Perquè no hi ha aturador, perquè el rellotge sempre avança i millor no perdre el temps.

L’estiu marca un canvi de cicle. Per als alumnes significa una pausa per començar un nou curs, potser una altra etapa educativa, potser un canvi d’escola o institut, potser el procés de coneixença d’altres companys. Quan ets petit, la vida es narra a partir dels anys escolars. De setembre a juny. De curs en curs. I quan arribes al món dels adults, de les obligacions personals i professionals, encara que aquesta pauta temporal no està tan marcada, les vacances d’estiu sí que ens obliguen a aturar-nos, a ressituar-nos, a reflexionar, a prendre decisions, a avaluar-nos per seguir endavant. I és necessari fer-ho. Sense encallar-se ni eternitzar-se en tots els errors comesos o en les injustícies que ens fereixen i, en canvi, edificant situacions futures. Algunes seran simples utopies o miratges, d’altres propostes factibles i que ens donaran bons resultats.

Perquè si sabem que cal esprémer la vida, millor no entretenir-se en les dificultats; que sempre hi són, que no cal buscar-les i que interfereixen la pròpia existència. Però sí que és indispensable pensar en positiu i sobreposar-se a totes les coses inesperades. Aquesta, potser, és la manera d’aprofitar el temps, de continuar descobrint i descobrint-nos. Pensant individualment, sense ser egoista sinó generós amb un mateix, per créixer col·lectivament. Quan un mira endavant, fa avançar la vida.

Fa pocs dies vaig fer l’aniversari i el fet d’encetar nova dècada crec que t’ajuda a celebrar, importantíssim sempre, i a reflexionar. La conjunció és perfecta. Bufar espelmes, compartir un bon sopar amb els amics, brindar amb la família i agrair. Però també és el moment de fer balanç, tot mirant de reüll la dècada que tanques i per dir-se a una mateixa: la vida és dels qui miren. Recuperar les paraules de la Barbal, rellegir-les, interioritzar-les i pensar en tot el que ha de venir. Sense aturar-se, però retenint tot allò que ens fa feliços, allò que dona sentit a la vida. Per seguir, seguir i seguir. Mirant endavant, sempre.