El dossier

Elles també s’hi juguen molt

El creixement de llicències en l’esport femení dels darrers anys és imparable. Tanmateix, la professionalització de les dones esportistes segueix sent excepcional i precària per la falta de visualització i de patrocinis. L’equiparació amb els homes es manté, de moment, molt lluny de fer-se realitat

L’any 1983, poc més de 300.000 dones feien esport federat. Ara són gairebé un milió
Un total de 168 noies han estudiat i jugat a bàsquet enguany a les universitats americanes
Les jugadores de l’Atlético de Madrid de futbol van rebre l’any passat pel títol 54 euros per part de la federació
La millor jugadora del món ha renunciat al mundial per protestar per la desigualtat
Anna Romero, capitana del Voltregà d’hoquei, s’ha retirat amb sis copes d’Europa i mai ha cobrat ni un euro

Elles donen el cop és el títol d’una pel·lícula nord-americana de l’any 1992 en què Geena Davis i Madonna, a més de divertir-se, juguen a beisbol com els àngels a les ordres de Tom Hanks, que supera les seves reticències inicials per acabar entregat al talent femení en un esport tradicionalment d’homes i amb cap cobertura mediàtica històricament per a les dones. Aquesta ficció basada en fets reals ocorreguts el 1943 ha desembocat amb el pas dels anys, per sort, en una conjuntura ben diferent.

Avui dia l’esport femení és més que una realitat, a anys llum de com l’entenien altres generacions fa dècades. La presència de la dona en qualsevol activitat física és una evidència. En pàdel, futbol, bàsquet, muntanyisme, voleibol i natació hi ha hagut un creixement espectacular de llicències federatives els darrers anys. El 1983, poc més de 300.000 dones feien esport federat a l’Estat espanyol, un 15%, aproximadament, del total. El 2017 ja hi havia 839.000 llicències, per 2.921.000 dels homes, és a dir, gairebé un 25% del total. Això ha suposat un increment al voltant del 150% en les quatre últimes dècades.

En esports com el running i el pàdel, les xifres de practicants superen àmpliament les d’esportistes només federades. I en vedats tradicionalment masculins com el futbol, el canvi ha estat brutal. El 2005 hi havia 21.000 dones futbolistes i el 2017 ja n’eren 60.000. Des del 2014 fins ara, les fitxes han augmentat un 50%. De fet, a Europa el futbol ja ha superat el voleibol en llicències. Hi ha casos especials com el de Terrassa, en què se segueix la tendència europea i se supera gairebé tres vegades el nombre de jugadores per cada mil habitants.

La bogeria a la gespa s’havia instal·lat prèviament al parquet, especialment en bàsquet, l’esport amb més llicències femenines (118.000 el 2017). En el període indicat anteriorment, les fitxes en voleibol s’han doblat fins a gairebé les 60.000 jugadores, i en activitats de muntanya s’ha triplicat fins a les 80.000 llicències. A Catalunya, el rugbi ha triplicat les fitxes els darrers anys. També en l’arbitratge, el bàsquet ha estat prou capdavanter, amb 24 àrbitres dones en l’actualitat en la lliga ACB i en les lligues de la Federació Espanyola de Bàsquet, nou més que l’any passat. Enguany s’ha disputat el primer partit oficial dirigit exclusivament per tres dones.

El boom del futbol va tenir el seu reconeixement mediàtic el mes de març passat, amb el rècord d’assistència a un estadi (Wanda Metropolitano) a Europa: 60.000 espectadors van presenciar en directe l’Atlético de Madrid - FC Barcelona de la Liga Iberdrola. Impensable fa uns anys. Els èxits esportius de clubs i seleccions també hi han ajudat, evidentment. Espanya va ser al desembre campiona del món de futbol sub-17. L’equip espanyol de bàsquet absolut ha guanyat sis medalles en els darrers quinze anys (dos ors, dues plates i dos bronzes) en diversos compromisos internacionals (Jocs Olímpics, mundials i europeus). Això enganxa i fa de motor.

PROFESSIONALISME?

Tanmateix, aquest escenari idíl·lic es converteix en un concepte difús i amarg quan parlem de professionalisme, és a dir quan es planteja com una activitat de la qual poder viure. I més si es compara amb l’esport masculí, en què hi ha un munt de disciplines a les quals l’home es dedica en exclusiva. La realitat quant a sous és molt dura. En futbol, el FC Barcelona, subcampió d’Europa, amb un pressupost de 3 milions d’euros, aproximadament, és l’únic equip de casa nostra en què les jugadores són professionals, amb bons sous. La resta és totalment amateur. A l’Espanyol, per exemple, els sous són menors i les jugadores han de compatibilitzar la seva activitat amb estudis o feina, tant sí com no. Cada jugadora de l’Atlético de Madrid va rebre de la Federació Espanyola de Futbol l’any passat la irrisòria quantitat de 54 euros pel títol de lliga. Prou lluny dels 300.000 que van rebre fa tres temporades els jugadors del Madrid. Res a veure amb casos excepcionals com el de l’Olympique de Lió, recent campió, i per quart any consecutiu, de la Champions femenina (4-1), que té un pressupost de 8 milions d’euros.

La lliga de futbol femenina 2019/20 està amenaçada de vaga per les jugadores, que reclamen l’aprovació del primer conveni col·lectiu que reguli les seves condicions. Les negociacions van començar al novembre i les posicions estan molt allunyades. Les futbolistes de tretze dels setze clubs ja han dit que si això no s’arregla, no jugaran. I és que, segons estimacions del sindicat AFE, la meitat de les futbolistes de la lliga Iberdrola no cobren un sou, i un 31% guanyen menys de 500 euros al mes. Només un 9% guanyen entre 1.620 i 6.480 euros. A més, entre el 30 i el 35% de les jugadores tenen contractes laborals de deu hores (dues al dia), mentre que només amb desplaçaments ja superen aquesta xifra de sobres. El salari mínim està entre 14.000 i 20.000 euros anuals. Volen establir una jornada laboral de 25 hores o més i el 100% del salari en cas de baixa. “La gran assistència a algun partit no ens ha d’enlluernar. Les condicions, els camps… no són les que ens agradarien”, ha assegurat en un mitjà públic una de les capitanes del FC Barcelona, Alexia Putellas. Els clubs ingressen del patrocinador principal i LaLiga més de 250.000 euros. L’Estat espanyol és l’onzè país europeu en nombre de dones federades i el novè pel que fa als clubs amb més pressupost.

Ada Hegerberg, EXEMPLE

Per sort, l’honestedat i la determinació d’un dels símbols del futbol europeu ajuda a denunciar la situació de greuge respecte als homes. La sueca Ada Hegerberg, primera dona Pilota d’Or, millor jugadora del món i autora d’un hat-trick en la final de la Champions League entre el Lió i el Barça, ha renunciat al mundial d’aquest estiu per protestar per la desigualtat. Tot un compromís. Hegerberg, amb una fitxa de gairebé mig milió d’euros, és la gran excepció i la més ben pagada. Als EUA, la meca del futbol femení, la reclamació també és constant. Les 28 jugadores de la selecció, campiona del món van denunciar al març la seva federació per “discriminació de gènere institucionalitzada” davant un tribunal de Los Angeles.

Tot i aquestes reclamacions, en altres països, òbviament, estan ben lluny del que passa a Catalunya. “Als EUA, fins i tot els entrenadors de futbol femení formatiu són professionals. Aquí, els clubs sempre donen els pitjors horaris als equips de dones, a les deu de la nit”, explica Marc Ventura, director de Take Ball, una empresa catalana que porta, entre d’altres, equips femenins de futbol dels EUA a fer tours per Barcelona i Catalunya, amb concentracions, entrenaments i partits. “Al mes d’abril va venir una preselecció dels EUA sub-15. L’expedició es queixava de la poca professionalització que hi ha aquí en aspectes organitzatius, esportius, de preparació… Diuen que els camps no compleixen les mides reglamentàries. Elles, a més, cuiden molt la dieta i són més fortes físicament, a més d’estar becades per les universitats”, relata Ventura. “Per sort, a casa nostra hi ha excepcions, per exemple, el Sant Gabriel de Sant Adrià, on treballen molt bé el planter femení”, destaca.

En bàsquet, en la Lliga Femenina, els sous de les jugadores dels equips catalans (Spar Citylift Girona, Cadí la Seu d’Urgell i Snatt’s Femení Sant Adrià) oscil·laven entre els 1.500 i 2.000 euros, aproximadament. Fent una mitjana amb tota la lliga, la realitat és molt mileurista. I això que és l’esport privilegiat en l’aspecte econòmic quant a sous, i el més practicat. Una jugadora del València va denunciar fa algunes setmanes que el salari mínim de la lliga era de 800 euros i que el 30% cobrava només això. A més, també va recordar que durant els quatre mesos que no hi ha lliga, les jugadores no cobren res, no com a França, per exemple. Un país on, per cert, gairebé s’ha triplicat el nombre de fitxes en futbol (en tenen el doble que a l’Estat) gràcies a un programa de desenvolupament dut a terme els darrers anys.

Pel que fa a altres disciplines com l’handbol, l’hoquei sobre patins o sobre herba, en què les esportistes catalanes llueixen un nivell altíssim en competicions internacionals, només existeix el concepte amateur. Anna Romero, capitana del Voltregà d’hoquei sobre patins, s’acaba de retirar amb sis copes d’Europa en el seu palmarès, i mai no ha cobrat ni un euro en vint anys de carrera. La gran excepció seria l’equip de waterpolo femení del CN Sabadell, campió d’Europa. No són professionals al cent per cent, però el club ha fet un esforç per retenir-les. El 70% d’aquest equip forma la selecció espanyola. També és un tema a part el cas de Mireia Belmonte, la millor nadadora espanyola de tots els temps, que cobra de l’UCAM Múrcia, a més de tenir diversos patrocinadors.

l’aventura americana

En general, amb aquest escenari, moltes esportistes opten als 18 anys per cercar un altre model que, si més no, els permeti compaginar estudis i esport, ja que no tenen clar que puguin viure del que els agrada fer. En bàsquet és habitual que moltes vagin a universitat americanes, amb beca, per poder combinar-ho. No és estrany que cada any marxin vint jugadores catalanes i trenta més de la resta de l’Estat, aproximadament, a provar l’aventura americana. En l’últim curs, el 2018/19, un total de 168 jugadores espanyoles han militat en l’NCAA.

I l’any que ve hi haurà un cas molt curiós i representatiu a l’equip júnior de l’Snatt’s Femení Sant Adrià. Després de ser campiones estatals i que algunes hagin debutat amb el primer equip, gairebé les dotze jugadores deixaran el club per anar als EUA a estudiar, aprendre anglès i jugar a bàsquet en l’NCAA. I, per cert, sense cap compensació econòmica per al club. Una jugada o oportunitat gairebé obligada i perfecta, veient el que els ofereix el panorama professional a casa. És un debat constant.

“No tenim la consideració de lliga professional per part de la federació espanyola ni el CSD. Si fos així tindríem avantatges. Ara mateix ja no hi ha conveni col·lectiu entre l’associació de jugadores i els clubs. Per millorar, el primer és la visualització. Sortir ara a TDP no reverteix en diners als clubs. Els horaris són dolents i també caldria millorar la cobertura mediàtica quant a difusió, programes, reportatges...”, explica Pere Puig, director esportiu del Citylift Girona des de fa molts anys. De fet, i referent a la falta de difusió, aquest mateix setmanari n’ha estat testimoni. El FC Barcelona no ha volgut gestionar l’entrevista amb la seva capitana, Vicky Losada, al·legant que estava de vacances. Tot un exemple.

“Les empreses que invertissin en esport femení haurien de rebre una bonificació, un retorn, com passa en altres països d’Europa”, afegeix Puig. “També cal que sortim del victimisme habitual i que els clubs arrisquin més. S’ha de ser valent i no acomodar-se, per vendre un producte atractiu, que pot funcionar”, conclou.

millorar el màrqueting

“S’ha d’invertir també als clubs, a les seves estructures, perquè aprenguin a vendre el producte millor i a aconseguir patrocinadors, sota la tutela de la federació. Per aquest camí es podria créixer per no dependre tant de les subvencions públiques”, opina Kiko Martín, expert en màrqueting i comunicació esportiva, i en inversions d’esportistes d’elit als EUA, a més d’exresponsable de competicions de la Federació Espanyola de Bàsquet. “En l’WNBA [l’NBA femenina] ho intenten vendre molt bé, omplint pavellons, tot i que les jugadores guanyen menys que a Europa”, assegura. Probablement, la millora en la professionalització de les plantilles, equips, clubs i lligues hauria de dependre dels ingressos que puguin generar les respectives lligues. Per apropar-se a les quotes de les competicions masculines haurien d’augmentar molt la visibilitat, les audiències i, per tant, els ingressos de patrocinadors. Tot va lligat. En el darrer any, les audiències mitjanes a Teledeporte del bàsquet, esport femení líder, no són per tirar coets: 48.400 espectadores de mitjana (0,48% de quota de pantalla) en gairebé 40 partits, menys que l’any anterior (49.700, 0,45%).

rècord d’assistència a un partit de futbol

Equips Lloc Any Competició Espectadors

1 Estats Units - Xina Califòrnia 1999 Final del mundial 90.185

2 Atlético de Madrid - FC Barcelona Madrid 2019 Liga Iberdrola 60.739

3 Dick Kerr’s Ladies - St. Helen’s Liverpool 1920 Boxing Day 53.000

4 Tigres - Monterrey Monterrey 2018 Final lliga mexicana 51.211

5 Atl. Bilbao - Atlético de Madrid Bilbao 2019 Copa de la Reina 48.121

6 Atl. Bilbao - Hispalis Bilbao 2003 Superlliga 35.000

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)