Les eleccions que van posar fi al bipartidisme
La gran coalició és història a la Unió Europea. Populars i socialistes, amb majoria absoluta en els últims 40 anys busquen nous aliats europeistes amb els quals formar majories estables a l’Eurocambra. Tot i això, encara no hi ha acords totals.
El 2 de juliol es reuneix per primera vegada el nou Parlament Europeu i els partits saben que hi ha la necessitat d’almenys haver traçat unes aliances. No és obligatori, ni tampoc suposa una urgència imperant però hi ha la certesa que almenys s’ha de tenir un camí traçat. És el que donaria tranquil·litat als mercats i, de retruc, al continent. Les trobades continuaran sent intenses i fins el darrer minut s’intentarà arribar amb un acord. La cancellera, Angela Merkel, en el punt de mira les darreres setmanes a causa d’uns tremolors, és partidària d’arribar al 2 de juliol amb la feina ja embastada. Però hi ha molts esculls que dificulten els acords entre països. Per exemple, França – amb un Macron debilitat pels resultats de les eleccions europees– es mostra contrària als Spitzenkandidaten el sistema de caps de llista pel qual es tria al president de la Comissió Europea. Itàlia tampoc veu amb bons ulls el candidat que es proposa per al Banc Central Europeu (BCE), Jens Weidmann.A l’agenda europea pels propers anys hi ha les carpetes del canvi climàtic o la renovació de les sancions a Rússia. Tot i això, els maldecaps entre els partits europeus continua sent el repartiment institucional. Els Verds, els socialistes i els liberals malden perquè no sigui Manfred Weber el candidat a la Comissió. Entre les faccions, d’una banda, socialistes i liberals, representats per Pedro Sánchez i Emmanuel Macron, aliats per tombar la candidatura de Manfred Weber a la presidència de la Comissió Europea i per intentar trencar el monopoli del Partit Popular Europeu, que durant la passada legislatura tenia el control de la direcció de la Comissió i del Consell Europeu. De l’altre, precisament el PPE jugant al contraatac. Precisament, Macron anunciava fa pocs dies que Weber tenia molt poques possibilitats de presidir la Comissió així Tot i això, el principal candidat del Partit Popular Europeu es mostra convençut que ho podrà aconseguir. De moment, i a falta de pocs dies per l’estrena de la legislatura, els altres candidats principals –el socialista Frans Timmermans i la liberal Margrethe Vestager– que tampoc han aconseguit prou suports.
Els 751 diputats electes celebraran el seu primer ple el 2 de juliol a Estrasburg, una sessió que presidirà el president sortint, l’italià Antonio Tajani, i en la qual es triarà el seu successor per majoria absoluta a partir de vot secret. El Parlament durà a terme dues sessions plenàries durant el mes de juliol, i en la segona, que es preveu que se celebri entre els dies 15 i 18, es farà la votació per aprovar la nominació del president de la Comissió Europea. Si es compleixen els terminis, la nova Comissió Europea al complet assumirà les seves funcions l’1 de novembre, mentre que el nou president del consell ocuparà el seu càrrec l’1 de desembre.
Les eleccions europees van deixar un panorama que fins ara no s’havia produït mai i un Parlament més fragmentat. Mentre que els partits que fins ara dominaven l’Eurocambra perdien la majoria absoluta, els liberals, Els Verds i l’extrema dreta augmentaven el nombre de representants. Els partits euroescèptics i d’extrema dreta, com Reagrupació Nacional, de Marine Le Pen (França), Alternativa per Alemanya (AFD) i la Lliga italiana, de Matteo Salvini, estaran repartits en tres grups al Parlament Europeu. Es tracta dels conservadors i reformistes europeus (ECR) i dos d’extrema dreta: Europa per la Llibertat i Democràcia Directa (EFDD) i Europa de les Nacions i la Llibertat (MAL).