El voraviu

Els juntaires s’han pronunciat i han esbandit en un 33% les possibilitats que es remenaven com a opcions per la seva banda. Han fet caure el teló sobre el nou escenari que s’havia obert amb el ball de rams que havia anunciat Coalició Canària a començament de setmana. L’abstenció no és una opció per a Junts, ni que sigui possible aritmèticament perquè els canaris se situïn al costat de Sánchez. Els de Puigdemont votaran sí o votaran no. I prou. No estan, han dit, per les mitges tintes. A partir d’aquí, mil teories que es resumeixen en dues. Els que pretenen la investidura i el segon govern progressista de coalició sustenten que l’acord ja està tancat i que a les parts ara els queda trobar la fórmula per explicar-ho als seus. Els que pretenen que Sánchez no sigui investit i que no formi el segon govern progressista de coalició estan centrats en la manifestació de Societat Civil Catalana a Barcelona diumenge, contra l’amnistia. I alguns quintacolumnistes com l’expresident extremeny Rodríguez Ibarra van dient carallotades com la de la seva violació i la de la violació en massa de 40 milions d’espanyols. Al bell mig del debat central dels espanyols, els independentistes processen l’aparició de Pujol. “Ser exigents amb Espanya i no caure en la candidesa”, recomana. És candidesa no saber res del mediador/relator? És candidesa investir amb l’amnistia pendent? És candidesa aparcar autodeterminació i referèndum?

Els civetistes es varen tornar a trobar ahir a Fonteta, al mas de Luis Conde, el caçatalents que va ser el principal valedor d’un nyap com l’aterratge, trànsit i fuga de Manuel Valls. Els peixos grossos grossos no hi varen anar, però n’hi havia de totes les olles. Que com és que no els fa vergonya a les esquerres i l’independentisme institucional? No ho sé. O sí que ho sé i la resposta em mata de pena de país. Com em mata de pena de país veure el president Artur Mas (no és el primer any de civetista) debatent públicament amb una posterma com Villarejo. Puc entendre Jordi Basté, a qui li han organitzat una deslleial batalla pel lideratge amb diner públic, però el president ja té edat per saber gestionar el no, fins i tot al líder dels matins. Tornem a Fonteta i a l’independentisme civetaire. De veritat, no hi havia cap més lloc ni cap més manera que Jordi Turull i Félix Bolaños tinguessin un ampli intercanvi d’impressions? I en el supòsit que fos així, cal que s’hi sumin tants com s’hi sumen? Què hi foteu Batet, Giró, Homs, Torrent, Campuzano, Sànchez (Jordi) i tutti quanti? De veritat que per ser present en un insult elitista com el de Fonteta pot renunciar tothom (esquerres i independentistes) al famós cordó sanitari que exhibeixen amb Vox quan interessa? El nivell d’esperança en la classe dirigent (com els agrada exhibir-se com a classe dirigent!) és esperar que no hagin portat un tàper o una carmanyola de civet a Waterloo.

Finalment ahir, després d’una remor infernal i de molt estremir-se, la muntanya va parir. Un ratolí, a primer cop d’ull. Un ratolí que es converteix en el cavall de Troia definitiu, si l’observem al detall. Per al president en funcions del govern de l’Estat, l’amnistia, com ell l’entén, no és el començament de res, com pretén el president Puigdemont si investeix i pacta. Per a Sánchez, l’amnistia és el final de tot. És l’anestèsia definitiva al procés. Més i tot, que l’anestèsia definitiva. És el coma induït en què volen estirar perpètuament l’independentisme penjant-li un cartell de concòrdia i convivència del dit gros del peu esquerre. Els indults a la classe dirigent, al generalat del procés, varen ser el cloroform d’urgència. Amb l’amnistia volen provocar-li el coma induït. Ahir, quan Sánchez es va posar per fi la paraula a la boca, les xarxes, ràdios i televisions varen bramar i les portades impreses d’avui ho han recollit. Glòria a Déu a dalt del cel! Ho ha dit! Ho ha dit! Ho ha dit! Pedro Sánchez ha parlat d’amnistia! Pedro Sánchez s’ha posat a la boca les vuit lletres sagrades! Moisès ha baixat del Sinaí i porta les taules de la llei per al poble amb què farà miques el vedell d’or. L’amnistia de Sánchez és l’eina que ha dissenyat perquè els catalans fem d’una vegada la farina plana, besem els peus al règim del 78, venerem el nou autonomisme i puguin dir que ja han esmenat els errors quan Europa els canti la canya.

“Avui deixo la meva militància en l’organització. Vull apuntar els motius que m’han portat a la decisió. Fa pocs mesos, un company apreciat va deixar-ho. M’argumentava que ell s’havia fet militant «per contribuir a una altra manera de fer política». Fa poques setmanes, un altre company, referent de la lluita antifeixista a Catalunya, també es donava de baixa. «Ja no tinc arguments per justificar la línia de l’actual direcció i, el que potser és pitjor, ja no la vull justificar més.» Tots dos han marxat discretament, sense escarafalls, tal com han actuat en tota la seva vida al servei de Catalunya. També fa pocs dies, un tercer company, qui ha liderat l’organització en un poble veí durant anys, em comentava que no creia que pogués convèncer el seu grup que es presentés a les properes municipals amb unes sigles que penalitzaven a escala local. En tots tres casos parlem de militants d’anys, altruistes i generosos. L’un, fuster; l’altre, camioner, i l’altre, pagès. Gent que toca de peus a terra, que viu del seu treball i que coneix el dia a dia del país. Ho dic perquè un partit necessita aquests perfils en la militància si no vol ser un partit de tecnòcrates i funcionaris, desconeixedor de la realitat als nostres pobles, viles i ciutats. Us poso aquests exemples per intentar fer-vos veure que la nostra és una organització en caiguda lliure, tal com han demostrat els resultats de les dues darreres conteses electorals.” (Continuarà demà.)

“La nostra és una organització en caiguda lliure, tal com han demostrat els resultats de les dues darreres conteses electorals perquè hem perdut tota la credibilitat acumulada durant anys per canvis sobtats de guió, per astracanades diverses i per ocurrències vàries. Perquè hem entrat en el fangueig de la política institucional (i ens ha agradat massa) quan som un partit radical, que no vol dir res més que anar a l’arrel dels problemes i no només fer servir el talonari per repartir ajudes i intentar tenir tothom content. Perquè estem contribuint a la mediocritat al poder. Què se n’ha fet del municipalisme i la meritocràcia, que tant havíem propugnat i que han quedat com a paraules buides. Tot plegat amb altes dosis de nepotisme, clientelisme i amiguisme. I tot això ens passa perquè som un partit on el militant de base ja no pinta res… quan ho havia estat tot! No solament no hem ampliat la base, sinó que només ho hem fet per dalt amb rèdits minsos en l’àmbit local i en vots. A més, s’ha demostrat falsa aquella teoria per la qual era igual perdre militants en territoris independentistes de sempre per guanyar-ne a cabassades a la metròpoli. De què ens serveix manar? Quines polítiques fem en seguretat, ensenyament, territori, medi ambient o drets dels animals? Com a partit d’esquerres no podem limitar-nos a acompanyar la lògica del mercat. Per a això ja hi ha la dreta”. (Continua i acaba demà.)

“Com pot ser que a les eleccions municipals presentar-se per la nostra organització i haver manat ens hagi penalitzat fortament? Ens hem posat en contacte amb els companys que no han agafat l’acta de regidor per dir-los que són un actiu per afrontar el futur? Com tantes altres vegades en la nostra història, el redreçament dependria de recuperar els valors de sempre, elevar els estàndards professionals i cercar nous lideratges. Us haig de dir que, fidel a la meva manera d’entendre la militància, aquests arguments ja els he manifestat internament des de fa anys als òrgans interns del partit locals, comarcals i regionals on he tingut oportunitat de participar, sense cap resposta. I per acabar la qüestió que em preocupa més: els joves, que havien estat el nostre patrimoni més valuós, ja no ens voten. Quin futur té la nostra organització sense votants joves? Segurament els hem desmotivat en el moment més decisiu pel seu futur, aquell en què hem estat més propers a l’alliberament nacional. No era la independència un dels objectius principals del partit? Salut i República! Militant xxxxx.”

Com escrivia fa dos dies, aquesta carta és real. És el comiat als seus companys de militància d’algú amb un full de serveis impecable al país, però molt cansat, quaranta anys després, del que jo en deia “mal dels partits”. Per això he tret les referències al militant i al partit concret. És prou general!

D’on ha sortit Carlos Prieto, el delegat del govern? Es mou en algun altre cercle que la militància i l’executiva del PSC? És un mentider? O és un desinformat? O és la fina ironia feta sermó? O és un ferm partidari de tenir la plebs contenta i enganyada? Com podem anar bé si ja menteixen com menteixen als seus funcionaris? Dimecres, en l’acte de commemoració de la patrona del cos a la comandància de Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat), en la vigília de la Hispanitat, va assegurar que la Guàrdia Civil és estimada a Catalunya i que els agents que hi arriben són ben rebuts. “Oblidin el que poden haver sentit, no es pensin que no seran benvinguts, aquí la ciutadania els estima”, els va dir Prieto en el seu discurs, en què va posar de manifest que la Guàrdia Civil és “una policia catalana com la que més”. Recorda aquell vell acudit del madrileny que envien a Catalunya i que ve atemorit perquè els seus companys li han explicat que parlem una altra llengua perquè no ens entenguin i així poder-los dir “fills de la gran puta” sense que ho captin. Tan bon punt arriba a l’estació, atura els primers ciutadans que sent parlar en el que li sembla català i els pregunta: “Oigan, ¿podrían decirme por favor cómo llaman aquí a los hijos de la gran puta?” I li contesten ras i curt: “No los llamamos. Nos los mandan de Madrid.” És de fa més de cinquanta anys, però Prieto, per alguna raó, pensa que som aquí i és tot el que se li acut. Anem ben servits!