1898
El ressò de la “qüestió catalana”
El Comitè Nacionalista de París va editar La qüestió catalana. El primer subtítol puntualitzava que es tractava d’analitzar les relacions entre “Espanya i Catalunya”; i el segon deixava clar que el destinatari era “la premsa europea”, que amb la guerra de Cuba s’havia adonat de la particularitat del cas català.
El 1898, Espanya vivia trasbalsada per la derrota contra els Estats Units. El conflicte va provocar la pèrdua del 40% del territori espanyol i va tenir uns efectes evidents en l’economia, malgrat la sagnia que representaven les darreres colònies d’ultramar. La sacsejada va ser, sobretot, moral. Espanya va ser escombrada per un país sense història, i mentre bona part de potències es disputaven continents sencers, l’imperi on “no es ponia el sol” havia quedat reduït a la mínima expressió. La pèrdua també va provocar una sacsejada interna prou notable. Mentre al nostre país creixia amb força el catalanisme polític, la resposta espanyola es traduïa, tal com ha assenyalat el professor Joan B. Culla, en “més centralisme i més uniformització, projectant contra catalanistes i basquistes les frustracions sofertes”.
Va ser en aquest context que va aparèixer un opuscle editat pel Comitè Nacionalista Català de París. En la introducció s’advertia: “La premsa europea s’ha adonat, arran de la guerra hispanoamericana, que Catalunya té una forma de pensar diferent dels espanyols.” Els autors també parlaven de tres vies per resoldre la “qüestió catalana”. D’una banda, la idea d’organitzar l’Estat sobre la base d’una federació o una autonomia de les regions que la conformen”; si bé puntualitzaven que es tractava d’una “solució conservadora i oportunista del conflicte”, acceptada pels partits polítics extremistes, tant pels federalistes com pels tradicionalistes. El Comitè Nacionalista considerava que aquesta opció resultava complicada; bàsicament perquè “el poble castellà, poble primitiu, és incapaç de solucions complexes i no coneix cap altra forma d’unió que l’absorció”. I, en aquest sentit, remarcava que una part dels catalans optava per la via independentista o confederal, si bé aquesta era “poc manifesta a causa de la legislació repressiva”. La darrera via, defensada per industrials i alguns “joves intel·lectuals”, apostava directament per l’annexió amb França. L’opuscle interpreta que el triomf d’una o altra tendència dependrà “de la conducta del govern espanyol i sobretot de les circumstàncies”.
Un “libel contra Espanya”
La premsa espanyola va reaccionar amb virulència veient l’opuscle editat pel Comitè Nacionalista de París. El diari La Época el definia com “un libel contra Espanya, a la qual s’omple d’injúries i de falsos testimonis” i el posava com a prova “que hi ha un catalanisme realment separatista”. Per la seva banda, El Tiempo qualificava directament els seus impulsors de “ximples” i reclamava al govern que els seguís amb atenció.
