La Catalunya Nord, amb la pàtria francesa
La Primera Guerra Mundial va significar no només la mort de milers de nord-catalans, sinó que també va marcar una acceleració del procés d’adopció del sentiment nacional francès
En el cul-de-sac geogràfic que era –i és– la Catalunya Nord dins l’Estat francès, molt allunyat del teatre d’operacions de la Gran Guerra, aquell conflicte mundial va deixar, tanmateix, empremtes que duren encara avui dia. Més de 8.000 catalans francesos morts, amb un nombre de baixes superior a la mitjana estatal francesa, amb pobles on la majoria d’homes no van tornar vius, molts d’altres que van fugir per refugiar-se passant la frontera i, malgrat això, l’adopció del sentiment nacional francès per la majoria de la població, amb l’inici de la davallada de la transmissió del català en les famílies.
El patriotisme francès entre la pagesia i les classes populars –integrat a França des del 1659 però que mai no havia estat gaire generalitzat ni explícit fins llavors– va agafar una embranzida majoritària. Ho explicitava el president del Consell General dels Pirineus Orientals, Jules Pams. Reivindicant el patriotisme jacobí, va comparar les batalles del 1914 amb les victòries franceses contra els espanyols, en defensa de la revolució, a Paretstortes, Banyuls de la Marenda i el Voló, evocant “la tria dels rossellonesos per la revolució i la integració a la nació francesa”.
Intel·lectuals
Figures literàries rosselloneses, en català i en francès, van posar les seves plomes al servei de l’Union Sacrée, com Albert Bausil, Carles Grandó i P. Francis. El principal poeta rossellonès en llengua catalana, Josep Sebastià Pons, va ser fet presoner pels alemanys l’agost del 1914, i no va ser alliberat fins al 1918. De res no van valdre les intervencions i súpliques al govern alemany de part d’un bon nombre d’associacions culturals catalanes des de Barcelona. Presoner a Dulmer, Alemanya, Pons escrivia el 15 de març del 1916: “Tot el que era la meva vida abans, tot el que em feia feliç, és molt lluny, oblidat, ben mort. El patiment ens despulla d’aquesta manera. Ara soc un arbre podrit. Els meus ocells són a Illa. Em consolo pensant que allà són feliços.”
Censura
A mesura que la guerra s’allargava, arribaven cada vegada més notícies de soldats nord-catalans morts. Van arribar a ser tan nombrosos que l’autoritat militar de Perpinyà va prohibir que es publiquessin les llistes de morts en combat a la premsa. Tot i la censura que s’aplicava, també a la correspondència que els soldats enviaven a la família, en algunes cartes es feia evident el desencís de molts soldats. Josep Gibrat, de Perpinyà, un dels milers de rossellonesos enfangats a les trinxeres al nord de l’Estat francès, escrivia l’any 1916 a la seva família: “Davant aquest espectacle fastigós, em ve al cap com són de grans la bestiesa i la dolenteria humanes. Ens estem matant com bèsties!”
Catalunya,
sospitosa
Les relacions de la Catalunya espanyola amb la població catalana francesa van ser una font constant de preocupació per a França. Els lligams familiars per damunt de la frontera, els lligams intel·lectuals amb la Renaixença catalana, estaven mal vistos. Cal dir que en bona part de la societat conservadora espanyola hi havia un sentiment germanòfil. França era, per als conservadors i catòlics, el país de la revolució, la separació de l’Església i l’Estat. Les autoritats civils i militars franceses a la Catalunya Nord van estar amb l’ai al cor durant tota la guerra, provant d’impedir la “propaganda germanòfila” i les desercions. El 30 de juliol del 1915, el comissari especial de policia de la Guingueta d’Ix va enviar una carta al prefecte de Perpinyà en què afirmava que a l’altre costat de la frontera, a Puigcerdà, la població tenia una actitud contrària a França. El comissari explicava que “grans negociants de Barcelona, clients d’Alemanya, i estiuejants a Puigcerdà, es passegen per la Guingueta [Bourg-Madame] exposant les seves simpaties germanòfiles”. El mateix comissari també relatava al prefecte que els cerdans, d’una banda i de l’altra de la frontera, només “esperen que duaners i gendarmes se’n vagin al front per poder enriquir-se gràcies al contraban, com ho van fer els seus avantpassats”. Afegia que, entre els cerdans “a part enriquir-se, cap patriotisme vibra en ells”. A l’Alta Cerdanya les famílies dels soldats “els animen a desertar i anar a Puigcerdà” segons un altre informe. Vist que el fenomen de les desercions s’amplificava, l’autoritat militar va prohibir, el 10 de novembre del 1916, que els soldats originaris de pobles fronterers poguessin anar-hi durant el seu permís “exceptuant els oficials, els condecorats o els ferits de llarga durada”. Per mesurar l’amplada de l’onada de desercions, cal fixar-se en un informe del comissari de Cervera de la Marenda en què explicava que la vigilància dels colls fronterers estava tenint efecte, ja que “d’una mitjana de 700 a 900 desertors per setmana s’ha passat a 350”: “És molt difícil impedir a un autòcton passar la frontera.”
Els campions que van morir a les trinxeres
A inicis del segle XX, abans d’esclatar la Gran Guerra, hi havia dos clubs de rugbi a Perpinyà, que es van acabar fusionant per donar naixença a la USAP: el SOP (Stade Olympien Perpignanais) i l’ASP (Union Sportive Perpignanaise). El 3 de maig del 1914, l’ASP es va proclamar campió de França i va aconseguir el primer Bouclier de Brennus (el trofeu en forma d’escut que es passen els campions) del rugbi català. El partit es va jugar a Tolosa de Llenguadoc contra l’Stadoceste de Tarbes, i els catalans van guanyar per un ajustat 8-7. En aquell inici del segle XX, l’equip perpinyanès ja era portaestendard de la catalanitat del Rosselló, amb jugadors que eren tots originaris del país, aficionats i estudiants. Aquell va ser el darrer partit oficial de l’ASP. Tres mesos després, França va declarar la guerra a Alemanya i els joves jugadors van ser mobilitzats. D’aquells jugadors n’hi ha un que ha simbolitzat el destí tràgic d’aquell equip campió, Aimé Giral, de qui porta el nom l’estadi actual de la USAP. Un any més tard de ser campió (va ser ell qui va donar la victòria al seu equip amb un drop memorable) Giral es trobava a les trinxeres de la Gran Guerra, d’on no va tornar. Sis jugadors més de l’equip nord-català campió de França també van trobar la mort en aquell conflicte: Joseph Couffe, Joseph Lida, François Nauté, François Fournier, Maurice Gravas i Raymond Schuller.
ALEIX RENYÉ
@aleixrenye
Orellà, el poble amb més morts
ALEIX RENYÉGairebé el 4% de la població total de la Catalunya Nord (8.343 homes) van morir al front. A Perpinyà van ser 1.687, el 4,26% de la població de la ciutat. Les xifres eren superiors a la mitjana estatal d’arreu de França. Orellà, a l’Alt Conflent, va ser el poble que va tenir, proporcionalment, més baixes de tot l’Estat francès, amb un 13% de la població.
Ordres en català
ALEIX RENYÉEls soldats procedents de la Catalunya Nord –com els d’altres parts de l’Estat francès amb llengua pròpia– parlaven i entenien amb dificultat el francès, sobretot l’accent parisenc o d’indrets del nord de l’Estat, allunyats del seu país. Això va provocar en més d’una ocasió malentesos tràgics a l’hora de comprendre ordres dels oficials. A les unitats on els nord-catalans eren nombrosos, la llengua de relació de la tropa era el català. El mateix mariscal Joffre parlava en català quan es trobava amb soldats rossellonesos durant les inspeccions de la tropa, que realitzava regularment. El diari L’Indépendant explicava, el febrer del 1916, que en una gira d’inspecció d’unitats de l’exèrcit que estaven en primera línia, Joffre acompanyava el president de la República, Raymond Poincaré, i tot l’estat major de l’exèrcit francès en funcions prop de les trinxeres. El president Poincaré es va aturar i va demanar d’on era al soldat Georges Maury, que li va respondre: “De Perpignan.” En Joffre es va avançar i va preguntar, en el seu català rossellonès:
–“Seu de Perpinyà? De Perpinyà mateix?”
El soldat Maury va respondre:
–“No, sun de Peyrestortes, a dos quilòmetres de Ribesaltes.”
Joffre llavors el va corregir:
–“No, a dos quilòmetres i mig!”, i va afegir:– “Recordeu-vos que els catalans sem els millors soldats.”
El soldat Maury li va respondre:
–“Mirarem de n’estre, mon general.”
En altres ocasions, Joffre procurava que els soldats del Rosselló i les altres comarques catalanoparlants de l’Estat francès, com el Conflent, el Vallespir, el Capcir i l’Alta Cerdanya, presents on ell estava o passava, tinguessin petits regals, com una pipa, un rellotge o racions extres de cafè.