El dossier

UN MAR SENSE PEIXOS

En deu anys, la flota i les captures al Mediterrani s’han reduït un 40%. Europa, conscient de la seva degradació, vol imposar una normativa amb quotes per dia de pesca i el sector es posa les mans al cap

Si es desballesten més barques, el sector es desnaturalitza. Hem de conservar la flota que tenim a qualsevol preu Què passa al mar, no ho sabem, però és clar que els pescadors d’aquí no en tenim la culpa
Al Mediterrani tenim una situació particularment degradada que cal redreçar; ja no podem esperar més Si s’aplica la nova normativa europea tal com està plantejada ara, uns quants pescadors es quedaran pel camí
El futur depèn de tenir un concepte bioeconòmic de la pesca, de sortir a pescar euros en lloc de molts peixos

Quan par­lem de peix i de pes­ca­dors, les xifres s’expli­quen per si soles. L’any 1981, les cap­tu­res de pei­xos per sub­hasta a Cata­lu­nya ron­da­ven les 60.000 tones; la xifra regis­trada l’any pas­sat no arri­bava ni a la mei­tat, exac­ta­ment van ser 25.774 tones, segons dades del Depar­ta­ment d’Agri­cul­tura, Rama­de­ria, Pesca i Ali­men­tació de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya.

Les estadísti­ques fan bai­xada, tant si par­lem de nom­bre d’embar­ca­ci­ons –s’ha pas­sat de les 1.383 que hi havia cen­sa­des l’any 2003 a les 778 regis­tra­des el 2017– com si par­lem d’algu­nes espècies con­cre­tes, com podria ser la sar­dina –de 14 mili­ons de qui­los pes­cats l’any 2000 a 6 mili­ons l’any pas­sat– o el lluç –de 2 mili­ons de qui­los el 2000 a 400.000 qui­los l’any pas­sat–. Què passa al Medi­ter­rani que ens estem que­dant sense pei­xos?

“Al Medi­ter­rani tenim una situ­ació par­ti­cu­lar­ment degra­dada que cal redreçar; ja no podem espe­rar més.” No ho diu cap pes­ca­dor, qui parla és el direc­tor gene­ral de Pesca de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, Sergi Tudela, que té molt clara la importància del sec­tor, no tant pel per­cen­tatge que pugui repre­sen­tar dins el PIB de Cata­lu­nya, sinó pel paper ver­te­bra­dor que té al ter­ri­tori. “Quan anem a viles mari­nes com Roses, Palamós i Sant Car­les de la Ràpita ens ado­nem que el peix i tot el que gira a l’entorn del sec­tor pes­quer s’ha con­ver­tit en la pri­mera indústria del muni­cipi”, exem­pli­fica, i afe­geix: “La rellevància en l’àmbit local és inne­ga­ble, això sense con­si­de­rar l’herència cul­tu­ral i iden­titària del país i de les zones de pesca.” És per això que Tudela no vol ni sen­tir a par­lar de des­ba­lles­tar més bar­ques, tal com pro­mou la política pes­quera feta des de Madrid, i que la seva lluita sigui sal­var el sec­tor. “Hem arri­bat a un punt que si se’n des­ba­lles­ten més el sec­tor perd la seva essència i es des­na­tu­ra­litza. Hem de con­ser­var la flota que tenim a qual­se­vol preu”, con­clou.

Neces­si­tat d’actu­ació

Però flo­tes i inten­ci­ons al marge, la rea­li­tat s’entesta a cons­ta­tar que si no s’actua al Medi­ter­rani no que­da­ran ni pei­xos ni pes­ca­dors. “El mar que tenim avui dia no és el mateix que hi havia fa cin­quanta anys”, diu Tudela sense embuts, i amb això reco­neix que més enllà de la situ­ació de sobre­pesca vis­cuda en els dar­rers anys, alguna cosa també hi deuen tenir a veure les con­di­ci­ons ambi­en­tals de l’aigua, ja sigui perquè hi ha més con­ta­mi­nació o per la falta de nutri­ents que arri­ben al mar. “Cal actuar atu­rant la sobre­ex­plo­tació, però també en la millora ambi­en­tal”, con­clou el direc­tor gene­ral.

El sec­tor, els pes­ca­dors del Medi­ter­rani, són els que patei­xen més direc­ta­ment les con­seqüències de tot ple­gat. Saben que caldrà pren­dre mesu­res, però rei­vin­di­quen la feina feta durant els dar­rers anys. “Ara es pesca molt dife­rent de com es pes­cava abans, ara la men­ta­li­tat comença a ser que hem sor­tir a pes­car euros i no a pes­car pei­xos”, diu el pre­si­dent de la Fede­ració Naci­o­nal Cata­lana de Con­fra­ries de Pes­ca­dors, Anto­nio Abad.

Amb aques­tes parau­les fa referència als límits que s’han impo­sat els matei­xos pes­ca­dors i als diver­sos plans de gestió que s’han dut a terme amb èxit per regu­lar i recu­pe­rar espècies, com el pla de gestió de la gamba de Palamós o el pla de gestió al golf de Roses pel lluç. “A Roses –d’on Abad també és pre­si­dent de la con­fra­ria– durant cinc anys no s’ha sor­tit a pes­car lluç!”, exclama. La decisió no la va impo­sar ningú, van ser els matei­xos pes­ca­dors, que guiats per científics i per l’admi­nis­tració, van acor­dar la mesura en el marc del que s’ano­mena plans de cogestió, plans en què el sec­tor pes­quer és un actor més a l’hora de deci­dir les acci­ons que cal fer per pre­ser­var i garan­tir la con­tinuïtat de les espècies que estan més sobre­ex­plo­ta­des i en clara regressió.

Plans de cogestió

Abad és un ferm defen­sor d’aquests plans impul­sats pel govern català perquè “el medi el coneix qui el tre­ba­lla” i per això con­si­dera que la solució ha de ser l’aliança i el tre­ball con­junt entre pes­ca­dors, científics i admi­nis­tració. També els defensa des de Tar­ra­gona el pre­si­dent dels arma­dors de l’encer­cla­ment, Agustí Rillo, que si d’una cosa es queixa és dels pocs ajuts i de la per­mis­si­vi­tat amb els que no com­plei­xen: “A la demar­cació s’han fet els deu­res, no només res­pec­tem els hora­ris, sinó que fins i tot els tenim més res­trin­gits sense rebre cap ajut com a con­tra­par­tida i, en canvi, venen els de fora, no els res­pec­ten, i aquí no passa res”, lamenta.

La cogestió és un model propi català que després de pro­var-se de manera expe­ri­men­tal amb èxit de resul­tats ara es vol implan­tar a través d’un decret de gover­nança de la pesca pro­fes­si­o­nal a Cata­lu­nya, que deter­mi­narà aquest apo­de­ra­ment del pes­ca­dor. “El que fa l’admi­nis­tració és dele­gar part del seu poder en uns comitès orga­nit­zats per l’admi­nis­tració, el sec­tor pes­quer, científics i asso­ci­a­ci­ons ambi­en­ta­lis­tes”, explica Sergi Tudela, que vol remar­car, també, que la cogestió s’ha con­ver­tit en un model de referència a tot Europa.

Pro­posta euro­pea

De fet, Europa té l’ull posat al Medi­ter­rani, i des de la Comissió Euro­pea s’és cons­ci­ent de la neces­si­tat de pren­dre mesu­res. El mateix comis­sari euro­peu de Medi Ambi­ent, Afers Marítims i Pesca, Kar­menu Vella, ha mani­fes­tat públi­ca­ment que dedi­carà la part del man­dat que li queda a redreçar el Medi­ter­rani, i sobre la taula ja hi ha a debat la pro­posta d’un pla mul­ti­a­nual del Medi­ter­rani Occi­den­tal, un docu­ment que té com a punt de par­tida un sis­tema de gestió basat en quo­tes de dies de pesca, amb un límit màxim de dies de pesca per any. La mesura, que s’apli­ca­ria a l’Estat espa­nyol, a França i a Itàlia, afec­ta­ria sobre­tot la pesca d’arros­se­ga­ment, la que repre­senta més del 50% dels ingres­sos dels pes­ca­dors cata­lans.

Hi ha marge d’incidència i mani­o­bra abans no se’n faci l’apro­vació defi­ni­tiva, perquè el que hi ha ara a debat no agrada gens al sec­tor. “És un des­propòsit tot ple­gat”, resu­meix el repre­sen­tant de les con­fra­ries de pes­ca­dors. Anto­nio Abad és cons­ci­ent de la neces­si­tat que Europa ha de posar ordre al Medi­ter­rani i reflo­tar-lo “perquè el que passa aquí és que actuen flo­tes de dife­rents països, alguns d’euro­peus i d’altres del nord d’Àfrica que fan el que volen”, però tot i recla­mar una actu­ació, con­si­dera que la pro­posta que hi ha sobre la taula: “El sec­tor no la podrà assu­mir i ens farà molt de mal”, sobre­tot per “un obli­gat com­pli­ment a molt curt ter­mini”. Abad ho té clar: “Si s’aplica aquesta mesura, uns quants pes­ca­dors es que­da­ran pel camí.”

I això és pre­ci­sa­ment el que, com hem dit abans, de cap de les mane­res es vol des de la direcció gene­ral de pesca. Sergi Tudela pre­fe­reix ser opti­mista: “Els recur­sos estan molt mala­ment i ara, si les coses es fan bé, millo­rarà l’estat de les pobla­ci­ons i podrem tor­nar a tenir cap­tu­res més relle­vants. El sec­tor ho veu amb pre­o­cu­pació, però això s’ha de fer ben fet des d’un punt de vista bio­e­conòmic, amb garan­ties que sobre­vis­quin”, explica. Tudela creu que hi ha marge per inci­dir i com que el model de cogestió català és molt cohe­rent amb el que demana Brus­sel·les, faran pressió per acon­se­guir que siguin els pes­ca­dors els que puguin fer els seus pro­pis plans i ges­ti­o­nar-se com con­si­de­rin ade­quat els dies màxims de pesca. Es tracta de fer encai­xar la dinàmica pes­quera amb la dinàmica de mer­cat per tal de treure el màxim ren­di­ment dels recur­sos. “Els nos­tres pes­ca­dors ja han fet un canvi de men­ta­li­tat, tenim un sec­tor cap­da­van­ter en aquest sen­tit i mol­tes mesu­res de con­ser­vació dutes a terme i reser­ves de pesca han estat pro­mo­gu­des pels matei­xos pes­ca­dors”, remarca Tudela.

Punt de par­tida erroni

Però segons els pes­ca­dors, la mesura pro­po­sada té un error en el punt de par­tida. “Tant Europa com Madrid tenen una per­cepció de la pesca Atlàntica, i el Medi­ter­rani no té res a veure amb aquest mar”, exclama el pre­si­dent de la Fede­ració de Naci­o­nal Cata­lana de Con­fra­ries, que afe­geix per exem­pli­fi­car-ho: “A l’Atlàntic se surt a pes­car 365 dies l’any 24 hores al dia; aquí sor­tim a les set del matí i tor­nem com més aviat millor per poder estar al mer­cat.”

A diferència d’altres zones, la pesca al Medi­ter­rani és mul­ti­es­pecífica, es fa a través d’embar­ca­ci­ons més peti­tes d’arros­se­ga­ment i arts de fons i això fa que quan s’arre­ple­guen xar­xes s’hi tro­bin mol­tes espècies bar­re­ja­des. “La nos­tra és una pesca quasi arte­sa­nal”, con­clou Abad, que insis­teix: “Si ens cauen més res­tric­ci­ons al damunt, el sec­tor és desin­flarà i molts no ho podran resis­tir.” Per això des del govern català també con­si­de­ren clau poder inci­dir en el calen­dari d’apli­cació de les mesu­res res­tric­ti­ves perquè és puguin apli­car de manera gra­dual.

En espera de saber com evo­lu­ci­o­narà la pro­posta euro­pea, a Cata­lu­nya pes­ca­dors i admi­nis­tració coin­ci­dei­xen en l’esmen­tat con­cepte de sor­tir a pes­car euros en lloc de pei­xos. “No cal pes­car molt, sinó que el que cal és treure més guany i bene­fici d’allò que es pesca”, insis­teix el direc­tor gene­ral de Pesca. Anto­nio Abad coin­ci­deix en el plan­te­ja­ment i fa una crítica interna al sec­tor. “Hem tre­ba­llat molt per sobre­viure i poder sor­tir a pes­car, però no ens hem pre­o­cu­pat prou de ven­dre-ho bé, de donar el valor afe­git que té el nos­tre pro­ducte”, reco­neix ara.

El futur del sec­tor, doncs, està també a fer enten­dre al con­su­mi­dor que si vol peix pes­cat, sub­has­tat, com­prat i men­jat el mateix dia només pot ser de bar­ques cata­la­nes.

La crisi del peix blau a Tarragona posa contra les cordes els pescadors

Fa sis anys que ja no surt a la mar tot i que continua sent el president dels armadors d’encerclament de la província de Tarragona, càrrec que ostenta des de fa tres dècades. Agustí Rillo, nascut al Serrallo, el barri mariner de Tarragona, s’ha fet gran entre onades. Ara el patró de la barca és el seu fill i ell, que té 70 anys i que des dels 14 va aprendre a pescar, es posa les mans al cap quan fa una mira enrere i veu d’on venia i cap a on hem anat. “El sector ha canviat una barbaritat, no es pot comparar el que es pescava abans amb el que es pesca ara”, diu tot just començar. Rememora la dècada dels noranta, quan n’hi havia molts pescant i tots tornaven carregats. Ara gairebé no hi ha peixos ni tampoc queden pescadors. “Només a Tarragona hi havia 25 o 30 barques que arribaven al port amb 6.000 o 7.000 caixes de sardines cada a dia de 20 kg cada una. Ara hi ha dies que s’arriba sense res i el dia que n’arriben més deuen ser 3.000 caixes, de 10 o 11 kg cada una”, explica. A Tarragona ja només queden sis barques d’encerclament.

Els motius de per què passa això no els sap ningú i per aquesta raó fa molts anys que des del sector del peix blau –el de la sardina i el seitó– reivindiquen un acurat estudi per determinar-ne les causes. “Què passa al mar no ho sabem, però és clar que els pescadors d’aquí no en tenim la culpa, aquí les coses es feien bé quan hi havia abundància de peix, però no ens van fer cas”, exclama Rillo, que explica que alguns pescadors ja havien reclamat en temps d’abundància a les administracions que es marqués la mida mínima del seitó a 10 centímetres en lloc de 9 i la de la sardina a 12 en lloc d’11. “No pots obligar ningú i si només ho cuidem nosaltres i els altres pesquen el que volen, no val pena fer-ho”, lamenta.

La davallada del seitó ja es va fer evident el 2005, però llavors encara hi havia molta sardina. A partir d’aquí, el descens, tant de les quantitats com de les mides, ha estat constant any rere any. “El canvi climàtic, la contaminació del mar, la falta de plàncton, un abús en un moment determinat... en podrien ser algunes causes. Des de Tarragona, no sabem què pot ser, cal que biòlegs i científics, amb el suport de les administracions i la complicitat dels pescadors, facin els estudis pertinents per determinar-ho i que no ens enganyin amb els resultats”, diu Rillo. L’estudi en qüestió, cofinançat per Brussel·les, ja està en marxa, i Marta Coll n’és la investigadora principal. Treballa al Consell Superior d’Investigacions Científiques de l’Institut de Ciències del Mar i en espera de finalitzar, enguany, la recollida de dades ja avança que es tracta d’una qüestió multifactorial. “El canvi climàtic, la degradació de l’hàbitat costaner, una sobreexplotació de les espècies, la pesca de rebuig... tots aquests factors han estat influents per arribar a aquesta situació”, diu Coll. L’estudi actual de recollida de dades els permetrà tenir una radiografia clara de les múltiples causes i amb els resultats ja hi ha aprovat un segon estudi, finançat pel Ministeri d’Agricultura i Pesca, que haurà de servir per aplicar els possibles escenaris de gestió. “Un cop identificats els factors, podrem incidir en els locals, però sempre tenint en compte que hi ha un context de factors regionals i globals sobre els quals no podrem fer res”, remarca Coll.

Des de Tarragona, no són poques les veus que es miren amb recel les tonyines que hi ha en engreix a l’Ametlla de Mar i les assenyalen com a culpables. “Coincideix que abans a la demarcació no hi havia gàbies d’engreix i el 2005 les van posar i el peix blau va desaparèixer de la zona de l’Ametlla de Mar”, diu Rillo. Però ni Marta Coll ni el director general de Pesca, Sergi Tudela, veuen en la tonyina la causa directa de la davallada del peix blau, tot i que la insistència dels pescadors farà que els estudis actuals ho revalorin.

La de Tarragona és la llotja catalana on arriba més peix cada any (3.648.797 kg l’any passat). Ara, els pescadors que queden no volen una altra cosa que poder guanyar-se la vida dignament. Quan una barca surt a pescar amb una dotzena de persones a bord, si torna sense res, no cobra ningú i si els peixos piquen, es reparteixen els guanys a parts proporcionals entre el patró, l’armador i els pescadors de la jornada. “La seguretat social, el petroli, els permisos i el manteniment de la barca, tot això s’ha de pagar igualment, hi hagi peix o no”, exclama Rillo en aquest context.

Quin futur els espera? “Negre, tal com està ara, el futur és negre! Però el mar pot donar moltes sorpreses i pot ser que d’un dia per l’altre tot canviï”, diu amb optimisme la veu de l’experiència.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.