“Vaig arribar a Mèxic parlant només català i francès”

No recordo la sensació general. Recordo una sensació d’angoixa el dia que vam embarcar perquè ja havíem perdut un vaixell.

Era dramàtica. Tenia por d’haver-me de quedar a França i tenia por d’anar a Mèxic, no sabia com era on anàvem.

Em deien que ja m’hi acostumaria, i estava una mica desemparat, perquè no trobava cap consol, tot i que no m’explicaven gaire res per protegir-me. He de dir que abans, quan la meva mare es va anar a reunir amb el meu pare a l’exili, l’àvia em va donar l’oportunitat de quedar-me a Catalunya, i la mare em deia: “Marxem a peu i haurem de caminar molt”, però vaig voler marxar perquè volia retrobar el pare. Feia mesos que no el veia i l’enyorava.

En tinc bon record, el que més recordo són les classes de matemàtiques.

En dos mesos vaig aprendre el francès. A l’escola, a més, hi havia quatre nens més fills d’exiliats.

Desconcertant. No sabíem quin tipus de país era, com es parlava, no enteníem res. A més, jo no parlava mexicà, a França havia oblidat el poc espanyol que havia après a l’escola. Quan vaig arribar a Mèxic només parlava català i francès, per això sempre dic que parlo mexicà: vaig aprendre l’idioma allà.

Vam estabilitzar la situació força ràpid. La mare era llevadora i, en canvi, el pare no tenia acabada cap carrera, per la qual cosa va ser ella qui va trobar feina primer. El pare va provar de fer de tot i no trobava res. Per això la meva funció allí era estudiar i estudiar.

Mai. Les notícies que arribaven d’Espanya eren terribles.

No em sentia gens desarrelat. Vaig arribar allà als 10 anys i hi vaig fer tots els estudis. Vaig anar a acabar la carrera d’enginyer químic als EUA. Quatre anys a Kansas, fent el doctorat. Llavors vaig obtenir una beca per anar a París, on vaig treballar un any com a becari postdoctoral en una farmacèutica.

Vaig anar a França, perquè així podia estar a prop dels pares, que tot just acabaven de tornar a Catalunya. Pensava en la idea de tornar a Barcelona quan sorgís una oportunitat laboral.

El retrobament amb Barcelona va ser terrible. Va ser el 1961, per visitar els pares. Va ser sorprenent perquè tothom parlava de manera estranya per a mi, sobretot els que parlaven castellà. Jo parlava mexicà. I tornar a Benissanet va ser una emoció molt forta, era com ho recordava. Vaig tornar a veure la tieta Montse, la germana de la mare, que era molt més jove que ella i era com una germana per a mi.

A París, professionalment, hi estàvem molt bé, m’havia casat i havia tingut les filles. Els meus pares vivien a Tarragona, i a poc a poc vaig anar mirant cap aquí, buscant alguna feina en el món de la recerca a Catalunya, però aquí no hi havia res. A França treballava en un organisme públic, el Centre Nacional de la Recerca Científica (CNRS), i va arribar un moment que sense la nacionalitat francesa no podia continuar pujant. Llavors se’ns va plantejar la disjuntiva de tornar a Mèxic, fer-nos francesos o fer cas als pares, que pressionaven perquè vinguessim. Va ser una decisió molt complicada, perquè l’oferta de Mèxic era molt important, però el 1968 vaig tornar a Catalunya per fer d’enginyer químic.

Molt. Quan vaig entrar no hi havia res. Ara està al nivell internacional.

Ell tenia la seva carrera literària i jo la meva científica, i no coneixia gaire el que feia. Un cop va morir i jo em vaig jubilar el 2002, com a subdirector general de Recerca, amb 70 anys, vaig començar a difondre la seva obra.

Primer, perquè va marxar a l’exili, i segon, perquè quan va tornar es va instal·lar a Tarragona, lluny de l’ambient cultural barceloní, i això penalitza molt.