El dossier

SEMPRE REBEN ELS FAMILIARS

A mitjans del 1935, algunes publicacions van intentar transmetre les impressions i el patiment dels familiars dels consellers processats arran de la revolta del 6 d’octubre del 1934, en alguns casos amb imatges colpidores d’aquell drama

AMAGAR LA TRISTOR
Quan visitaven els presos, les seves parelles tenien una consigna unànime: “Que no ens vegin tristes!”
SOLIDARITAT
“Entre els perseguits hi ha una germanor [...] que les reixes fan encara més estreta”, afirmava un periodista

El 7 de gener del 1935, Lluís Com­panys i la resta de con­se­llers encau­sats arran de la revolta del 6 d’octu­bre van arri­bar a la presó cel·lular de Madrid des del vai­xell Uru­guai, on havien estat detin­guts els dar­rers mesos. Dies abans, el Tri­bu­nal de Garan­ties Cons­ti­tu­ci­o­nals n’havia orde­nat el tras­llat per tal de pre­pa­rar el judici. Els con­se­llers ni tan sols van tenir temps de des­can­sar. L’endemà mateix, una munió de peri­o­dis­tes van visi­tar els pre­sos, men­tre que el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va con­ver­sar llar­ga­ment amb el seu advo­cat, Ángel Osso­rio y Gallardo. No van trans­cen­dir detalls d’aque­lla reunió, ni tam­poc de les que va man­te­nir els dies següents per tal de pre­pa­rar la seva defensa.

La premsa es feia ressò, gai­rebé diària­ment, de la munió de peri­o­dis­tes, intel·lec­tu­als i polítics espa­nyols que visi­ta­ven els pre­sos cata­lans. Qua­tre dies després d’arri­bar a Madrid, el diari La Ciu­tat (que subs­tituïa tem­po­ral­ment La Huma­ni­tat) publi­cava un arti­cle en què s’afir­mava: “Els mem­bres del dar­rer govern de la Gene­ra­li­tat són visi­tadíssims.” Entre els visi­tants hi havia antics com­panys de gabi­net (Com­panys havia estat minis­tre de Marina), però també alguns dipu­tats que s’havien dis­tin­git per defen­sar posi­ci­ons dia­me­tral­ment opo­sa­des en el debat esta­tu­tari, com ara Edu­ardo Ortega y Gas­set. Entre els visi­tants també hi havia algu­nes per­so­na­li­tats de la cul­tura, per exem­ple l’actriu Mar­ga­rida Xirgu, que va rega­lar una caixa de cigars al pre­si­dent. A part de les visi­tes, també es van orga­nit­zar alguns actes d’honor als pre­sos cata­lans, com un gran fes­ti­val atlètic o una acció dels anda­lu­sos, que van deco­rar algu­nes cel·les a l’estil del seu país.

En tot cas, la fre­dor de les cel·les con­tras­tava amb la càlida aco­llida que van rebre. El 14 de gener, una set­mana després d’arri­bar a la presó, el set­ma­nari La Ram­bla des­ta­cava “l’estreta intel·ligència cor­dial” esta­blerta des del pri­mer moment entre “la gran població cel·lular espa­nyola i els cata­lans”. I, tot seguit, remar­cava: “Pot­ser algú es pen­sava que els cata­lans serien rebuts amb recels. S’ha par­lat tant del movi­ment sepa­ra­tista... Que n’eren d’il·lusos! Entre els per­se­guits hi ha sem­pre una ger­ma­nor i una comu­ni­cació de pen­sa­ment que les rei­xes fan encara més estreta.” De fet, els soci­a­lis­tes espa­nyols els van reconèixer la seva soli­da­ri­tat amb la vaga i la revolta d’Astúries i van ini­ciar un apro­pa­ment que va cul­mi­nar amb la cons­ti­tució del Front Popu­lar.

En tot cas, els que van patir més direc­ta­ment l’angoixa del judici i la duresa de la presó van ser els fami­li­ars. Les pare­lles es van des­plaçar a Madrid el dia abans de la vista, tot i que van seguir vivint habi­tu­al­ment a Bar­ce­lona amb els seus fills. Les espo­ses feien torns per anar a la presó Model amb un objec­tiu: “Que sem­pre hi hagi una de nosal­tres al cos­tat dels pre­sos.” Alguns peri­o­dis­tes les van seguir en una d’aques­tes visi­tes. Les foto­gra­fies són col­pi­do­res. La pare­lla del con­se­ller de Justícia, Rosa San­ta­cana, inten­tava jus­ti­fi­car el sen­ti­ment de pena que les acla­pa­rava: “És natu­ral. L’afecte al meu marit se sobre­posa a tot... La sepa­ració m’entris­teix... Ja són vuit mesos de veure’l sem­pre a través dels bar­rots o vigi­lat per alguna per­sona... Els pri­mers moments van ser ter­ri­bles: la inco­mu­ni­cació, els regis­tres a casa, les notícies con­tra­dictòries i cada vegada més pes­si­mis­tes; tot ple­gat ens fa pas­sar mol­tes males esto­nes a mi i a la meva filla.” Quan visi­ta­ven els pre­sos, les fami­li­ars tenien una con­signa unànime: “Que no ens vegin tris­tes!” Les con­ver­ses, com ens podem ima­gi­nar, se cen­tra­ven en aspec­tes d’una vida quo­ti­di­ana que es resis­tia a superar l’anor­ma­li­tat: “El nen ha tin­gut angi­nes.” “En Rafel ha tret un excel·lent en aritmètica.” “La minyona s’ha aco­mi­a­dat perquè es casarà amb aquell jove que ens va pre­sen­tar.” Tot ple­gat, retalls de con­ver­ses que inten­ta­ven con­nec­tar dos mons que trans­cor­rien a quilòmetres de distància.

Asse­gu­des al pri­mer banc del públic, les pare­lles van seguir el judici amb sere­ni­tat, però no podien evi­tar els ges­tos quan es produïa alguna nova remar­ca­ble. Quan el fis­cal de la República va recor­dar la petició de trenta anys de presó per a cadas­cun dels acu­sats, els “ulls de les senyo­res dels excon­se­llers de la Gene­ra­li­tat fla­me­ja­ven en senyal de pro­testa”; men­tre que es van mos­trar alleu­ja­des quan els defen­sors en van recla­mar l’abso­lució. La tensió del judici va donar pas al neguit quan el pre­si­dent de la sala va pro­nun­ciar el “vist per a sentència” i els pro­ces­sats van sor­tir de la sala. Ales­ho­res, en parau­les d’un peri­o­dista, “l’angoixa irre­pri­mi­ble va fer aflo­rar les llàgri­mes en els ulls d’algu­nes d’elles”. A la sor­tida del dar­rer dia del judici, alguns mit­jans les van inter­ro­gar per tal de conèixer el seu parer, però totes elles van callar “un moment abans de con­tes­tar”. Tot seguit, però, van dei­xar anar: “La presó és molt trista i dolo­rosa, però la con­vicció que no han delin­quit fa que la supor­tin amb gust. Algun dia se’ls farà justícia!”

Mirada de gènere

Pocs dies després del judici, el setmanari ‘Estampa’ va publicar un reportatge sobre el judici i la vida a la presó a través de la mirada de les dones dels consellers.

El fred de la presó

Els primers dies, les condicions que van haver de patir els polítics catalans a la presó cel·lular de Madrid van ser deplorables, amb un fred inaguantable a les cel·les. Per sort, dies després els van instal·lar algunes estufes que van fer el fred més suportable. Malgrat tot, el tracte que van rebre dels funcionaris i de la direcció de la presó va ser molt correcte, la qual cosa va fer més suportable els sis mesos que hi van passar.

Els presos catalans van ocupar les mateixes cel·les de la galeria de polítics que alguns anys enrere havien ocupat els membres del comitè revolucionari que s’havien aixecat contra Alfons XIII. Curiosament, la del president de la Generalitat era la mateixa que havia ocupat el que en aquell moment era president de la República, Niceto Alcalá-Zamora. Una de les cel·les es va convertir en l’espai de reunió de tots els detinguts, a excepció de 12 a 14 h, quan es concentraven les visites.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor