Un entorn hostil

L’Estació Espacial Internacional (EEI) orbita a uns 400 km de la superfície de la Terra. La Lluna està mil vegades més lluny. No es pot comparar l’esforç que suposa enviar humans a un lloc i a l’altre, però el primer problema que apareix en els dos casos és el mateix: escapar de la força de la gravetat terrestre. A partir d’aquí, a l’EEI és relativament fàcil fer-hi arribar per mitjà de coets tant tripulació com material. Per colonitzar la Lluna, en canvi, s’hauria de partir de zero i portar-hi quantitats enormes de materials i subministrament. I cada quilo de pes que es porta a l’espai són molts diners: la NASA ha calculat que fins a 23 dòlars per gram.

Ara bé, tan difícil com sortir de la Terra és poder arribar a establir una colònia a l’exterior. “Si vols viure a l’espai necessites una sèrie d’elements de suport vital: oxigen, aigua, escalfor, aliments, poder-te desfer dels residus... La situació ideal seria un cicle tancat, en què tot això ho pogués cobrir la mateixa colònia”, explica l’investigador Miquel Sureda, que afegeix que moltes de les tecnologies que es podrien provar a la Lluna amb aquest objectiu permetrien, posteriorment, arribar fins a Mart i qui saps si més lluny.

“A part de la necessitat d’explorar que està intrínsecament lligada al nostre ADN, també sabem que algun dia la Terra deixarà de ser habitable. Pot patir la col·lisió amb un asteroide o bé desaparèixer quan d’aquí a molts milions d’anys el Sol mori. I si volem que la humanitat es perpetuï a l’univers no hi ha més remei que sortir del sistema solar”, afegeix aquest professor de la UPC. De moment, però, tornem a la fita més propera, que continua sent la Lluna.

“La vida allà estaria restringida a habitacles soterranis, a causa de l’absència d’atmosfera, el perill d’irradiació i l’impacte per meteoroides”, explica Josep Maria Trigo des de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya. Aquest expert en mineria espacial està convençut que anar a la Lluna és un primer pas per després anar a Mart i als asteroides, que també són molt interessants pel que fa a aprofitament de recursos. Això no treu, però, que la Lluna, com a tal, ja tingui prou interès científic. “Com que no té atmosfera, quan s’hi produeix l’impacte d’un meteorit, poden quedar dins del cràter materials dels projectils”, indica. Aquestes restes, a parts de ser una possible font de recursos, també ofereixen molta informació sobre el nostre sistema solar. Però no només això. “L’exploració de la superfície lunar ens podria donar pistes que mai trobaríem a la Terra. Igual com han arribat a nosaltres meteorits de la Lluna, en una etapa primerenca de la història evolutiva del sistema Terra-Lluna, segur que també van arribar a la Lluna meteorits procedents de la Terra, que llavors també estava sotmesa a impactes molt energètics”, assegura Trigo. La Terra és tan dinàmica geològicament i ha evolucionat tant que els elements que hi havia a la superfície en els seus orígens ara ja no s’hi poden trobar. “En canvi, investigar els cràters de la Lluna permetria tenir informació valuosíssima de les condicions primigènies de la vida a la Terra i de l’atmosfera del passat. Seria el descobriment del segle”, insisteix Trigo.

Tot això sense oblidar que la Lluna –en concret la seva cara oculta, on no hi ha interferències provocades per la Terra– és el lloc ideal per instal·lar un potent telescopi. I que en la seva òrbita es podrien muntar plataformes on fabricar, sense gravetat, les naus per anar encara més lluny. Les opcions són moltes. “Crec que d’aquí a uns segles la Lluna serà un continent més de la Terra. Hi haurà gent treballant i vivint allà de manera permanent. Potser serà destinació turística. No estem tecnològicament tan lluny, l’única cosa que falta són els diners”, conclou Miquel Sureda.

.