L’esquerra infla pit als municipis
Les municipals ratifiquen ERC i el PSC com els grans triomfadors. Esquerra consolida la seva hegemonia dins l’independentisme i els socialistes superen la suspensió dels diputats presos
ÀREA METROPOLITANA
EL TRIOMF D’ESQUERRA
Com si es tractés del dia de la marmota, ERC i el PSC han estat els grans triomfadors de les eleccions municipals del 26-M, repetint la tendència electoral d’un mes abans. Per primer cop des del 1979, Esquerra ha estat primera força tant en vots (més de 800.000) com en regidors (més de 3.000), revalidant el resultat del 28-A. Els republicans confirmen així la seva hegemonia dins l’independentisme, impossible d’entendre sense la consolidació d’un espai a l’àrea metropolitana de Barcelona. El triomf d’ERC és més melós si es té en compte que s’ha alçat amb la victòria a l’Ajuntament de Barcelona, després del frec a frec amb Ada Colau. L’empat entre dues forces polítiques també s’ha donat a Lleida i Tarragona, però entre el PSC i ERC. Esquerra s’imposa a la Paeria i els socialistes, més al sud.
La politòloga Berta Barbet explica la pujada d’ERC i del PSC perquè les dues formacions “estan aconseguint liderar els seus respectius espais, independentisme i esquerra, respectivament”: “Això ha fet que puguin captar molt vot de partits que fins fa poc eren competidors.” Aquest lideratge, prossegueix, té relació amb “l’estabilitat programàtica i l’existència d’una bona estructura territorial per mobilitzar i cohesionar el vot”.
Mirant de nou cap als resultats globals, la segona força ha estat el PSC pel que fa al nombre de vots (més de 750.000), però quant a regidors, en canvi, ho és JuntsxCat (2.700 per 1.300 de JuntsxCat). Fins i tot JuntsxCat tindrà més alcaldies que ERC, atès que el partit de Puigdemont s’ha imposat en pobles més petits.
La suma dels vots aconseguits pels partits independentistes representa el 42,29% del total, quan quatre anys enrere es va situar al 45,05%. El conflicte català, l’existència de presos polítics i la suspensió hores abans de les eleccions dels diputats presos d’ERC i JuntsxCat no sembla que hagin estat tan decisius en el resultat com podia arribar a semblar. De fet, els socialistes ja haurien signat el resultat assolit a l’àrea metropolitana. Abans del 26-M, el PSC hi tenia només dues majories absolutes allà on tradicionalment més vots havia esgarrapat: Santa Coloma de Gramenet i Sant Joan Despí. Les eleccions de diumenge passat n’hi van donar nou a tota la corona metropolitana: les dues anteriors més Badia, Cornellà, Esplugues, Gavà, l’Hospitalet, Sant Boi i Viladecans. Els socialistes, doncs, ressusciten al Baix Llobregat, al Barcelonès i al Vallès. A més, a can PSC revifa el somni de conquerir la capital del país. Se li resisteix, però no queda tan lluny com al 2015.
BAIXEN MÉS
La gran millora de resultats d’algunes formacions respecte al 2015 només es pot explicar si altres partits paguen els plats trencats. En el cas de l’esquerra, la separació dels Comuns i Podem en una setantena de municipis els ha passat factura, fins al punt que s’han esfumat de molts consistoris, com Terrassa i Sant Cugat. Segons dades publicades a El Nacional, Podem va presentar 54 llistes en solitari, competint en 35 dels casos amb una candidatura apadrinada per Catalunya en Comú. D’aquests 35, en 24 s’han imposat els Comuns i en 11, Podem. La CUP ha conservat el quart lloc en nombre de regidors, amb més de 300, però ha obtingut poc més de 115.000 vots. La gran patacada dels cupaires ha estat a Barcelona, on han desaparegut del mapa municipal.
Pel que fa a la dreta i als màxims representants de l’unionisme, el seu discurs de confrontació i de divisió no ha calat com esperaven, i els electors li han girat força l’esquena. Cs, el partit que fa un any i mig va guanyar les eleccions catalanes, no ha aconseguit la victòria en cap ajuntament. El PP, per la seva banda, segueix en caiguda lliure. Supera per poc els 100.000 vots i treu 68 regidors. S’allunya molt dels 213.474 vots i 216 regidors de fa quatre anys. Només els vots de Xavier García Albiol a Badalona i de Manuel Reyes a Castelldefels han evitat la catàstrofe més absoluta. A la resta de l’àrea metropolitana, els populars retrocedeixen de 40 a 6 regidors. Desapareixen en localitats com Cornellà, Sant Cugat, Sabadell i Terrassa. De moment, només tenen assegurada l’alcaldia de Pontons. Al conjunt del país, Cs, el PP i Vox representen el 3,39% dels regidors.
El politòleg i sociòleg Xavier Torrens ressalta el sistema “multipartidista” que explicaria, entre d’altres, que cap capital catalana tingui una majoria absoluta. “Arreu de Catalunya trobem un sistema multipartidista polaritzat, és a dir, amb cinc o set partits que polaritzen les seves posicions polítiques, es distancien ideològicament, tenen una dinàmica institucional centrífuga i acostumen a crear dos blocs mútuament excloents.” A Catalunya, hi ha els blocs independentista i unionista. En altres països, es mou al voltant de l’eix esquerra dreta, “fet que a casa nostra podria tornar a passar d’aquí a uns anys”. Hi ha algunes excepcions amb un partit dominant o consistoris amb un sistema bipartidista.
Finalment, Torrens diferencia entre quatre tipus de partits, en funció del percentatge de vots obtinguts: “Dos grans partits, ERC i el PSC, que superen el 20%; un partit mitjà, JuntsxCat, amb un 15%; dos partits minoritaris, En Comú Podem i Ciutadans, al voltant d’un 8%, i dos partits petits, amb un 3%, la CUP i el PP.”
SARA MUÑOZ
smunoz@lrp.cat
ARRIBA L’HORA DELS PACTES
Amb uns ajuntaments tan fragmentats, les formacions estan abocades a cercar els pactes postelectorals. El context actual pot ser determinant a l’hora de buscar companys de viatge. Xavier Torrens, professor de ciència política a la UB, creu que un fet destacat i singular de les eleccions locals del 2019 és que, en determinats municipis, sobretot a les grans ciutats, “l’elecció dels nous alcaldes i alcaldesses estarà influïda per la dinàmica creada arran del procés català i el subsegüent procés judicial al Tribunal Suprem de Madrid”. “Normalment, les eleccions municipals tenen dinàmiques locals pròpies, però a les ciutats grans té un impacte institucional si s’està entre els partits independentistes, els partits unionistes o els partits pro referèndum”, assenyala. Per ell, el cas més il·lustratiu és la ciutat de Barcelona, pel seu simbolisme com a capital de Catalunya.