“institucional no és sinònim de neutral”

Les declaracions de Segarra menyspreen la funció d’un observador internacional que vetlla per la democràcia. Utilitza la retransmissió televisiva, un fet democràtic destacable i positiu per a la població, com a pretext per negar l’assistència d’observadors. Són dos fets diferents. No és el mateix veure un partit de futbol per la televisió, delimitat per la retransmissió, que assistir a l’estadi, on es pot veure més enllà d’on és la pilota, valorar si el terreny de joc està ben il·luminat, si el comportament dels treballadors de l’estadi és correcte...

Una realització institucional seria més aviat el missatge del rei o el d’un president dirigint-se als ciutadans d’un país. Tot i que aquestes realitzacions també estan plenes d’intencions, tota la posada en escena està molt calculada per transmetre un to concret en el missatge. Si es pretén fer servir la paraula institucional com a possible sinònim de neutral, és un error.

La imatge neutra no existeix. René Magritte, el 1928, va dibuixar una pipa i va escriure “això no és una pipa”. Era la representació d’una pipa. El teòric Christian Metz va dir el 1977, referint-se al documental, “tota pel·lícula és una ficció”. Sempre hi ha una subjectivitat, una construcció. Aquesta pot ser evident o no tant. Es pot intentar tendir cap a una certa objectivitat, però qualsevol decisió, el tipus de pla, l’ordre dels plans en el muntatge, el material que s’escull i el que es deixa fora, l’estètica dels rètols... implica sempre un deix subjectiu. Pel que fa a la retransmissió, no està allunyada de la que es podria fer en un plató televisiu en un debat. El protagonisme és per a qui té la paraula. Hi ha quatre càmeres, que tenen mobilitat i que estan elevades. Dues de laterals, que és per on veiem les declaracions d’advocats, fiscals i acusats. Una al fons, que enfoca frontalment els jutges, i finalment una al mig de la sala, al costat esquerre. Hi ha un realitzador que decideix en cada moment quina càmera veuen els espectadors i que pot deixar fora el que vulgui. Per exemple, mentre declara un acusat, ara per ara no veiem plans dels jutges. Hi ha un cas molt famós. El cineasta Joaquim Jordà va filmar un documental sobre un judici de pederàstia al Raval, De nens (2002). En un moment del film demostra que mentre declara un acusat, el jutge dorm mig amagat rere un patracol de papers. Si això succeís en aquest judici, el realitzador ho ensenyaria o ho ocultaria?

Pensava que la retransmissió seria més asèptica, com si fóssim els vigilants d’un pàrquing. Una sola càmera que, sense moure’s mai, ens transmet tot l’espai i el so, com vam veure en les interlocutòries de la jutgessa Lamela, que van servir per denunciar que no escoltava els acusats. Si es permetés, es podrien fer moltes coses, com una pel·lícula documental.

Es pot seguir per internet en directe, però tots aquells que no tinguin un accés fàcil a la xarxa en queden marginats. Crec que perjudica el discurs independentista que ja ha estat silenciat prèviament en les televisions estatals. Els ciutadans d’Espanya han de fer un esforç per trobar aquest discurs explicat directament pels seus propis protagonistes. Això em fa pensar en quanta gent tindrà temps per seguir amb la profunditat que requereix aquest judici. Crec que no gaire. Per tant, a la majoria de la població el judici li arribarà contextualitzat per periodistes, informatius, Twitter... Per tot el viscut sabem que entre aquests contextos informatius n’hi ha de molt poc ètics, d’altres de sensacionalistes...