L'ANÀLISI SETMANAL DE GONZALO BOYE
Risc d’involució
Hi ha un risc sistèmic que la CE ha d’atendre quan un país es desvia dels principis rectors del funcionament de la UE
Quan un òrgan, per definició, cridat a ser imparcial abandona la seva essència passen coses com les que estem veient amb la Junta Electoral Central (JEC) i les seves més que qüestionables decisions dels últims dos mesos. Ara, i en allò que afecta el president Puigdemont i els consellers Ponsatí i Comín, no hi ha dubte que s’han passat de frenada, i no pel conjunt de la JEC, sinó d’un sector radical, hostil i molt poc documentat.
En aquesta específica decisió no podem carregar en contra de tota la JEC sinó, exclusivament, en contra d’aquells set membres que, aprofitant-se de la seva majoria, han aconseguit el control d’un ens que mai hauria hagut de tenir el protagonisme que està tenint des de la convocatòria de les eleccions generals a principis del mes de març.
Que personatges de dubtosa capacitat tècnica, nul nivell ètic i elevat compromís ideològic com Carlos Vidal Prado i Andrés Betancor puguin jugar un paper rellevant en qualsevol convocatòria electoral que excedeixi l’àmbit d’una petita comunitat de veïns, reflecteix una cosa molt greu: un risc sistèmic d’aquells que la Comissió Europea ha d’atendre quan un país es desvia dels principis rectors del funcionament de la UE. Sí, el risc d’involució és evident i això, en l’àmbit de la Unió Europea, s’haurà d’investigar i s’hauran de prendre les mesures oportunes per ajudar el Regne d’Espanya a concloure el seu inacabat procés de transició democràtica.
La JEC està jugant, des del març, un paper que excedeix el de les seves competències i ho està fent amb un evident biaix ideològic que encaixa més amb l’article 2 del Tractat de Lisboa; en aquesta ocasió, el cop de gràcia l’han donat aquells per als quals el dret i l’ordenament jurídic no són res més que una difusa referència sense caràcter vinculant i, amb això, han posat en risc la viabilitat de tot el procés electoral i, a més, l’agenda exterior del govern de Pedro Sánchez.
La resolució per la qual es va acordar apartar Puigdemont, Ponsatí i Comín no només és jurídicament aberrant sinó que, a més, és políticament inoportuna i representa, també, un clar atemptat contra un fet essencial: el pluralisme democràtic que és, en definitiva, l’autènticament afectat per una decisió que se sustenta en l’odi, en el sectarisme, en l’abús de dret i en un escàs o nul respecte per les minories i per la Constitució a la qual diuen que defensen.
He d’insistir que hem de distingir entre dues situacions: l’excés de protagonisme i la pèrdua del paper moderat del conjunt de la JEC i el radicalisme d’un sector que l’arrossega cap a una situació intolerable des del punt de vista democràtic.
Dit això, clarament, podem fer un símil entre el que passa a la JEC i el que passa en les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles, en què existeix un consens involucionista i, a més, un sector per al qual aquesta involució s’ha de fer, fins i tot, saltant-se la llei.
Crec, i segurament no m’equivoco, que hi ha una àmplia majoria de membres de les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles que entenen que, per diverses raons incloses però no limitades al procés, s’ha de tornar a “valors nacionals” en els quals les coses “són com han de ser” i, per a això, estan disposats a interpretar les normes de la manera més estricta possible i a desatendre, fins i tot, l’evolució social i jurisprudencial assolida en els últims anys, fet que hem vist també, i en paral·lel, en el comportament general de la JEC des de principis de març.
A part d’aquest sector majoritari, que podem anomenar involucionista formalista, hi ha un altre sector, que podem anomenar involucionista dogmàtic, que està disposat a fer el viatge de retorn al preu que sigui i que, en termes polítics, bé es podria identificar amb els postulats de Vox o del sector més radical del PP i Ciutadans.
Tot i que a simple vista els involucionistes formalistes ens semblin millors que els involucionistes dogmàtics, el cert és que tots dos són dolents i perillosos però, moltes vegades, per apreciar el perill ens hem de centrar a veure fins on són capaços d’arribar per implantar les seves idees, amb bones o males formes.
El que ha passat amb la JEC n’és un clar exemple, com ho és el judici del procés i, en tots dos casos, no queda cap altra posició que la de ser radicalment democràtic, ja que els silencis en moments com aquests són complicitat, i la recerca de l’hegemonia mai es pot fer a aquest preu perquè en matèria de qualitat democràtica l’equidistància també és complicitat.
Estem en un moment d’excepcionalitat i és aquí i ara que s’ha de mostrar i demostrar, amb altura de mires, de quin costat s’està, però tenint sempre present que, metafòricament parlant, en una guerra sempre s’ha de disparar fora de la trinxera i no a dins.