El seny que ordena el català
El dilluns 17 de desembre es clourà l’Any Fabra. Culminarà així una celebració, amb uns 700 actes al llarg del 2018, durant la qual el país ha rendit honors al mestre que va ordenar el català
El 21 de febrer es va inaugurar oficialment l’Any Fabra. Les raons principals per les quals el govern de Catalunya va decidir dedicar el 2018 al “seny ordenador de la llengua catalana” s’han dit i repetit: 150 anys del naixement de Pompeu Fabra i 100 anys de la publicació de la Gramàtica catalana, que ha estat la gramàtica oficial –aviat és dit– al llarg d’un segle.
Ara bé, hi ha altres raons: fa setanta anys que Fabra va morir a l’exili i en fa cinquanta que es va commemorar el primer Any Fabra. Estimar la llengua pròpia i voler-la per a tot i per a tothom diu molt de la gent d’aquest país. Durant el 2018, el govern ha volgut continuar enfortint socialment la llengua catalana i el record del gran filòleg que la va redreçar.
Benvinguts siguin tots els actes que s’han celebrat amb motiu de l’Any Fabra, que s’han afegit amb més raons que mai a una llista d’homenatges que el país ha dedicat al pare del català modern des de fa unes quantes dècades, més de les que potser semblen d’entrada.
Si mirem enrere, és possible que recordem la commemoració del 2013 amb motiu del centenari de les Normes ortogràfiques. Les normes van ser una obra de l’Institut d’Estudis Catalans, però Pompeu Fabra en va escriure la primera versió (l’anomenat “Qüestionari Fabra”) i la setena i última, la de les vint-i-quatre normes de consens. Si diem normes, al capdavall diem Fabra.
homenatges més recents
I també vam dir Fabra el 2011, quan es va commemorar el centenari de la Secció Filològica de l’Institut (Fabra en va ser president), en l’Any de la Paraula Viva, i el 2007, quan es va celebrar el centenari de la fundació de l’alta acadèmia de cultura de les terres de parla catalana. És cert que el 1907 Fabra era a Bilbao i que, per tant, no figura entre els fundadors estrictes de l’Institut d’Estudis Catalans; però a Fabra se l’enyorava, i el president de la Diputació, Enric Prat de la Riba, va voler que tornés a Catalunya amb una missió lingüística. La història de les grans obres de l’Institut no està completa si no s’esmenta la tasca (i tota l’esperança) de Pompeu Fabra.
El 1998 es va commemorar el 50è aniversari de la mort del mestre i el 1993, el 25è aniversari de les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra (se’n recorden? 1993, Barcelona; 1992, Tarragona; 1991, Cassà de la Selva; 1990, Eivissa; 1989, París...). El 1982 es va celebrar el 50è aniversari del Diccionari general de la llengua catalana, és a dir, el “diccionari Fabra”: aquell any mateix, les Festes Fabra es van fer a Gràcia, que és on va néixer el mestre el 1868. El govern de Jordi Pujol va comprar el 1982 el famós baix relleu d’Apel·les Fenosa en què hi ha escrita la frase “Pompeu Fabra morí en aquesta casa el dia 25 de desembre de 1948”, amb la intenció de penjar-la a la façana de la casa de Prada on, efectivament, Fabra va morir.
El primer Any Fabra
El primer Any Fabra va ser el 1968. La societat civil es va moure, i molt, a pesar del franquisme: conferències, primeres vies urbanes amb el nom de Pompeu Fabra, la Flama de la Llengua, el primer monument a Fabra, la campanya “Pompeu Fabra, la llengua d’un poble”, etc. Es van gravar fins i tot dues pel·lícules de 16 mil·límetres per recordar la vida i l’obra de Fabra.
Anant més enrere, el 1963 també hi va haver un motiu per recordar aquell a qui, ja aleshores, es coneixia com el “seny ordenador de la llengua catalana”. Era el cinquantenari de les normes, i els actes es van reduir a Perpinyà i a Prada, perquè la dictadura de Franco no tolerava manifestacions de catalanitat a la sacrosanta nació espanyola.
Per això va ser des de fora de l’Estat, concretament des de la BBC, que el 10 de gener del 1949 Josep Manyé (amb el pseudònim Jorge Marín) va emetre en català la notícia radiofònica de la mort de Pompeu Fabra. Manyé s’encarregava aleshores de radiar unes càpsules informatives de cultura catalana i, en saber la notícia del traspàs, va retre un sentit homenatge a Pompeu Fabra. Va ser aquest el primer homenatge? No.
La mort de Fabra va aplegar una munió de catalans exiliats –també francesos i espanyols– a l’església de Sant Pere de Prada. Tots hi volien ser, en l’últim adeu... i primer homenatge post mortem. Però no tots van poder parlar al cementiri. Antoni Rovira i Virgili va apel·lar al cor dels que hi havia: “Davant la sepultura de Pompeu Fabra els catalans hem de renovar el nostre jurament de fidelitat als ideals i als amors del mestre perdut: l’ideal de la llibertat humana, l’ideal de la llibertat catalana, l’amor a la llengua, l’amor a tots els catalans dignes d’aquest nom.”
Honors en vida
De fet, els honors a Pompeu Fabra ja van començar en vida seva, a l’exili i molt abans. Anant enrere, trobaríem l’homenatge dels 80 anys i la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya (any 1948), l’edició “en homenatge” de cinquanta-sis Converses filològiques (1946); l’homenatge acadèmic del doctorat honoris causa per la Universitat de Tolosa (1945); el vi d’honor que li va oferir el casal català de Tolosa (1944), i l’àlbum d’endreces amb motiu del seu 74è aniversari (1942).
Quan Fabra va fer 70 anys (1938), el president Companys i altres personalitats van assistir a la festa que se li va fer a la seu del Departament de Cultura de la Generalitat. I el 1938, Badalona el va nomenar fill adoptiu de la ciutat. I el 1932 Palestra li va oferir un banquet d’homenatge. I el 1928 es va crear una comissió promotora d’homenatge a Fabra. I... quin va ser el primer homenatge? Quan se li va fer?
Hotel TorróntegUi
Ens hem de situar a Bilbao el 1906. Fabra tenia 38 anys i tornava de Barcelona d’haver assistit al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Fabra hi va triomfar, amb la seva comunicació i amb les esmenes a les comunicacions d’altres, com la d’Antoni M. Alcover. La colònia catalana de Bilbao, que la formaven amics, coneguts i saludats que estaven al cas de la qüestió lingüística, li va oferir un dinar d’homenatge en un dels hotels de Bilbao de més categoria: l’Hotel Torróntegui. Fabra, el 18 de novembre del 1906, es va començar a convertir en un símbol per al país. Si ell fallava, fallaria la llengua... i era evident que, si fallava la llengua, fallaria el país.
L’exili de Fabra
Si Fabra no s’hagués exiliat, l’haurien afusellat. Ho va dir el militar Gonzalo Queipo de Llano amb altres paraules: “Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas.” Fabra era el símbol de la llengua catalana i, com a tal, el 24 de gener del 1939 va marxar cap a l’exili.
“El fet de tenir els principals lingüistes a l’exili (Pompeu Fabra, Joan Coromines, Carles Riba...) va comportar sobretot un fort estroncament pel que fa a l’obra de normativització (que van continuar, com van poder, Ramon Aramon, Francesc de Borja Moll, Manuel Sanchis Guarner, etc.) i una frenada total de l’obra de normalització, encetada a principis del segle XX. El país i la llengua ho van notar de manera molt negativa.” Són paraules de Jordi Manent (1977), autor, entre altres obres, de Pompeu Fabra a l’exili (1939-1948).
Manent va començar a estudiar Fabra fa vint anys. D’aleshores ençà, ha anat descobrint informacions noves sobre “el seu pas per Illa (1939), el domicili del carrer Constantinople de París (1939), el cost i altres detalls del seu enterrament (1948), la recepció de la mort entre els mitjans de comunicació i els condols que van rebre la família, el president Irla i l’Institut d’Estudis Catalans”.
uns 700 actes
Al llarg d’aquest any s’han programat unes 700 activitats a tot Catalunya per commemorar l’Any Fabra, entre les quals destaquen les 148 Conferències Fabra, realitzades per tota la geografia del país, i que han comptat amb ponents com el president de la Generalitat, Quim Torra; el comissari de l’Any Fabra, Jordi Ginebra; la directora de Política Lingüística, Ester Franquesa, i experts com Jordi Manent, Joan Costa, Mònica Montserrat, David Paloma, Josep Murgades, Neus Nogué, Mila Segarra, Genís Sinca, Sílvia Solar, entre d’altres.
Una exposició itinerant, Pompeu Fabra. Una llengua completa ha recorregut més de 80 indrets d’una cinquantena de municipis, i el monòleg Pompeu Fabra. Jugada mestra! s’ha representat en 44 sales. A mitjans novembre es va celebrar el simposi Pompeu Fabra de l’Institut d’Estudis Catalans, i també s’han celebrat les rutes Pompeu Fabra per Barcelona, Badalona, Prada i Bilbao, editades també en llibre.
L’Any Fabra també ha estat molt productiu en nou material bibliogràfic que aprofundeix en la figura de Fabra. Llibres com L’abecé de Pompeu Fabra, de David Paloma, Mònica Montserrat; Pompeu Fabra i Poch, enginyer, elaborat per l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, i Pompeu Fabra i la codificació del català, de Jordi Ginebra, fan un recorregut per diversos aspectes de l’obra i la vida del mestre. També s’ha elaborat el calendari Pompeu Fabra del 2019, dedicat al centenari de les Converses filològiques. Se’n pot obtenir més informació a info@rutapompeufabra.com
David Paloma
david.paloma@uab.cat
El misteri del “seny ordenador”
DAVID PALOMANo se sap l’origen exacte de la denominació “seny ordenador de la llengua catalana” referida a Pompeu Fabra. Manent ens hi fa llum: “Eugeni d’Ors va nomenar Enric Prat de la Riba «seny ordenador de Catalunya», una expressió que va fer fortuna. És probable que uns anys després de la mort de Prat (en els anys vint o trenta), algú bategés Fabra amb un nom homòleg. De moment, la primera referència escrita que tenim és del 1963, però això ve d’abans, segur.”
Enginyeria, química i llengua
El llibre descriu com la formació d’enginyer de Pompeu Fabra va tenir un paper fonamental en l’ordenació de la llengua
. DAVID PALOMA
david.paloma@uab.cat
Els enginyers industrials de Catalunya s’han sumat a l’homenatge a Pompeu Fabra en el marc de l’Any Fabra. Ho van fer, ben mirat, el 10 de maig, en una jornada profitosa i alhora específica pel punt de vista adoptat: el convenciment que la formació d’enginyer de Fabra va tenir un paper fonamental en l’ordenació de la llengua catalana. Gràcies a la voluntat i a l’aportació econòmica de diverses entitats, la jornada es va poder plasmar en una publicació que aporta nous documents i que amplia alguna intervenció. Són nou articles i un annex.
L’article estrella del llibre –i el més extens– l’escriu Guillermo Lusa, enginyer industrial, membre del Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica. L’autor descobreix aspectes que, en alguns casos, havien passat per alt a biògrafs i fabrians reconeguts. Per exemple: les raons per les quals era difícil trobar feina com a enginyer a finals del segle XIX. Els lectors d’aquesta ressenya potser recorden que Fabra va rebutjar una feina per anar a treballar en unes mines a Hellín (Albacete); en canvi, no se sap que en rebutgés cap a Barcelona.
Un altre exemple: els detalls de l’examen de final de carrera. El projecte que a Fabra li va tocar defensar va ser “Fabricació de gelatina de cerveses i retalls, havent de produir anualment 500 tones de cola forta en plaques seques”. El 30 de juny del 1890, el “seny ordenador de la llengua catalana” va elaborar, incomunicat, les línies generals del projecte de la gelatina, que va defensar tres mesos més tard. Resultat? Aprovat per majoria. Recordem que en aquesta mateixa època, Fabra tenia desada al calaix una obra ben allunyada de la química: Ensayo de gramática de catalán moderno.
Lusa ha fet llum en altres aspectes: quins exercicis va haver de superar Fabra per guanyar la plaça de Bilbao, les incidències que reflecteix el full de serveis de l’insigne filòleg com a professor de química a la capital basca, els tres intents d’anar-se’n de Bilbao, etc. És un text complet, doncs, que engrandeix el coneixement que es té de Fabra com a enginyer industrial.
La resta d’articles del llibre, amb alts i baixos, són prou interessants. En alguns casos, tanmateix, el contingut es desvia una mica de les expectatives que genera el títol. Josep Amat descriu les possibilitats tècniques que ofereix el segle XXI en relació amb les ciències del llenguatge; Jaume Miranda explica les eines informàtiques que va elaborar el Centre de Càlcul de la Universitat Politècnica al servei de la lingüística aplicada; M. Rosa Mateu detalla l’evolució del Servei de Llengües de la UPC; Josep M. Rosanas compara algunes definicions tècniques entre el diccionari Fabra i el diccionari de la Real Academia Española del 1939; Ton Sales fa una aproximació a la influència que l’enginyeria va deixar en el Fabra interessat a resoldre “un problema de llengua”; M. Teresa Cabré explica per què Fabra va ser una persona imprescindible; Carles Riba concreta alguns passos per a la normalització del català científic. En aquest punt és pertinent descobrir també, gràcies a Jordi Bosser, la trajectòria de la Fundació Torrens-Ibern, que el lector trobarà al final del llibre com a annex.
Subratllo, finalment, l’article excel·lent de Mercè Lorente, directora de l’Institut de Lingüística Aplicada de la Universitat Pompeu Fabra. Lorente escriu sobre els corpus lingüístics i la llengua catalana, i es pregunta què vol dir actuar com un científic en lingüística, en temps de Fabra i avui dia. Les respostes que en dona són per llegir i per rellegir. També ensenya les diferències entre arxiu digital i corpus lingüístic, i concreta la dotzena de corpus lingüístics que tenim en català. És un bon panorama que, malgrat tot, no ens pot fer abaixar la guàrdia.
Cal garantir l’actualització i el manteniment dels recursos existents, assenyala Lorente, i la nova construcció de corpus orals i multimodals, de corpus paral·lels, de corpus amb textos de registres col·loquials. “Goso dir que Fabra seria un veritable impulsor de les tecnologies lingüístiques, perquè li garantirien la seva aproximació científica a la llengua.”
EL CATALÀ abans i després de Fabra
El text d’un discurs de Milà i Fontanals mostra els canvis ortogràfics que ha viscut el català
Text anterior a la reforma ortogràfica de Pompeu Fabra Fragment del discurs que Manuel Milà i Fontanals va pronunciar als Jocs Florals del 1859 –l’any en què es van restablir–, escrit en un català anterior a la reforma de Pompeu Fabra
El mateix fragment del discurs que Manuel Milà i Fontanals va pronunciar als Jocs Florals del 1859 –l’any en què es van restablir–, corregit segons la normativa ortogràfica que va establir anys més tard Pompeu Fabra
. DAVID PALOMA / NÚRIA PUYUELO
“Ab un entusiasme barrejat de un poch de tristesa, li donam aqui á aquesta llengua una festa, li dedicam un filial recort, li guardam al menys un refuji. Als qui nos fassen memoria de las ventatjas que porta lo olvidarla, direm que á estas ventatjas preferim retenir un sentiment en un recó de nostres pits, y si en aquest sentiment algú hi volgués veurer perills y discordias ó una disminució del amor á la patria comuna, podriam respondrer que eran ben be catalans molts dels que ensangretaren las ayguas de Lepant y dels que cassaren las águilas francesas; y podriam repetir un aforisme ja usat al tractar de un dels millors catalans y mes ardents espanyols [Capmany] que may hi ha hagut: «No pot estimar sa nació, qui no estima sa provincia.»”
“Amb un entusiasme barrejat d’un poc de tristesa, li donem aquí a aquesta llengua una festa, li dediquem un filial record, li guardem almenys un refugi. Als qui ens facin memòria dels avantatges que porta oblidar-la, direm que a aquests avantatges preferim retenir un sentiment en un racó dels nostres pits, i si en aquest sentiment algú hi volgués veure perills i discòrdies o una disminució de l’amor a la pàtria comuna, podríem respondre que eren ben bé catalans molts dels que ensagnaren les aigües de Lepant i dels que caçaren les àguiles franceses; i podríem repetir un aforisme ja usat en tractar d’un dels millors catalans i més ardents espanyols [Capmany] que mai hi ha hagut: «No pot estimar sa nació, qui no estima sa província.»”
Cabaret.
Cel·luloide.
Feixista.
Glaucoma.
Gratacel.
Microorganisme.
Míting.
Parabrisa.
Policlínica.
Vitamina.
Acostar-se.
Badar.
Becaina.
Burxar.
Clepsa.
Endemà.
Gairell.
Mainada.
Manyaga.
Rerevera.
Blog.
Càmping.
Carpa.
Vegà, -ana.
“La llengua cohesiona una societat diversa”
DAVID PALOMA
. DAVID PALOMA
david.paloma@uab.cat
SENSE LIMITACIONS
“Fabra va treballar perquè la llengua catalana pogués explicar el món sense limitacions ni renúncies”
CELEBRACIÓ
“L’Any Fabra ha estat un estímul per enfortir el català en el camí cap a la plenitud”