Invisibles

Refor­mar o pal·liar

L’habi­tatge és un dret, cla­men –al desert– les enti­tats. Només un parell de dades dels últims 25 anys. A Espa­nya, el 1994 hi va haver 46.839 des­no­na­ments per impa­ga­ment del llo­guer, l’any pas­sat van ser 72.571. I no sem­bla que tin­gui atu­ra­dor. L’any pas­sat hi va haver uns 27.000 des­no­na­ments per impa­ga­ment de la hipo­teca. En aquest con­text, no és tan difícil fer la ruta del sen­se­lla­risme.

Les per­so­nes que no tenen cap mena d’aixo­pluc, a Bar­ce­lona, pas­sen del miler. “Són un miler i escaig de casos, i no hi ha manera que es rebaixi la xifra”, diu Sal­va­dor Maneu. A Sant Joan de Déu Ser­veis Soci­als han incre­men­tat el nom­bre de pla­ces resi­den­ci­als. Dis­po­sen de dos cen­tres i més de 50 pisos i vol­drien aca­bar el 2019 amb prop de 70 pisos. “I tot i així sabem que són mesu­res pal·lia­ti­ves.” La demanda social sem­pre superarà la capa­ci­tat de res­posta. Per fer un gir a les xifres, els experts reco­ma­nen un abor­datge trans­ver­sal, en tots els àmbits i tot el ter­ri­tori. Però hi ha xifres que “can­ten”, i fan pen­sar: la inversió espa­nyola en polítiques d’habi­tatge és només el 0,03% del PIB.

Con­ti­nua Maneu: “Cons­ta­tem la dua­lit­zació pro­gres­siva de la soci­e­tat i de l’eco­no­mia. Els uns se’n van sor­tint i els altres cada vegada ho tenen més difícil. Si no fem res, cor­rem el risc de per­pe­tuar una soci­e­tat de doble velo­ci­tat, en què els que van més lents cada vegada són més. Quants fills de Bar­ce­lona no hi poden viure? Cal evi­tar tenir ciu­tats de pri­mera i de segona. S’està accep­tant amb molta natu­ra­li­tat que Bar­ce­lona és per a ren­des mit­ja­nes-altes i que la resta han de mar­xar!” Les enti­tats rei­vin­di­quen: “Cal una certa regu­lació, perquè l’habi­tatge no és un luxe, és un bé bàsic, com ho són l’aigua i l’ener­gia. És com­pa­ti­ble amb el lliure mer­cat i el lucre legítim.” “Legítim”, vet aquí.

A Arrels Fun­dació tre­ba­llen específica­ment amb les per­so­nes que dor­men al car­rer, perquè sur­tin d’aquesta situ­ació, i perquè quan ho acon­se­guei­xin no hi tor­nin. Tenen al vol­tant d’un cen­te­nar de pisos, a Bar­ce­lona ciu­tat i fora, com ara a Gra­no­llers, Bada­lona... Des de fa temps uti­lit­zen una com­bi­nació d’eines que donen resul­tats: el Hou­sing First i el Pis Zero. La idea mare, recor­dem-ho, és que les per­so­nes tenen dret a l’habi­tatge. “Quan algú està dor­mint al car­rer li has de pro­por­ci­o­nar aquest dret”, indica el direc­tor d’Arrels, Fer­ran Bus­quets. Hou­sing First –pri­mer l’allot­ja­ment– vol dir ofe­rir, direc­ta­ment, com a punt de par­tida, un habi­tatge, esta­ble i per­ma­nent. El Hou­sing First fun­ci­ona des de fa dècades en dife­rents països. “Res­pon al fet d’haver arri­bat a la con­clusió més òbvia de totes: les per­so­nes neces­si­ten un habi­tatge.”

Aquesta via, explica Bus­quets, els fun­ci­ona, però, en un 80% dels casos. En el 20% res­tant, no, pot­ser perquè s’hi ha arri­bat tard i fa massa temps que són al car­rer. Ara ve la segona eina: “Per a ells, aquest 20%, vam crear el Pis Zero, amb un nivell d’exigència molt i molt baix. Només els dema­nem bon com­por­ta­ment amb la resta de per­so­nes. Si volen beure, poden fer-ho, tot i que inten­tem que redu­ei­xin el con­sum. Poden por­tar els seus ani­mals i les seves coses. En resum: «Si vols venir, vine, si no vols, no. Sàpigues que tens aquest espai.» És per a per­so­nes que conei­xem, si no fos així es for­ma­rien cues cada dia. La nos­tra volun­tat és que aquest recurs s’escampi arreu.”

L’acom­pa­nya­ment és impres­cin­di­ble. Per exem­ple, davant la sole­dat de la per­sona que acon­se­gueix dei­xar el car­rer i tenir una llar. “Volem vèncer aquesta sole­dat i tre­ba­llar la capa­ci­tat de la per­sona d’ado­nar-se que és útil.” Durant l’any 2018 Arrels ha atès 2.368 per­so­nes, un 24% més que el 2017; un 89 % homes, un 11 % dones. És una rea­li­tat: “Si no es resol la pro­blemàtica de l’habi­tatge, les per­so­nes van caient del sis­tema, s’esgo­ten les xar­xes per­so­nals i la capa­ci­tat social de res­posta.” Segons l’informe del 2018 d’Arrels, un 66% de les per­so­nes que dor­men al car­rer a Bar­ce­lona no tenen ingres­sos, i fa uns qua­tre anys de mit­jana que estan a la intempèrie. El 30,5% de les per­so­nes que han entre­vis­tat afir­men haver estat vícti­mes de violència física i/o ver­bal. El per­cen­tatge arriba al 71,9% entre els més vul­ne­ra­bles.

Volem par­lar de les dones: “Si han arri­bat al car­rer és perquè han esgo­tat totes les vies. Hi ha abu­sos i no es denun­cien. I sí, passa: pot ser que un llit on dor­mir s’hagi de pagar amb sexe”, lamenta Bus­quets. Hi ha agres­si­ons sexu­als? “Sí, i tant. La pre­gunta és si són entre mem­bres del mateix col·lec­tiu o són come­ses per gent externa. N’hi ha de les dues. És difícil d’escla­rir.” I llança una pre­gunta a auto­ri­tats, cos­sos poli­ci­als... “Es con­si­dera impor­tant escla­rir-ho?”

“Si les per­so­nes tenen habi­tatge i les eines necessàries, se’n sur­ten, tard o d’hora”, clou Bus­quets. En aquest sen­tit, Sal­va­dor Maneu també diu: “Vull enviar un mis­satge d’espe­rança, i és que quan ofe­rei­xes una opor­tu­ni­tat, a una per­sona o a una família, se’n sur­ten. Una opor­tu­ni­tat és faci­li­tar-los un habi­tatge i acom­pa­nyar-los: en la for­mació i la inserció, com­ple­men­tant les ren­des si no arri­ben, ate­nent les malal­ties...”

Maneu també parla del mer­cat labo­ral: els sous han de per­me­tre viure amb dig­ni­tat. Han obser­vat que hi ha menys rotació en les pla­ces resi­den­ci­als de què dis­po­sen; els usu­a­ris s’hi estan més. Para­do­xal­ment, però, prop d’un 40% té feina. Ales­ho­res... com és que han d’estar en un cen­tre resi­den­cial? “S’ha de cap­gi­rar el model pro­duc­tiu, que no ens porta enlloc. Un sis­tema basat en sala­ris bai­xos com­porta ine­ficiències i col·late­ra­li­tats, com ara tenir feina però haver de viure en un alberg per a per­so­nes sense llar.” És un fracàs social. “Seria molt més barat inver­tir en polítiques de pre­venció, més que no pas en equi­pa­ments i sub­si­dis!” I con­ti­nua: “Recu­pe­rar l’auto­no­mia podria ser molt més ràpid, però l’entorn no els ho per­met.”

història d’un artista

“Vaig fent, vaig dibui­xant... En gene­ral, no em puc quei­xar. La gent de la meva gene­ració que va estar al car­rer ja ha mort...” Parla Miquel Fus­ter, dibui­xant, il·lus­tra­dor, un històric. Té 75 anys i viu a Bar­ce­lona. Va estar 15 anys al car­rer i en fa 15 també que en va sor­tir. I 15 són, si fa no fa, els que acu­mula sense beure alco­hol. L’ori­gen del seu peri­ple és un cúmul de cir­cumstàncies. Se li va cre­mar el pis –una renda antiga–, i no el va poder arre­glar. Anava fluix de feina. S’hi va pas­sar un any, en aquell pis, sense llum, sense gas... “Allí em vaig alco­ho­lit­zar”, resu­meix. Al final va accep­tar diners per mar­xar. Un milió de pes­se­tes: “Van volar de seguida i em vaig veure al car­rer.” Per no fer patir i per no fer nosa no va anar amb amics o família. “Et queda el recurs del car­rer, on ets un estrany entre els estranys.”

Anar fent aqua­rel·les, amb les qua­tre eines que tenia, ven­dre-les, i asse­gu­rar-se el beure i el tabac. D’això es trac­tava. “L’alco­ho­lisme fa que hagis de beure cons­tant­ment, si no la síndrome d’abs­tinència fa que t’enfi­lis per les parets...” Men­jar, més aviat poc, o gens. Fa 1,80 metres d’alçada i pesa uns 65 qui­los. Quan Arrels Fun­dació el va començar a aju­dar, només en pesava 42. Anava a dor­mir, sol, a les Pla­nes, a Sant Cugat, d’on tenia records d’infan­tesa. En un espai boscós, hi tenia una mena de cau, amb man­tes, fulles seques... “Vaig pas­sar molt de fred, i molta por, i tot el que vul­guis, però estava sol. Tenia un moment de reco­lli­ment. Al matí, aga­fava un dels pri­mers trens i tor­nava a Bar­ce­lona, anava a pin­tar al parc de la Ciu­ta­de­lla, venia alguna cosa i podia tirar.” “Alguna vegada vaig dor­mir en cai­xers, però et tro­bes gent que... Tot­hom que està al car­rer està des­es­pe­rat, molt fumut, i l’alco­hol no afecta de la mateixa manera tot­hom. Per qual­se­vol cosa es pot reac­ci­o­nar mala­ment.”

Un dia que tenia cale­rons va deci­dir anar a dor­mir a una pensió. Abans de fer-ho, però, dos nois, ben arre­glats, se li van acos­tar, al Maremàgnum. Sem­blava que volien donar-li con­versa. Però no. Li van pegar i, entre altres lesi­ons, li van tren­car el nas... Al cap dels anys, ja no tenia esma per a res. “Estava tan can­sat que no podia pin­tar; ni bevent, se’m pas­sava la tre­mo­lor de les mans.” La llum al final del túnel va ser, en el seu cas, Arrels. Va accep­tar l’ajuda. Va començar a viure en una pensió, dos anys; va pas­sar sis anys més en un pis com­par­tit. Ara viu sol.

“He tin­gut la sort de no haver per­dut l’ore­mus”, diu Fus­ter. “Estava al car­rer i patia molt, perquè era cons­ci­ent de la meva situ­ació, que ana­ven pas­sant els anys i havia per­dut la vida, la meva pro­fessió...” Les pena­li­tats són de tota mena: físiques i emo­ci­o­nals. I, insis­teix, té pre­sent l’angoixa per no que­dar mai sense alco­hol. “No he cone­gut ningú que vis­qui al car­rer i no esti­gui alco­ho­lit­zat. Fa 15 anys que no bec i estic bé, però si tornés al car­rer no sé quant temps aguan­ta­ria sense beure. Al car­rer, si dei­xes de beure i veus la teva situ­ació, et tor­nes boig.”

En Miquel té un blog i ha vist publi­cada la novel·la gràfica Miguel, 15 años en la calle (2010, Glénat España). “La vida al car­rer és com la vida fora del car­rer, només que tot es mul­ti­plica: les difi­cul­tats, la violència, les pas­si­ons... Tot el que expli­qui és poc.”

Dani Pérez és volun­tari al cen­tre obert d’Arrels Fun­dació, a Bar­ce­lona. Tots els ser­veis bus­quen esta­blir vin­cles amb els usu­a­ris. Recons­truir els ponts amb la vida. El que els hagi pas­sat només és cosa d’ells... “No som ningú per jut­jar!”, diu. “Què espe­rem de les per­so­nes que viuen al car­rer? Què? Volem que facin pas­sos que nosal­tres, amb totes les faci­li­tats del món, no som capaços de fer. Són super­vi­vents! Un dia, un noi es va posar a plo­rar perquè feia molt temps que ningú el cri­dava pel nom...”

evi­tar la cro­ni­fi­cació

Òscar Costa, sub­di­rec­tor de l’enti­tat llei­da­tana Arrels Sant Ignasi, comenta un dels casos de sen­se­lla­risme que es donen: “Hi ha per­so­nes en situ­ació de vul­ne­ra­bi­li­tat que poden pagar un habi­tatge, però no se’ls per­met. A vega­des, per dis­cri­mi­nació, per l’ori­gen de la per­sona. I, fins i tot, per l’ori­gen dels ingres­sos. Seria el cas, per exem­ple, d’una per­sona amb la renda garan­tida de ciu­ta­da­nia. El cas és que és més segura que una nòmina perquè d’un dia per l’altre et poden aco­mi­a­dar i amb la renda, si la tens per dos anys, la tens per dos anys.” Des de la seva enti­tat ate­nen tota mena de situ­a­ci­ons. El novem­bre del 2018 es va dir una missa en record de les 12 per­so­nes sense sos­tre mor­tes a Lleida l’últim any. A Bar­ce­lona, en el mateix període, en van morir 59.

“Pot­ser no es pot pre­ve­nir total­ment i abso­lu­ta­ment el sen­se­lla­risme, però alguna cosa s’hi ha de poder fer”, diu Costa. “Par­lem del difícil accés al llo­guer i dels des­no­na­ments... Si hi ha un pro­blema, hi pots inter­ve­nir en el moment en què passa o bé pots dei­xar que es vagi agreu­jant i acabi en una situ­ació molt més com­pli­cada. Hi ha molts des­no­na­ments cada dia i ens aca­bem fixant en els que tenen més ressò, sobre­tot si són famílies. Però ara ima­gi­nem una per­sona sola a la qual des­no­nen i es queda al car­rer. És qui més fàcil­ment no rebrà cap ajuda...”

Tenen el repte de posar-se a la pell dels altres. Òscar Costa parla de la por dels que encara no han pogut sor­tir del car­rer. “Quan algú veu una per­sona dor­mint al cai­xer ten­deix a allu­nyar-se’n i pas­sar de llarg. Per por. Però són ells els que viuen al car­rer, els que tenen por. Tu, a casa teva, et sents segur, és el teu espai. Ells no ho tenen, això, i sen­ten por per­ma­nent­ment.. I no es veu.” I hi afe­geix: “I si ets dona tens un fac­tor més de vul­ne­ra­bi­li­tat, malau­ra­da­ment. El 2018 hem cons­ta­tat un aug­ment del nom­bre de dones al car­rer.”

l’ofe­lia, lluny de cuba

Ofe­lia Hernández és cubana. Era pro­fes­sora de rus i d’anglès, feia de tra­duc­tora a l’aero­port. Parant bé l’ore­lla va saber, a prin­ci­pis dels noranta, que hi hau­ria can­vis a l’illa. L’any 1992, als 31 anys, va pren­dre una decisió. “Vaig dir a casa: «Hau­rem de tirar-nos al mar per poder men­jar. No vull sor­tir en pas­tera! Els únics que sur­ten en avió són les balla­ri­nes de Tro­pi­cana...»” I va començar un peri­ple de vuit mesos, fins que va entrar com a figu­rant a Las Mula­tas de Fuego. Tot i no haver can­tat ni ballat mai, i després de fer molts mala­ba­ris­mes per jus­ti­fi­car la seva inep­ti­tud –“Deia que havia estat reti­rada dels esce­na­ris molt temps...”–, es va plan­tar a la Bar­ce­lona efer­ves­cent dels Jocs Olímpics. I com altres balla­ri­nes i músics del grup, ja no va tor­nar a Cuba. Allí l’espe­rava la presó.

Un cop a Bar­ce­lona, diu, va esforçar-se a conèixer la cul­tura, també la llen­gua. “Vaig enten­dre com es tre­ba­lla, com s’acu­mula... Venia d’un país sense llum, on tot era «no»; vaig pas­sar de la falta de lli­ber­tat a la lli­ber­tat.” Va tre­ba­llar, es va empa­re­llar. Sem­blava que tot mar­xava. El seu com­pany, un metge, va morir de sobte. “No m’havia vol­gut casar amb ell perquè no digues­sin que me’n volia apro­fi­tar... I em vaig tro­bar que no tenia res.” Els hereus la van dei­xar que­dar-se al pis un any més. El que va venir després és un exem­ple de sen­se­lla­risme, de rodar d’un lloc a un altre, en habi­tat­ges pre­ca­ris, al sofà d’amics... Va ser entre els anys 2008 i 2012. Fins que un amic de la seva pare­lla per­duda li va ofe­rir casa seva. Però aviat es va ado­nar que no era de franc. “Em va tan­car a casa, i sense men­jar. Em pres­si­o­nava perquè cedís i tinguéssim rela­ci­ons. Però jo no havia vin­gut de Cuba per això!” En un des­cuit es va esca­par, ho va poder expli­car i va aca­bar con­tac­tant amb Sant Joan de Déu Ser­veis Soci­als-Bar­ce­lona. Va estar vivint al cen­tre resi­den­cial d’inclusió Creu de Molers, al Poble-sec, durant tres mesos. Després va anar a un pis com­par­tit. Final­ment, i amb una pres­tació, va poder llo­gar una habi­tació a Cor­nellà. Els últims dos anys han estat nova­ment com­pli­cats, amb pèrdues fami­li­ars i labo­rals –era pro­mo­tora turística d’un museu. El que no ha per­dut és l’empenta. A través de Bar­ce­lona Activa ha repen­sat el futur pro­fes­si­o­nal. “He de can­viar de paràmetres!” Després de tota l’experiència adqui­rida, esta­ria bé poder-se dedi­car al coac­hing. “Creu de Molers ha estat clau en la meva vida. Han fet un tre­ball magnífic! Estava des­truïda, en l’aspecte labo­ral, fami­liar... en tot.” I, amb un humor que cal aplau­dir, hi afe­geix: “Em trobo gent que em diu: «Amb tot el que has pas­sat... pen­sava que havies mort!»”

Al cen­tre resi­den­cial de Creu de Molers, on fem l’entre­vista, tro­bem casos de tota mena. Hi ha l’home que ha tre­ba­llat sem­pre, però sovint en l’eco­no­mia sub­mer­gida, i que ara es troba, en l’edat de jubi­lar-se, que no ha cotit­zat. O dos tre­ba­lla­dors que han de fer una hora i mitja de viatge per anar a la feina, prou lluny de Bar­ce­lona, i per un sou molt petit. Evi­dent­ment, els viat­ges van a càrrec d’ells... Refle­xi­ona Sal­va­dor Maneu: “El pano­rama fa venir cal­freds. Abans de la crisi hi havia qui estava bé, nor­mal. I, molt lluny, esta­ven les per­so­nes que vivien al car­rer.” I ara... Fer­ran Bus­quets, direc­tor d’Arrels, des­taca un dèficit estruc­tu­ral: “El pro­blema que tenim, de fons, és que cada vegada que hi ha elec­ci­ons tor­nem a començar... aquest és el drama! Sobre les polítiques d’habi­tatge hi hau­ria d’haver un pacte: «Això no es toca!» A Finlàndia, on han posat el peu al coll a aquesta crisi social del sen­se­lla­risme, han sabut, pre­ci­sa­ment, man­te­nir una línia de tre­ball cohe­rent des de fa més de trenta anys.

Ser­gio Nasarre és catedràtic de dret civil a la Uni­ver­si­tat Rovira i Vir­gili i direc­tor de la Càtedra Unesco d’Habi­tatge de la URV. La recerca tras­passa les nos­tres fron­te­res. Dar­re­ra­ment han tre­ba­llat sobre les polítiques de pre­venció i trac­ta­ment reals amb relació als des­no­na­ments i el sen­se­lla­risme dels dife­rents països de la UE. Els països tenen capa­ci­tat de reacció? ajuts per al llo­guer? Se cen­tren a pro­mo­ci­o­nar la pro­pi­e­tat o donen també espai al llo­guer i les tinen­ces intermèdies (com­par­tir la pro­pi­e­tat o tenir-la tem­po­ral­ment)? “Els països que només apos­ten per un tipus de tinença, estan més sub­jec­tes a les fluc­tu­a­ci­ons del mer­cat, i si les coses van mala­ment...”

En gene­ral, les dades sobre sen­se­lla­risme s’obte­nen a par­tir del moment en què les per­so­nes es posen en con­tacte amb les enti­tats o l’admi­nis­tració. És fa difícil saber, exac­ta­ment, l’abast de la pro­blemàtica. Nasarre, a més, des­taca un tret dels països medi­ter­ra­nis, que ens dife­ren­cia de la resta: el paper de la família. “Les ràtios de des­no­na­ments i per­so­nes sense llar als països del nord són més altes que als països medi­ter­ra­nis perquè aquí tenim el fac­tor fami­liar i ells no.” Per exem­pli­fi­car, plan­teja un esce­nari prou comú, el tren­ca­ment amb la pare­lla. “A Espa­nya cada any hi ha uns 100.000 divor­cis. Vol dir que un dels dos es queda sense casa.” Si no hi ha altres recur­sos, diu, dorm al cotxe, en un hos­tal o amb els seus pares... “El 47% de la gent gran ha aju­dat a aco­llir algú de la família. Ha ser­vit per absor­bir el drama d’aquests anys. I el ter­cer sec­tor i l’admi­nis­tració, que han fet feina, si no... el dal­ta­baix encara hau­ria estat més gran.”

Hi ha molts meca­nis­mes que es poden posar en marxa per evi­tar que un impa­ga­ment acabi amb gent al car­rer. En aquest sen­tit, Nasarre parla del Rapid Re-hou­sing, una sub­ca­te­go­ria del Hou­sing First ja esmen­tat ante­ri­or­ment. El Rapid Re-hou­sing implica posar en marxa molt ràpida­ment els meca­nis­mes de suport. Com? “Per exem­ple, obli­gant els tri­bu­nals a con­tac­tar amb ser­veis soci­als –perquè bus­quin un habi­tatge alter­na­tiu– en el mateix moment que els arribi una petició de des­no­na­ment.” I, és clar, cal més habi­tatge social, “espe­ci­al­ment en aque­lles ciu­tats on les per­so­nes han de viure”. Posa l’accent en “han de viure”: “La majo­ria dels des­no­na­ments i, per tant, del sen­se­lla­risme, es con­cen­tren a les ciu­tats més pobla­des, les quals no són, necessària­ment, on les per­so­nes volen viure, però hi han de viure, per la feina, bàsica­ment.” És impres­cin­di­ble: ningú dor­mint ni una sola nit al car­rer. “S’ha de posar molt èmfasi en la pre­venció i la reacció imme­di­ata a la pèrdua de l’habi­tatge.”