Teories de la conspiració

Tanta fama té l’arri­bada de l’home a la Lluna com totes les teo­ries de la cons­pi­ració que s’han escam­pat per desa­cre­di­tar-la. En qual­se­vol con­versa sobre l’esde­ve­ni­ment apa­rei­xerà, segur, algú que dubti que sigui cert. El seu argu­ment serà: si s’hi va poder anar abans d’inter­net i amb una nau no gaire més com­plexa que una cafe­tera, per què no s’hi ha tor­nat mai més? Aquesta des­con­fiança per­sis­teix i fins i tot aug­menta a mesura que pas­sen els anys i es va per­dent la memòria dels fets.

Als Estats Units, algu­nes enques­tes mos­tren que el 7% dels ciu­ta­dans estan con­vençut que tot ple­gat va ser un mun­tatge cine­ma­togràfic. I fins i tot s’ha posat nom i cognoms al seu res­pon­sa­ble: ni més ni menys que Stan­ley Kubrick, l’acla­mat direc­tor de 2001: Una odis­sea de l’espai, que es va estre­nar el 1968. Ara bé, ni Kubrick va con­fes­sar aquesta impli­cació abans de morir –com s’ha fet córrer–, ni tan sols hi ha cap prova con­vin­cent del supo­sat frau, ja que els científics les han des­mun­tat totes.

En pri­mer lloc, hi ha el tema dels estels. A la Terra estem acos­tu­mats a veure el cel negre de nit i els estels bri­llar, però les imat­ges de les mis­si­ons Apo­llo no mos­tren estels. Per què? L’expli­cació és sen­zi­lla: les fotos es van fer quan encara no hi havia càmeres digi­tals, sinó que fun­ci­o­na­ven amb pel·lícula fotogràfica (en aquest cas ben pro­te­gida con­tra les radi­a­ci­ons). Com que la superfície de la Lluna i els ves­tits espa­ci­als bri­lla­ven molt es van fer amb un temps d’expo­sició curt, que va impe­dir que els estels (menys bri­llants) apa­re­guin a les imatge.

Una altra qüestió polèmica és la de la ban­dera, que sem­bla one­jar encara que a la Lluna no hi ha atmos­fera. Però si es miren bé les fotos es veu que té una vara horit­zon­tal i per això queda estesa, encara que arru­gada pel fer d’haver estat ple­gada. També hi ha expli­cació científica per a les ombres que no són paral·leles (una qüestió òptica), per al fet que l’Eagle no deixés un cràter (no va neces­si­tar gaire impuls per l’escassa força de la gra­ve­tat) i per als efec­tes de la radi­ació en els astro­nau­tes (el pas pels cin­tu­rons Van Allen, els més peri­llo­sos, van durar menys d’una hora). A més, s’hi van dei­xar reflec­tors que encara fun­ci­o­nen, es van reco­llir mos­tres i les últi­mes mis­si­ons xine­ses han pogut foto­gra­fiar les pet­ja­des dels Apo­llo. Per si tot això no és sufi­ci­ent encara hi ha un argu­ment irre­fu­ta­ble, tal com recorda el pro­fes­sor de la UPC Miquel Sureda. “Els soviètics tenien espies a la CIA, a la NASA i a tot arreu... Sabien per­fec­ta­ment què pas­sava i la més mínima sos­pita de frau l’hau­rien fet pública. L’accep­tació de la seva der­rota és la mos­tra evi­dent que va ser veri­tat.”

.