ENS QUEDEM

LA CULPA ÉS DEL MERCAT?

Entre la classe política hi ha els que diuen que aquesta bombolla del lloguer no existeix. Que a Espanya, o a Catalunya, tant se val en aquest cas, no hi ha problemes d’habitatge. Si els polítics se senten contra les cordes, recorren a l’argument de “les lleis del mercat”, a l’oferta i la demanda. En resum, diuen que hi ha poca cosa a fer. Que es regula tot sol. L’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona ha constatat, però, que oferta i demanda fan corbes de signe contrari. A penes es troben. La seva directora, Anna Vergés, explica: “És una evidència que l’oferta no es correspon amb la demanda, i això fa pensar que els preus del lloguer han de tenir necessàriament un sostre.” Si parlem de Barcelona i l’àrea metropolitana, l’oferta de lloguers s’enfila per sobre dels 1.000 euros, mentre que la demanda busca lloguers entre els 700 i els 900 euros. “Allò que el mercat s’autoregula no funciona.” Els pisos més cars es mantenen publicats als portals immobiliaris, mentre que desapareixen els que ronden els 990 euros, “que ja és molt”.

En els darrers temps, també deuen haver sentit a parlar d’un terme, gentrificació. La paraula, d’origen anglosaxó, significa, si fa o no fa, la substitució d’una població per una altra. Una de més rica substitueix una altra amb menys poder econòmic. Aquesta última va a parar a les perifèries. El fenomen no és nou. Sovint, quan en un indret es fan millores urbanístiques, i més si són obres magnes, si no es va amb compte, els més desfavorits –ara també les classes mitjanes que viuen de sous mileuristes– són empesos lluny. Sembla que sigui el preu que s’ha de pagar perquè posin el teu barri al mapa dels llocs que valen la pena.

Últimament s’ha relacionat molt el desplaçament de veïns i el canvi de model de comerç amb una progressiva turistificació de Barcelona. La protesta va esclatar a casa nostra arran de la proliferació dels pisos i apartaments turístics. A un propietari que no té més límits que una llei laxa, sempre li sortirà més a compte treure diners als turistes que no pas rebre l’ingrés segur, mensual, raonable, d’una família. Barcelona, i altres ciutats, són sucoses també per als anomenats fons voltor, fons d’inversions vinculats a bancs que veuen l’oportunitat de fer i desfer, novament, amb una llei que els beneficia. A Barcelona, protestes al Gòtic, protestes al Raval, a Sant Antoni, arreu. I a tot Catalunya. I protestes a Europa. Ara mateix, la gentrificació s’associa amb el turisme, però els pisos turístics no són l’única causa que a Barcelona i a l’àrea metropolitana sigui difícil trobar un lloc per viure de lloguer. De fet, el problema és internacional. Anna Vergés comenta: “Homòlegs d’altres països europeus ens parlen de l’increment dels preus del lloguer i de la falta d’habitatge assequible i de com s’hi pot donar resposta. Ara es parla del turisme, però en un altre moment serà una altra cosa...” I segueix: “Si Barcelona té 9.000 llicències de pisos turístics, es tracta d’una xifra relativament baixa per explicar, com s’afirma, que el problema ve d’aquí.”

ENDEUTATS

Anna Vergés destaca una de les notes del primer informe de dades de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona: la sobrecàrrega que suporten les famílies. Un 42% de les persones que viuen de lloguer a Barcelona i a l’àrea metropolitana dediquen més del 40% de la seva renda a l’habitatge. “La mitjana als països de la UE és del 27,9%. Espanya ocupa el cinquè lloc amb més sobrecàrrega, després de Grècia, Bulgària, Lituània i Croàcia.” “Hi ha segments de renda mitjana baixa que s’estan trobant en situacions difícils.” Li pot tocar a qualsevol. Jaime Palomera, del Sindicat de Llogaters, assenyala que quan s’arriba a aquestes xifres de sobrecàrrega, que superen el 30% –el màxim recomanable– “vol dir que l’economia familiar està en risc”. “Si perds la feina et pots quedar al carrer.”

ens sobrevolen voltors

La majoria de persones que s’acosten al sindicat expliquen que han rebut un burofax en què se’ls diu que tenen trenta dies per deixar el pis o acceptar un augment del lloguer. “Acceptes l’increment abusiu o te’n vas. Fas una mudança, però en realitat és un desnonament.” “En el millor dels casos, rehabilitaran el pis i en doblaran el preu o no faran res i apujaran el preu un 50%. Pura bombolla.” Ningú vol perdre la vida que ha construït al voltant de la llar. “Els diem que hi ha alternativa. Organitzar-se, no acceptar el burofax ni la llei com a última paraula. Tenim una llei injusta, però podem exigir drets, guanyar-nos les garanties. Aquest és l’origen de la campanya Ens quedem: volem seguir pagant, volem negociar el contracte o renovar, però amb condicions equilibrades.”

El sindicat, amb 1.262 afiliats –xifra que va creixent–, té capacitat per fer una radiografia del que passa. Diu Palomera: “A Barcelona hi ha unes 300.000 persones que viuen de lloguer, un terç dels barcelonins. És la ciutat amb més inquilins de l’Estat. I igual que va passar amb la bombolla hipotecària, la del lloguer està a tot arreu, a les grans ciutats i a les àrees metropolitanes de Barcelona, Madrid, Màlaga... I ens trobem llocs que ni formen part d’una àrea metropolitana. A Segòvia, per exemple, l’últim any ha augmentat un 17%.”

Per al Sindicat de Llogaters no són vàlids certs arguments: “Hi ha gent que es presenta com a experta i diu que com que hi ha més demanda de lloguer per això els preus pugen. Però el cas és que entre el 2008 i el 2013, la demanda de lloguer es va duplicar i els preus van disminuir. A Barcelona, una mitjana de 60 euros.” Es comencen a apujar a partir del 2015, quan es veuen els efectes dels canvis legislatius del govern del PP entre el 2012 i el 2013: “Van treure garanties als llogaters, van reduir els contractes de cinc a tres anys i van facilitar la finalització del contracte, així com l’expulsió dels inquilins. Es va donar poder il·limitat a la propietat.”

Tothom assenyala els bancs: “En aquells moments eren els que concentraven més propietat immobiliària i van veure que la demanda de lloguer creixia.” Va coincidir que el 2012, el PP, novament, es va treure de la màniga una mesura legislativa d’impuls a l’activitat immobiliària i del lloguer, relacionada amb la tributació. “Es va permetre que les socimi (les societats anònimes cotitzades d’inversió en el mercat immobiliari) no haguessin de pagar l’impost de societats.” Les socimi són vehicles financers vinculats als bancs. “Hi ha empreses que compren edificis i fan fora els inquilins o els apugen els lloguers de manera abusiva i a sobre se’ls bonifica fiscalment!” Palomera insisteix: “No només s’ha rescatat els bancs i s’ha deixat caure les famílies hipotecades, sinó que a més s’ha permès que els fons d’inversió, les socimi, absorbeixin una part dels actius anomenats tòxics dels bancs. La banca s’ha de treure de sobre la propietat immobiliària si vol donar crèdits per a l’habitatge com abans.” Els fons d’inversió que estan netejant de tòxics els bancs, en un nou rescat, s’estalviaran el 2018 prop de 300 milions d’euros en impostos.

“Si el 2015 es van disparar els preus del lloguer és perquè hi hagut una acció política molt clara: traslladar l’especulació de la hipoteca al lloguer. La bombolla del lloguer no té res de natural. El mercat el distorsiona el mateix Estat, per facilitar el negoci de determinades empreses, les socimi.” Si hi sumem que els lloguers no tenen topall, és una selva. “És una vergonya democràtica que mentre lluitàvem per l’habitatge dels afectats per la hipoteca, el govern del PP no només decidís rescatar els bancs, sinó que per la porta del darrere preparés una nova bombolla per reactivar el mercat immobiliari per als grans propietaris.”

L’economista Carme Trilla, presidenta de la Fundació Hàbitat3, fa un resum de la situació: “En aquest país, la sanitat i l’ensenyament s’han entès com a servei públic, de primera necessitat. Però l’habitatge, no. Als Estats Units, la gent s’arruïna per curar-se, aquí per tenir un lloc on viure.”