Crònica d’un diàleg impossible
Urkullu va detallar tot allò que l’expresident del govern espanyol evitava explicar o no recordava
Dates, llocs, durada. El lehendakari Iñigo Urkullu ha posat en evidència, aquesta setmana al Suprem, la desmemòria (i potser alguna cosa més) de l’expresident Mariano Rajoy sobre la intermediació que el dirigent basc va exercir entre el govern espanyol i el govern català l’estiu i la tardor del 2017. No havien passat ni vint-i-quatre hores de la declaració de Mariano Rajoy davant del Suprem quan hi va comparèixer, com a testimoni proposat per les defenses, Urkullu, que en marxar va encaixar la mà al processat Santi Vila, un dels seus màxims interlocutors del govern català durant aquells dies d’octubre del 2017. Urkullu va detallar tot allò que l’expresident del govern espanyol va evitar explicar o no recordava, malgrat tractar-se de la crisi més greu del seu govern i de la història recent de l’Estat espanyol. Una declaració, la de Mariano Rajoy, plena de “no em consta”, “no ho sé”, “no ho recordo” o “ho vaig llegir a la premsa”.
El lehendakari, que fins a aquesta setmana no havia parlat de la seva feina d’intermediació entre els dos governs, va explicar amb detalls que s’hi va implicar a petició del president Carles Puigdemont quan es van trobar a Barcelona el 19 de juny del 2017 en la commemoració del 30è aniversari de l’atemptat d’Hipercor. “Em va traslladar la situació de bloqueig amb el govern del PP i em va demanar la meva intervenció per intentar trobar una solució pactada”, va declarar, abans de detallar a la sala les dates i hores de les seves converses amb els líders del PP. Aquell mateix 19 de juny es va trobar amb la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría a l’aeroport de Barcelona: “Li vaig explicar la reunió amb el president Puigdemont i li vaig demanar que li traslladés al president Rajoy.” L’endemà mateix parlava telefònicament amb Rajoy per acordar agendes i fixar per a un mes després, el 19 de juliol, una trobada a La Moncloa que va durar dues hores i durant les quals van parlar, va explicar Urkullu, exclusivament del conflicte català. Una reunió que sembla que Rajoy no recordava, com tampoc la que, segons Urkullu, van tenir amb posterioritat als fets del 20 de setembre davant de la Conselleria d’Economia. “Va ser l’endemà via telefònica i li vaig dir que les coses no podien seguir com anaven, que se’ls estaven escapant de les mans.” I sobre aquella nit del 25 d’octubre i les hores posteriors –aquella nit que acompanyarà sempre Santi Vila–, Urkullu va reconèixer que va traslladar la seva impressió que Rajoy no tenia gaires ganes d’aplicar el 155 si es convocaven eleccions. “Era una intuïció”, perquè Rajoy –com fa ver davant del Suprem– va defugir contestar: “No vaig tenir una resposta precisa i contundent.”
el testimoni renuent
Urkullu va posar en evidència la història d’un diàleg impossible entre el president Puigdemont “predisposat sempre al diàleg i a trobar un via per a un acord” i el president Rajoy “amb una actitud d’escolta i atenció, però renuent a qualsevol pas per al diàleg del qual es pogués inferir una negociació”. El lehendakari va fer servir el terme renuent per descriure l’actitud de Mariano Rajoy com el dia abans ho havien fet les defenses, deixant en l’aire de la sala del Suprem la pregunta retòrica de si el testimoni de Rajoy podia encaixar en l’article del codi penal que castiga aquells testimonis que sense mentir es mostren reticents a explicar allò que saben.
Que aquesta és una història de diàlegs impossibles es va constatar, més enllà de les actituds renuents de Rajoy i Sáenz de Santamaría, per les seves afirmacions contundents, gairebé de resposta a una ofensa, davant qualsevol pregunta que inclogués els termes diàleg o negociació. Els oblits, les imprecisions i les evasions desapareixen de la sala quan es mencionava el diàleg. I aleshores aixecaven la veu per insistir que amb els independentistes no es va negociar res de res ni hi ha res a negociar. Si el terme relator va posar contra les cordes el govern de Pedro Sánchez, no cal dir que negociació s’assimila a traïció a la nació espanyola. “Jo no admeto intermediació”, va corregir ràpidament Rajoy respecte a la formulació de la primera pregunta. “Quedem-nos amb allò substancial: no es va negociar res”, va ser la sentència.