L’hora de calibrar forces
La successió de tres eleccions que arriben condicionades pel judici al procés permetrà mesurar la força real de l’independentisme, alhora que marcarà el rumb de les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol
Totes les peces estan ja situades sobre el taulell de joc i la partida tot just ha començat. La campanya electoral prèvia a les eleccions generals del 28 d’abril està en marxa i la incertesa plana sobre una cita que serà cabdal per al futur de Catalunya però també de l’Estat espanyol. El prestigi de les institucions està més que mai en joc. Per primer cop unes eleccions se celebren amb uns líders polítics esquitxats per un macroprocés judicial, acusats d’un delicte de rebel·lió per desobeir l’Estat i posar urnes.
En poc menys d’un mes se succeiran tres cites electorals (fins a quatre en algunes comunitats que també celebren les autonòmiques): les eleccions generals del 28 d’abril i les municipals i europees del 26 de maig. Sobre tots aquests comicis planen encara uns quants interrogants però sembla bastant clar que la bretxa oberta entre l’independentisme català i el govern espanyol (al marge del signe polític d’aquest) tindrà una gran incidència en totes les eleccions. El procés serà un dels eixos sobre els quals pivotarà aquesta campanya i cap formació n’escaparà. La celebració del judici als líders polítics i una repressió que sembla no tenir fre i que continua sumant persones en la llista d’investigats conviden a pensar que el vot independentista estarà més mobilitzat que mai i que podria tenir la clau en la pròxima composició de les Corts Generals, sobretot si es confirmen unes enquestes que donen per feta la victòria del PSOE de Pedro Sánchez però que fan imprevisibles les futures aliances. En la línia de sortida hi ha el duel entre els fronts PSOE-Podem i PP-Cs-Vox. A partir de la nit del 28 caldrà veure fins on arriba la paraula dels que ara veten algunes formacions.
El professor de ciència política a la Universitat de Barcelona Xavier Torrens preveu cinc escenaris possibles de govern: “Un govern d’esquerres amb el PSOE i Podem, un govern socialista, un govern centrista del PSOE i Cs, un govern de dretes del PP i Cs o bé un govern de dretes radical del PP, Cs i Vox.” Hi afegeix que, a més a més, hi ha diferents fórmules de suport parlamentari: “Si fos un govern progressista, podria tenir el suport o no d’ERC i el PNB i, si calgués, de JxCat i EH Bildu. Si fos un govern centrista, no rebria cap suport extern. Si fos un govern dretà, podria disposar del suport o no de Vox.”
Les presons també tindran un lloc destacat en aquesta campanya, i més tenint en compte que fins a sis dels presos polítics que ara estan tancats a Soto del Real s’han sumat a alguna candidatura. Oriol Junqueras lidera la llista d’ERC al Congrés i al Parlament Europeu. Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull són els caps de llista al Congrés de Junts per Catalunya per les demarcacions de Barcelona, Tarragona i Girona. Raül Romeva encapçala la llista d’ERC al Senat. I, finalment, Quim Forn és el candidat de Junts per Catalunya a l’alcaldia de Barcelona.
Aquesta mateixa setmana, el Tribunal Suprem ha rebutjat per unanimitat la petició de llibertat dels candidats al Congrés per poder exercir els seus drets durant la campanya. Segons argumenta, “continuen vigents els motius pels quals es va decretar la presó incondicional”. A més, interpreta que mantenir-los a la presó “no vulnera el seu dret a la participació política”. A principi de setmana, la fiscalia ja es va oposar a l’excarceració perquè considerava que podien reiterar o fugir i perquè, segons el ministeri públic, les setmanes de judici han servit per “consolidar les proves de participació dels processats en els delictes que són objecte de l’acusació de la fiscalia”.
El que sí que autoritza el Tribunal Suprem és que els presos recullin l’acta en cas de ser elegits diputats o senadors. Tampoc no impedirà que els diputats i senadors puguin votar. La Junta Electoral Central, per la seva banda, ha prohibit als candidats participar en debats organitzats pels mitjans de comunicació. També ha denegat suspendre el judici durant la campanya, com va instar Junqueras.
MESURAR LA MUSCULATURA
Així doncs, l’independentisme afronta ara una oportunitat d’or per mesurar la seva musculatura. Els resultats seran observats amb lupa des de molts racons. Totes les enquestes apunten cap a ERC com a vencedora dels comicis a Catalunya (seria la primera vegada en la història que un partit independentista guanya unes generals), desbancant els comuns, que van sortir airosos de les dues darreres convocatòries. Sembla que el vot en clau nacional prevaldrà sobre l’eix dreta-esquerra i que ERC i Junts per Catalunya no aconseguiran superar el clima de confrontació que va marcant la seva relació. El PSC aspira a recuperar l’antiga hegemonia, gràcies a l’efecte Sànchez i a captar nous votants tant en l’espai del centre que d’altres han abandonat com entre els votants dels comuns que veuen en Jaume Asens un candidat massa proper a la tesis de l’independentisme.
Xavier Torrens analitza que Catalunya “és un país plural. Els catalans independentistes votaran ERC i JxCat, i, en bona mesura, tindran ben present el transcurs del judici al procés. Els catalans unionistes votaran els partits que refusen el dret a l’autodeterminació, però en part castigaran els que veuen que poden fer mal econòmicament a Catalunya”. Aquest politòleg i sociòleg pensa que la disjuntiva entre esquerra i dreta “serà ben present”.
Per la seva banda, el professor de dret constitucional Jordi Jaria opina que “el conflicte que s’ha generat a l’entorn de l’estatut polític de Catalunya ha d’influir per força en el vot”, però hi afegeix: “No és fàcil saber com ho farà.” “En la decisió de l’elector, hi pot influir tant el rebuig a les institucions de l’Estat com la voluntat d’influir-hi, com també el desig de reforçar-les; tant el càlcul racional com les emocions que suscita el conflicte, definides a l’entorn de la sensació de pertinença; tant el cansament i el desencís com la indignació; tant la voluntat de girar full com la de passar comptes. En aquest sentit, es fa difícil saber quin pot ser el resultat electoral d’una combinació de factors tan complexa i contradictòria.”
El que té clar Xavier Torrens és que Catalunya, com a país, “s’hi juga molt, fins i tot massa”. “Si el 28-A ERC i JxCat són decisius, llavors condicionaran els temes cabdals que ens afecten com a nació. Si són prescindibles en el suport parlamentari al govern central, llavors cal témer una involució encara més forta de l’Estat espanyol”, subratlla, tot afegint-hi que “la societat espanyola s’hi juga esdevenir un país amb un tripartit de Cs, el PP i Vox, des del centredreta a l’extrema dreta, o bé un país de tarannà més democràticament progressista”. “També s’hi juga –hi afegeix– emprendre el camí de la resolució de l’estructura territorial de l’Estat, si miressin al Canadà, els EUA o Alemanya, però això només passarà si hi ha un govern d’esquerres que depengui del suport parlamentari dels independentistes.”
D’altra banda, el catedràtic de dret constitucional Jordi Jaria creu que “a l’Estat espanyol hi ha en joc la definició d’una majoria parlamentària que pugui sostenir un govern. En funció de com es configuri el Congrés i quina sigui la política de pacte, es constituirà un govern que haurà d’afrontar qüestions com ara el model territorial, el model energètic i la política econòmica en un context de desacceleració.” A Catalunya el que hi ha en joc “és l’impacte electoral de les conseqüències de l’1-O, és a dir, fins a quin punt la població dona o no suport a les diferents forces polítiques en relació amb les accions i les posicions que han mantingut en la convulsa evolució política del darrer any i mig”. Jaria té clar que, malgrat que les diferents ofertes electorals hi concorreran amb programes que es refereixen a moltes qüestions, “els resultats a Catalunya és bastant probable que s’interpretin en el sentit de quina és la posició de l’electorat en relació amb la crisi constitucional catalana”.
LA IRRUPCIÓ DE VOX
Una de les grans novetats dels pròxims comicis serà la irrupció de l’extrema dreta a les diferents institucions. Aquesta entrada farà emergir dues reaccions, segons el politòleg Xavier Torrens: “El PP i Cs fan un discurs electoral que gira més cap a la dreta radical, però triguen massa a adonar-se que això els perjudica perquè legitimen el discurs de la nova extrema dreta de Vox i provocarà un transvasament de votants i, d’altra banda, una part de la gent d’esquerres que tindria la temptació d’abstenir-se anirà a votar enfortint diferents partits progressistes.”
Per la seva banda, el professor de dret constitucional Jordi Jaria indica que Vox “sembla que respon a la reacció de determinades capes de població que es veuen amenaçades per la dissolució de determinades jerarquies socials, així com el final del cicle de prosperitat que es va iniciar amb el final de la Segona Guerra Mundial, en la mesura que la crisi del 2008 no sembla una crisi cíclica conjuntural, sinó més aviat una crisi estructural que assenyala una transformació social profunda que tot just acaba de començar”. Sota el seu parer, el vot a Vox “és el vot de la por”. Vox, segons Jaria, és segurament una força política que ingressa en la competició amb bones expectatives electorals i que provocarà transformacions rellevants en el sistema de partits. Saber quin serà l’impacte en les altres forces o en els electors que no hi simpatitzin és difícil de preveure, atès que el grau d’èxit que pot tenir Vox és encara una incògnita.
EL PAPER DE LES XARXES
Parlar de campanya electoral obliga implícitament a parlar de xarxes socials. Jordi Crisol, consultor de comunicació política de Think O’Clock, indica el paper rellevant de les xarxes socials tant en la campanya com en el dia a dia dels partits polítics. Dues eines obtindran un especial protagonisme, vaticina: “Facebook, perquè permet segmentar el missatge i adreçar-lo a unes zones determinades a través del codi postal, el sexe, l’edat i altres paràmetres, i el WhatsApp, que és una eina que està instal·lada al 95% dels terminals i que ni tan sols entén de dia de reflexió.” “En mig minut pots arribar a centenars de persones perquè un partit envia un missatge a tothom que té subscrit als seus grups i aquestes persones, a la vegada, el poden enviar a tots els contactes que vulguin”, indica. Malgrat el paper creixent i rellevant de les xarxes, aquest consultor polític té clar que els vots “es guanyen al carrer”. Això sí, la prova de la importància que els partits donen a les xarxes socials és que totes disposen de professionals experts en la gestió d’aquest servei.
El 28-A presenta novetats
Les eleccions del 28-A són molt obertes i incertes però, això no obstant, poden presentar algunes novetats que assenyala Xavier Torrens, politòleg i sociòleg: “Per primer cop, un partit independentista, ERC, sembla que guanyarà les eleccions generals a Catalunya, perquè abans vencien els unionistes, En Comú Podem o els socialistes.” Vaticina que JxCat “perd suport en les generals, però el mantindrà en les municipals” i que el PSC “es refà després de la gran davallada dels darrers anys i se situa en segon lloc”. Torrens indica que Cs, que és el primer partit al Parlament de Catalunya, “comença una nova tendència en què recula” i que el PP “prossegueix la seva caiguda i tocarà fons”. Finalment destaca que “existeix el risc de l’accés de Vox a Barcelona.
El calendari electoral
Hi ha diferents dates que són clau en el calendari electoral que tot just arrenca. El 12 d’abril va començar la campanya electoral prèvia a les eleccions generals i culminarà el 26 d’abril. Enmig hi haurà les vacances de Setmana Santa. Amb el regust del resultat de les generals, el 10 de maig tindrà lloc el tret de sortida de la campanya electoral que culminarà amb dues noves eleccions. El 24 de maig es posarà fi a aquesta campanya i el 26 de maig els ciutadans tindran dues cites amb les urnes: les eleccions municipals i les eleccions europees. A l’Estat espanyol es triaran un total de 59 eurodiputats, cinc més que el 2014.