Vull un record

“Venen bus­cant gaudí”

En un altre quiosc, hi ha en Miguel. “Venen bus­cant Gaudí. Tot el que porti tren­cadís. Estan obses­si­o­nats!” I rega­te­gen. Rega­te­gem per 2 euros! No es pen­sin, que els turis­tes espa­nyols tam­poc volen obrir el mone­der. Una senyora de mit­jana edat, del cen­tre d’Espa­nya, demana un mapa de Bar­ce­lona: “Val 3,50? En té algun de més barat?” Entre cli­ent i cli­ent, en Miguel, que fa 40 anys que tre­ba­lla al quiosc, comenta: “He vist de tot.” El turista no està gaire al cas, del dia a dia infor­ma­tiu. Però hi ha excep­ci­ons. “A vega­des em pre­gun­ten: «Si això no serà Espa­nya, què pas­sarà?»” Dei­xant temes polítics a banda, fa una reflexió: “Abans, que es viat­java poc, tornàvem amb una maleta plena de regals: per a la tieta, els cosins, la veïna que ens havia regat les plan­tes... Això s’ha aca­bat.” La veri­tat és que no deixa de tenir raó. Es ven poc i és rònec. Però en aquests temps de pres­ses per a tot se sorprèn quan algú li demana una postal, un bolígraf i un segell. “Fins i tot a mi em crida l’atenció!” Aquesta postal que algú rebrà per cor­reu ordi­nari –se’n recor­den?– sí que és un “He pen­sat en tu”, i no que et rega­lin una pae­lla valen­ci­ana estam­pada en una samar­reta.

Este­lada reta­llada, 10 ¤

Fa 10 anys, en un repor­tatge, ales­ho­res publi­cat a la revista Presència, parlàvem de les boti­gues de records. S’inten­tava arra­co­nar, tant com fos pos­si­ble, ele­ments tro­nats, com ara els bar­rets mexi­cans, que es veien a Bar­ce­lona per tot arreu. El lluïen amb molt d’orgull les colles joves de turis­tes espi­tre­gats. Ho podem con­fir­mar: només n’hem vist uns quants, per a nens, en una botiga. Ben ama­gats. I una altra dada nova: els caga­ners són un èxit. Què fa que els agra­din tant? Alguns saben la sim­bo­lo­gia que s’hi amaga.

Fora, doncs, d’aques­tes nove­tats, en con­junt no ha can­viat gaire. A les boti­gues dels late­rals de la Ram­bla la vida con­ti­nua el seu ritme. Els boti­guers autòctons no hi són, com no hi eren fa 10 anys. Els que hi ha no volen par­lar amb peri­o­dis­tes. Els comer­ci­ants, ciu­ta­dans pro­vi­nents del sud d’Àsia, són telegràfics: “No hi ha turis­tes”; “No soc l’amo i l’amo no hi és, i no sé quan vindrà, ni si vindrà.” Cada botiga és una còpia de l’ante­rior, i l’ante­rior de l’ante­rior... Els matei­xos imants, de monu­ments i plat­ges idíl·liques –n’hi ha uns que por­ten engan­xat un tub amb sorra de la platja de la Costa Brava–, toros, bai­la­o­res, tas­ses i samar­re­tes. Tot glo­ba­lit­zat, només cal­dria can­viar rètols. Una mateixa platja podria ser­vir per a Mont­gat o Tossa. Per tro­bar-nos un esce­nari dife­rent, en el con­junt de Cata­lu­nya, hauríem d’anar a Lleida. A la ciu­tat només hi ha una botiga de records, de l’Ajun­ta­ment. I ja s’ho ima­gi­nen: no tenen toros.

Ens pre­nen per turis­tes en diver­ses oca­si­ons. I en només 15 minuts rebem un curs inten­siu. En una de les boti­gues com­prem un bar­ret. Diu el vene­dor que val 8 euros. A la caixa diu que 12,50. Arru­fem el nas. Torna als 8 ini­ci­als. Li’n donem 10. Dona les gràcies i no es mou. “No, no, ha dit 8, ens n’ha de tor­nar 2!” A la botiga del cos­tat, on hi ha els bar­rets mexi­cans, asse­gu­ren que les mara­ques, les cas­ta­nyo­les i els “fara­laes” són d’allò més autèntics. A la següent, tenen una este­lada. Pre­gun­tem si és la senyera. Diu que sí, però amb una cosa blava. I què és, la “cosa blava”? No se’n surt. Si la com­prem amb la “cosa blava” val 16 euros. S’ofe­reix a reta­llar-la, i ens ho deixa per 10 euros.

Cada botiga, una nova sor­presa. Als vol­tants de la Sagrada Família, els matei­xos sou­ve­nirs i emo­ci­ons que fan vin­cles impos­si­bles. Per exem­ple, un ratolí feme­lla Min­nie abraçat al tem­ple expi­a­tori. O una samar­reta que bar­reja sig­nes espa­nyols i cata­lans: el maniquí remata el con­junt amb un rosari pen­jat al coll, que fa més catòlic. A tot arreu, a la Ram­bla, als car­rers que hi desem­bo­quen, a la Sagrada Família, tren­cadís, fins a l’exte­nu­ació. Tot pot ser tren­cadís, i qual­se­vol cosa que pugui dur escrit “Bar­ce­lona” és sus­cep­ti­ble de ser un record de Bar­ce­lona. Sigui una bossa, una pedra o sorra de gat.

Si no pots con­tra ells... Hi ha qui pensa que s’han de reben­tar tòpics. Ho fan els pari­sencs d’Atypyk, quan fan un cla­uer que és una bola de neu i, dins, hi posen un sol­dat de la II Guerra Mun­dial. És un record de París. Quan hi haurà una bai­la­ora i un cas­te­ller fosos en un petó, amb el lema “Amor impos­si­ble”?

Tren­cadís a la sopa

Daniel Giralt-Mira­cle, crític i his­to­ri­a­dor de l’art. Un entès en Gaudí. “És un pro­blema glo­bal. A totes les ciu­tats que tenen un reclam ha pas­sat: repe­tició i tri­vi­a­lit­zació. Aquí resu­mei­xen Gaudí, que és molt icònic, en qua­tre coses: la sala­man­dra, les flors, les rajo­les... i repe­tei­xen fins a l’enèsima potència el tren­cadís, i a més a més pin­tat! I no és sola­ment la qüestió tècnica, és la pro­cedència de les peces, que venen d’Àsia.”

Giralt-Mira­cle dis­tin­geix nivells de pro­ducció. “Hi ha l’alta arte­sa­nia, que n’hi ha molt poca, i que pot copiar una xeme­neia de la Pedrera, per exem­ple. És un tre­ball res­pectuós. Ara, el que abunda és el que hem dit: la sala­man­dra. No hi ha volun­tat estètica.” De fet, Giralt-Mira­cle qüesti­ona el sou­ve­nir en si mateix: “És un pro­ducte que ja neix per donar-te a preu barat allò que has vist i fer una sem­blança del que has vis­cut. Per se, no té vocació artística, ni estètica, ni volun­tat de res­pecte... És un sub­pro­ducte kitsch, tan barat com sigui pos­si­ble.” El cas de Gaudí no és intrans­cen­dent. “No hi ha un con­trol de la pro­ducció. En el cas de Dalí, la seva fun­dació pro­te­geix la marca i el pro­ducte, i no es pot fer res que ells no hagin vist.” Aquí, sem­bla que no s’hi pot fer res. Però hi ha una llum: “La foto­gra­fia de l’obra de Gaudí. Se n’han fet lli­bres molt bons, i això forma part de la uni­ver­sa­lit­zació de Gaudí.”

Hi ha esforços per pujar el llistó. Per exem­ple, les boti­gues dels museus o dels monu­ments. Pre­gun­tem a tres arte­sans. Els tres tenen peces a la botiga Emprem­tes de Cata­lu­nya, una ini­ci­a­tiva de la Gene­ra­li­tat, per fer d’apa­ra­dor dels arte­sans i per girar la truita dels records de Cata­lu­nya. Roser Oter, escul­tora i cera­mista, és l’autora d’algu­nes de les obres d’èxit: peti­tes figu­res huma­nes asse­gu­des, aja­gu­des, que lle­gei­xen. Són arte­sans o artis­tes? “La pre­gunta eterna... Les eti­que­tes, algú les ha posat. Hi ha arte­sa­nia bona i dolenta, i art bo i dolent.” A Emprem­tes, hi té obres peti­tes i mit­ja­nes. S’han atre­vit a tenir un qua­dre d’Oter de grans dimen­si­ons: “Apos­ten per tras­pas­sar els límits del que s’entén per arte­sa­nia. Per què no? Per què no es pot bar­re­jar l’arte­sa­nia tra­di­ci­o­nal, que ha de ser-hi, amb la més actual?”

El segon artesà és Manel Dies­tre, un dels fun­da­dors del taller de ceràmica SOT. El seu cas és molt espe­cial: són res­tau­ra­dors. Han inter­vin­gut a la Casa Vicens, el parc Güell, l’hos­pi­tal de Sant Pau... Estan prou auto­rit­zats per fer sou­ve­nirs gau­di­ni­ans. “Només tre­ba­llem amb boti­gues que valo­ren el nos­tre pro­ducte. Qui hi va a com­prar és una mica cul­tu­reta i vol pro­duc­tes del país.” Es queixa. Ja no es tracta que tot sigui ple de sub­pro­duc­tes, sinó que es fan fora de casa nos­tra. “És un pro­blema difícil de solu­ci­o­nar. Quan com­pres una peça de roba, hi ha una eti­queta que diu on s’ha fet. Veus que ve de la Xina i deci­dei­xes. En el nos­tre cas, allò que fem va eti­que­tat. I tots els pro­duc­tes pro­vi­nents de la Xina hau­rien d’anar eti­que­tats. En lloc d’això, a vega­des pots veure que hi diu: «dis­se­nyat a Cata­lu­nya». És difícil de fer com­plir la norma, ens diuen. Jo lluito per això, no em ren­deixo.” Mira cap a les admi­nis­tra­ci­ons: “Quan venem cul­tura i tra­dició estem venent país!” Final­ment, Jordi Vall, de Coma­po­sada Joiers. També pot dir que tant el dis­seny com la pro­ducció de les joies són locals. Tre­ba­llen sobre­tot ins­pi­rats en l’obra de per­so­nat­ges com ara Gaudí, Dalí, Jujol, Picasso, Domènech i Mon­ta­ner... “Són ins­pi­ra­ci­ons, no les obres. Podràs veure una joia ins­pi­rada en la porta de la Pedrera, però no és la porta de la Pedrera.” Són dels qui pen­sen que no s’ha de per­dre de vista el preu. “S’ha d’apren­dre que l’arte­sa­nia ha de ser comer­cial. Durant molts anys, l’arte­sa­nia no ho era. És cert, s’hi han de dedi­car mol­tes hores, però s’ha de tro­bar el punt mitjà, perquè la peça s’ha de poder ven­dre. Els preus han de ser com­pe­ti­tius. Des de 1989-1990 que tre­ba­llem per a museus. Con­ti­nuem, senyal que fun­ci­ona.” I recorda: “Els pro­duc­tes dels arte­sans no són només per a turis­tes... Han de ser també per als de casa. A vega­des no es valora que tenen molta qua­li­tat.”

Idees, idees, idees

L’empresa cata­lana Bar­ce­lona Sou­ve­nirs és ima­gi­na­tiva com a negoci. Estal­via temps, ganes i diners. Has estat a Bar­ce­lona? A Cata­lu­nya? No tens ganes d’anar de boti­gues? Fes-ho en línia. Tenen una mica de tot. Explica Mies Bono, un dels fun­da­dors: “Vam començar sent molt selec­tes, però al final vam veure que no.” En línia els gus­tos són dife­rents? No, tam­poc. “Moder­nisme, Gaudí, el tren­cadís... I els toros, la balla­rina, la sala­man­dra.” Ho con­fir­men: “El caga­ner s’ha introduït i crea certa sim­pa­tia. No és el pro­ducte estre­lla, però és curiós, els nord-ame­ri­cans com­pren bas­tants caga­ners. El 80%-90% van cap als EUA. Saben què és, estan infor­mats.” Tenen pro­ducte de la Xina i també local, a preus dife­rents.

Tan­quem amb Pep Tor­res, un cre­a­tiu. El seu Museu d’Idees i Invents de Bar­ce­lona era el seu reflex. Diem “era” perquè ara està tan­cat. Diver­tit i intel·ligent. D’allí podrien haver sor­tit cen­te­nars de records alter­na­tius. Tor­res, de fet, no ha renun­ciat a aquest somni. De camí, men­tre pilota l’agència de cre­a­ti­vi­tat Ste­re­o­noise, es deixa cap­ti­var per altres idees. Un exem­ple, que ja és un fet: “Venc mobi­li­ari i objec­tes per a hotels. Els poso un xip i, si els veus i t’agra­den, els pots com­prar amb el mòbil.” Una nova volta de car­gol a allò que es pot enten­dre com a record. “Un hotel és una botiga on vas a dor­mir, com un aero­port és un cen­tre comer­cial d’on sur­ten avi­ons.” Un record pot ser el que es vul­gui, també una experiència immer­siva.