Per tornar-hi a ser tots

Som a vigílies de l’Onze de Setembre. Potser no caldria que digués que desitjo que totes les mobilitzacions anunciades siguin un gran èxit. Així va començar el camí cap a la independència, després del fracàs del procés de reforma del nou Estatut, i així és com algun dia es podrà reprendre aquest camí. Sempre, és clar, que es recuperi aquella capacitat d’implicació majoritària, aquella esperança en la pròpia força, aquella mirada proactiva.

Tanmateix, si començo així és perquè ni que l’endemà es pinti tot plegat com un èxit, és una evidència que en termes comparatius les darreres mobilitzacions no tan sols s’han reduït molt en nombre de participants, sinó que han canviat el perfil dels assistents. Ara tornen a ser mobilitzacions de, diguem-ne, “militants” de la societat civil. D’acord: molts més que els de les manifestacions de primers de segle XXI. Però no hi ha aquell ciutadà que entre el 2010 i el 2017 se sentia convocat per un corrent d’entusiasme col·lectiu patriòtic i quasi revolucionari. De fet, les organitzacions de la societat civil, molt particularment l’ANC i més indirectament Òmnium, pateixen la mateixa desafecció que afecta els partits polítics independentistes. Dit d’una altra manera, hi ha un “abstencionisme” mobilitzador –una desmobilització– sigui per desil·lusió, per desconfiança o fins i tot per irritació, també amb les organitzacions civils convocants –les esmentades i moltes d’altres–, que segur que ho noten en les seves xifres d’afiliació.

S’ha de dir, per no fer més drames del compte, que la naturalesa de les grans mobilitzacions de principis de la segona dècada només podia ser excepcional. No pots tenir 2 milions de persones en peu de mobilització permanent, anys i anys, tal com passava aquells Onze de Setembre i en tantes ocasions com calgués. Allò era excepcional, i això d’ara és “normal”. I de fet, confesso que em segueix sorprenent que les crides recents a mobilitzar-nos “encara” tinguin la resposta que tenen. Però, dit amb tota cruesa: amb l’actual nivell de mobilització, l’aspiració a la independència no arribarà enlloc. Es manté el testimoni, que ja és molt, però no és l’esca que farà possible la ruptura democràtica que és necessària i que vam tenir tan a prop el Primer d’Octubre del 2017. Comprenc la pressió que les organitzacions independentistes de la societat civil fan als partits polítics, però ja no tenen la força que va trasbalsar el mapa autonòmic que hi havia fins a la reforma de l’Estatut. O ja no fan por, o ja no tenen prou força per empènyer els partits que, en alguns casos, fins i tot defensen posicions per damunt de les seves possibilitats electorals.

En aquestes circumstàncies, i si es vol tornar a crear un moment de gran força, seria important recordar quines van ser les dinàmiques socials que van fer possibles aquelles grans mobilitzacions. Des del meu punt de vista, són clares. Primer i principalment, abandonar les actituds merament reactives i ser capaços de generar desafiaments propis. És a dir, saber jugar en un propi camp i no sempre en camp contrari, com passa ara quan totes les mobilitzacions són per respondre a les “agressions” de l’adversari. Això vol dir, també, tenir un relat propi, autocentrat, i sense caure en la categorització de l’adversari, que és on també ara ens movem. La lògica mobilitzadora d’aquells anys, a més, va partir de l’abandonament de (quasi) tota mena de victimisme i de saber-nos imaginar com a guanyadors, cosa que en la cultura política catalana era tota una novetat.

L’èxit futur de les noves grans mobilitzacions dependrà de ser capaços de presentar un independentisme emocionalment empàtic, fins i tot capaç de convidar com abans els no (gaire) independentistes, i no antipàtic com l’actual. Un independentisme benhumorat i no amb cara de pomes agres. Capaç de sorprendre per la seva audàcia, i no de ser absolutament previsible. Cal recordar-ho: allò que va mobilitzar fins a 2 milions de catalans, ens va portar a les urnes de l’1-O i va “ampliar la base” independentista no van ser ni el radicalisme abrandat ni la rebaixa de les exigències. Va ser una promesa de dignitat nacional i de benestar i progrés social.