El dossier

ELS EMBOLICS DE MARCHENA

Marchena, en un disbarat jurídic, ha barrejat testimonis de l’acusació i de les defenses

La primera fase del judici s’ha acabat amb les declaracions dels últims acusats, Cuixart i Forcadell, que han declarat, encertadament, en la línia marcada per Jordi Sànchez. Ara, un cop començada la prova testifical, és quan veurem per on anirà realment la fiscalia o en quins passos perduts el Tribunal Suprem s’ha encallat.

Tot judici té com a eix fonamental la pràctica de la prova, que s’ha de fer en un determinat ordre, fet que permet, primer, que les acusacions presentin les proves amb què pretenen provar els fets que són objecte d’acusació i, després, les de les defenses, que s’anomenen proves de descàrrec. Aquest ordre té una raó de ser: garantir el dret de defensa de qui es veu acusat de la comissió de qualsevol delicte i, com a conseqüència, permet, fins i tot mentalment, agrupar-les en els dos blocs ja esmentats de càrrec i de descàrrec, respectivament.

En el cas del procés, que per no ser un judici polític ho sembla molt, la imatgeria jurídica de qui dirigeix el judici, el magistrat jutge Manuel Marchena, l’ha portat a alterar l’ordre esmentat i a barrejar les proves de càrrec amb les de descàrrec, en funció de criteris que no tenen res de jurídics, de manera que s’ha cridat, en primer lloc, els “testimonis polítics” per tal d’allunyar tant com sigui possible les seves respectives compareixences de l’inici de la campanya electoral.

Doncs bé, de tal disbarat jurídic el que hem vist és una barreja atípica de testimonis que van des de les “muralles humanes” i la “gran violència” de Soraya Sáenz de Santamaría fins a la negativa a contestar a Vox dels diputats de la CUP, passant per les esquives manifestacions de qui va ser president del govern d’Espanya i la fràgil memòria del llavors ministre de l’Interior. El que sí que ha quedat reflectit, especialment durant les declaracions o no declaracions de Baños i Reguant, és l’escassa experiència que té Marchena a l’hora de dirigir un judici.

Quan els presidents de sales d’enjudiciament eren autèntics presidents de sala, les coses tenien un altre rumb, i si no que ho preguntin a Díaz de Mera, envaït per una suor freda durant la suspensió del judici de l’11-M acordada pel magistrat Javier Gómez Bermúdez davant la seva negativa a contestar una pregunta d’una de les acusacions… Ho vaig veure amb els meus propis ulls: allò sí que va ser plantar cara, però, sobretot, va ser la reacció d’un jutge que tenia experiència i ofici a l’hora de dirigir judicis.

Anècdotes a banda, no hi ha dubte que aquest totum revolutum probatori no ajuda gens a una clara percepció del que es pugui o no tenir per provat ni, tampoc, a tenir la sensació d’estar en presència d’un autèntic judici penal… Els judicis penals són una altra cosa.

Aquesta barreja de proves mai s’hauria d’haver acordat perquè és una clara vulneració del que s’anomena el dret a un procés amb les degudes garanties i, també, del dret de defensa; no obstant això, potser cap d’aquests drets importen gaire a l’hora de dictar la sentència, però sí quan s’hagi de recórrer a instàncies internacionals… El que no em queda clar és què li va passar pel cap a Marchena quan va idear aquesta creativa manera de practicar la prova que, a més, implica una clara reescriptura de la llei d’enjudiciament criminal, un fet al qual ens hem acostumat en aquest procés.

Són molts els dubtes que han pogut sorgir sobre la veracitat de les declaracions de Soraya i Mariano… I què podem dir de les de Zoido, però, en realitat, per molt que existeixin aquests dubtes justificats, el que no hi haurà seran conseqüències, ja que perquè n’hi haguessin la mateixa sala d’enjudiciament hauria de permetre procedir penalment contra ells i, no sé per què, això no passarà.

Les primers valoracions sobre com va realment el judici les podrem fer quan la prova es comenci a practicar pel seu ordre i puguem veure quins testimonis tenen les acusacions i si, definitivament, la fiscalia s’acaba presentant al judici i fa la feina amb què tant ha amenaçat. Ara bé, un judici no és un joc de frontó i, per això, les defenses, com no pot ser de cap altra manera, respondran a la feina que desplegarà la fiscalia.

En tot cas, en aquest judici en concret no es tracta tant d’acreditar els fets o la participació dels acusats en aquests fets, ja que són “ públics i notoris”, sinó que el que realment s’ha d’obtenir de la prova, per part de les defenses, són elements suficients per establir les bases del que haurà de ser el futur recurs a Estrasburg. Per aquest motiu, el desplegament probatori s’ha de centrar en les vulneracions de drets fonamentals i no en la major o menor intensitat de la suposada violència o en el valor probatori que pugui o no tenir una factura proforma… que no val ni el paper en què està impresa.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)