El dossier

Lectors avui i demà

Com fer que els nens estimin la lectura? Dues editores i una autora coincideixen: el conte ha de sortir del prestatge i ser un element de la vida quotidiana

TITOLET
TITOLET
“Frase”
TERESA DURAN
TERESA DURAN
“És com un fet que tot allò que és infantil és nostre, de les dones, de manera natural...”
NÚRIA PUYUELO
NÚRIA PUYUELO
“A casa nostra hi ha molt talent en la literatura infantil i el volem reivindicar”

Núria Puyu­elo i Laia Figue­ras són dues empre­ne­do­res que aca­ben de sor­tir a la pales­tra edi­to­rial. La pri­mera prové del món de l’edició, la segona, de l’edu­ca­tiu. Totes dues han fet pos­si­ble un segell nou, Nanit, adreçat als lec­tors més petits. S’han pre­sen­tat amb un pro­jecte fresc, en un món far­cit de títols, satu­rat, es podria dir. Nanit fa con­tes infan­tils basats en lle­tres de cançons de grups cata­lans; els dos pri­mers títols són Bon dia, de la cançó homònima d’Els Pets –amb il·lus­tra­ci­ons de Marta Montañá–, i Compta amb mi, de Txa­rango –il·lus­trat per Valentí Gubi­a­nas–. “Les famílies com­par­tei­xen molt, amb els nens, i els nens escol­ten molta música d’adults”, explica Laia Figue­ras. I segueix: “Hi ha cançons tan potents i amb mis­sat­ges tan bonics! Hi ha la cançó il·lus­trada, però els nens no ente­nen el text i els l’has d’aca­bar expli­cant, perquè és ple de metàfores.” Con­ser­vant frag­ments de la cançó gene­ren un text nou, sent màxima­ment fidels a allò que vol trans­me­tre la peça musi­cal. El tre­ball dels il·lus­tra­dors, colze a colze amb totes dues, mereix una menció espe­cial: “Hem dis­fru­tat molt amb ells! S’hi han impli­cat al cent per cent.” Els con­tes tenen con­tinuïtat i no s’aca­ben al paper, ja que ofe­rei­xen altres acti­vi­tats que es poden tro­bar al web de Nanit –il·lus­tra­ci­ons per pin­tar, pro­pos­tes de con­versa, jocs–. El conte, el paper, i l’estona de lec­tura entre l’adult i el nen, no xoquen amb altres suports. Inte­grar els recur­sos, d’això es tracta.

Puyu­elo i Figue­ras s’encar­re­guen de tot, i estan apre­nent de valent. Comenta Núria Puyu­elo: “Tot costa, però recom­pensa. Tots els petits detalls són com­pli­cats i s’ha de picar pedra, però, després, el retorn d’aquest esforç és tan posi­tiu que fa que val­gui la pena. Tot això sem­blen només parau­les boni­ques, però és la veri­tat.” A Nanit saben que no hi ha res fàcil. Refle­xi­ona Puyu­elo: “És un mer­cat molt satu­rat, l’infan­til... Hi ha molta pro­ducció forana, i no la volem menys­te­nir, però a casa nos­tra hi ha molt talent en la lite­ra­tura infan­til i el volem rei­vin­di­car.” I segueix Figue­ras: “Mol­tes edi­to­ri­als que només feien títols per a adults han començat a fer infan­til, perquè sem­bla que fun­ci­ona i es ven. Ara està molt de moda l’àlbum il·lus­trat... El lli­bre d’adult es regeix molt per la nove­tat, men­tre que l’infan­til és un sec­tor de fons, amb con­tes que han fun­ci­o­nat sem­pre, que por­ten un mis­satge, i ara es veu afec­tat per aquesta sobre­pro­ducció i abundància de nove­tats. És una inèrcia dife­rent a la dels pares, que mirem si un conte pot ser d’interès i agra­dar als nens. No pen­sem en l’últim títol d’un autor.”

El mer­cat és dur, i no es pot ser estàtic, espe­rar que pas­sin coses; s’ha de fer que pas­sin. “Allò de munto una empresa, que tirarà enda­vant durant qua­ranta anys i la podré dei­xar als meus fills, ja no... Avui, tot es mou”, asse­nyala Figue­ras. Nanit, a part de rei­vin­di­car la pro­ducció local, també ha vol­gut tenir un com­promís social, un retorn, i una part dels bene­fi­cis que obte­nen es des­ti­nen a una ONG.

Al cos­tat dels pro­jec­tes que s’estre­nen, hi ha els que ja tenen molt recor­re­gut, com la car­rera de Teresa Duran. És escrip­tora i il·lus­tra­dora. De fet, és mol­tes coses alhora: expli­ca­dora de con­tes, peda­goga, pro­fes­sora de futurs pro­fes­sors... Ara mateix, diu, i coin­ci­deix amb les sòcies de Nanit, la lite­ra­tura infan­til està molt influ­en­ci­ada per la cul­tura dels “grans èxits”.

L’ofici d’escriure en català per als més petits ha pas­sat per mol­tes vicis­si­tuds. I Duran fa memòria d’algu­nes fites: la pri­mera novel·la, Senyor Ruc, mes­tre d’estudi, de Pom­peu Cre­huet, a prin­ci­pis del segle XX, Les aven­tu­res extra­or­dinàries d’en Mas­sa­gran, els nou­cen­tis­tes... La Guerra Civil i el fran­quisme, explica Duran, van pro­pi­ciar que la lite­ra­tura per als nens amb segell nou­cen­tista pre­do­minés i con­tinués al llarg del temps. “Nou­cen­tisme i reno­vació pedagògica van de bra­cet, i En Patu­fet i Pom­peu Cre­huet són el popu­lisme, el que és xaró, i els han obli­dat i només es recor­den de tant en tant. Per culpa de la guerra, el nou­cen­tisme es va allar­gar qua­ranta anys més... Un cas únic, trac­tant-se d’un movi­ment d’avant­guarda. Si no hagués estat per la guerra hau­ria anat apa­rei­xent altra gent. No hem estat nor­mals, i sem­pre hem vin­cu­lat la lite­ra­tura infan­til a l’escola, als bons cos­tums...”

eLS NENS LLE­GEI­XEN MOLT

Quina pot ser la nos­tra guia? Que difícil esco­llir, entre tan­tes nove­tats! “A Bar­ce­lona hi ha més lli­bre­ries infan­tils que a París. Ho expli­quen els matei­xos lli­bre­ters, espan­tats. Això sense comp­tar les sec­ci­ons d’infan­til de les lli­bre­ries gene­ra­lis­tes...” I l’escrip­tora torna a coin­ci­dir amb les res­pon­sa­bles de l’edi­to­rial Nanit: “Vivim un boom de l’àlbum il·lus­trat... De fet, jo en tinc més de 6.000...”

Comen­tem que és curiós: abundància de lli­bres, de lli­bre­ries i, a la vegada, la frase recur­rent de tants pares: “Avui dia, amb tants apa­rells tec­nològics, els nens lle­gei­xen menys!” Ho deveu haver sen­tit. Pot­ser ho heu dit. I res­pon l’autora: “Que hi ha menys nens lle­gint? Què és lle­gir? Hem mul­ti­pli­cat les lec­tu­res, més aviat. Abans, quan deies nave­gar, volies dir anar en barca, i ara nave­guem per inter­net. Doncs el verb lle­gir ha aug­men­tat el seu espec­tre de sig­ni­fi­cats. Ens bom­bar­de­gen amb tants mis­sat­ges! Són molt breus, tipus what­sapp. Els nens d’ara, pos­si­ble­ment, lle­gei­xen més que abans, però d’una altra manera, o un altre tipus de mis­sat­ges.” Però és que ara als nens els agrada molt jugar amb la Play... No diguem que per jugar no lle­gei­xen. Són qüesti­ons dife­rents. “Quan vaig a les esco­les de pobla­ci­ons peti­tes, de fora de Bar­ce­lona, on els nens tenen el car­rer per jugar, veig que la mai­nada es coneix dins i fora del cen­tre edu­ca­tiu. A Bar­ce­lona, els nens sur­ten de l’escola i el camí que fan és de tor­nada a casa. No hi ha la pos­si­bi­li­tat de comu­ni­car-se al car­rer. Aquests nens, amb les seves maqui­ne­tes i els amics que s’hi con­nec­ten, creen una petita cèl·lula, una colla.”

Rebem cons­tant­ment mis­sat­ges breus, dèiem... “Per això, quan surt un novel·lot tipus Harry Pot­ter i veus que els nanos lle­gei­xen cinc-cen­tes pàgines de cop, sem­bla un mira­cle. I, de fet, quan passa això, arriba la lite­ra­tura cata­lana i fa un “jo també”, i ales­ho­res ens omplim de lli­bres del gènere fan­tasy, el qual, d’altra banda, ja està de baixa. Ara, com comen­tava, hi ha la moda de l’híbrid còmic nar­ra­tiu, la novel·la gràfica.”

Els pares no es ren­dei­xen. Volem que lle­gei­xin, que dis­fru­tin! “La meva mare tenia la gràcia de fer de la lec­tura una cosa quo­ti­di­ana.” Quan la Teresa era petita i estava malalta, la mare li pre­gun­tava què volia per sopar. El menú sor­tia dels lli­bres. Volia sopar de Mas­sa­gran? “Volia dir cui­xeta de pollas­tre, perquè a en Mas­sa­gran se li que­da­ven fila­gar­ses a les dents.” O sopar de Heidi... que volia dir un biquini. “El lli­bre no és un objecte que està allà, al pres­tatge. Amb el lli­bre s’hi con­viu. Ara, als nens, pot­ser se’ls hau­ria de pre­gun­tar si volen sopar de Patru­lla Canina o de Bob Esponja...” Referències tele­vi­si­ves? “No divi­dim per gèneres! A tots se’ns ense­nya que hi ha la nar­ra­tiva, la poe­sia i el tea­tre. I el guió de còmic, de tele­visió, de ràdio...? El fet és que es con­su­meix més guió que no pas tea­tre. Els nens estan con­su­mint lite­ra­tura cons­tant­ment, només que en forma de guió. El guió és la lite­ra­tura del segle XX-XXI, com la poe­sia èpica ho devia ser en l’època d’Homer. No es pot menys­prear cap mani­fes­tació literària.”

Com a dona no ha tin­gut pro­blema per fer-se un lloc. “És com un fet que tot allò que és infan­til és nos­tre, de les dones, de manera natu­ral...” Teresa Duran se’n fum, d’aquesta visió tro­nada. I dels que als con­gres­sos es diri­gei­xen amb pater­na­lisme als autors infan­tils, o se’ls miren de cua d’ull: “Pobre, escriu per a nens perquè no arriba a més...” Tant li fa: “Dis­fruto la lite­ra­tura infan­til, perquè aquest art de dir men­ti­des m’encanta. No soc escrip­tora, soc men­ti­dera, de soca-rel.”

.MERCÈ MIRA­LLES

mmi­ra­lles@​lrp.​cat

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.