El dossier

Vull un record

Hi ha de tot: des del ‘souvenir’ de masses, fet a la Xina, fins a l’artesania. El turista, majoritàriament, vol gastar poc. Els barrets mexicans han desaparegut, però es continua venent la Barcelona “flamenca”, i tot allò que pugui recordar Gaudí, ni que sigui de lluny

SOUVENIRS
SOUVENIRS

Tres de la tarda. Estiu del 2019. Ningú, amb dos dits de front, hauria de trepitjar el carrer. El ciment de Barcelona desprèn una escalfor que puja per les cames. És baixar de l’autobús, a la Barceloneta, i tothom xop. Però, als turistes, se’ls en fum, la xafogor. La majoria tenen la pell de cera, blanca, gairebé transparent. La cara vermella, això sí. Van tips de sol i embafats d’asfalt. Just al voltant de Colom, tot és ple de bicicletes amb remolc, a punt per fer passejades a turistes. Una du penjat un anunci. És una premonició, un senyal del que ens espera: ofereixen la Ruta Gaudí. El 90% de parades tenen poc a veure amb Gaudí. N’hi una que fa mal als ulls. Textual: “playa de la Barcelonita”. Vet aquí algunes de les rutes, al rovell de l’ou de Barcelona.

De Colom a plaça Catalunya, sota aquest sol de justícia; busquem l’ombra sota els tendals dels quioscos de la Rambla. Els turistes formen eixams al voltant de la quincalla. I els quiosquers xampurregen tota mena de llengües, mentre no perden de vista el material. En Jordi, un quiosquer, explica que els turistes dels països àrabs no filen prim. “Es gasten 100 euros i no miren gaire: «Posi’m tot allò...»” I li assenyalen un punt indefinit: postals, tasses o ninos. A l’altre extrem, diu, hi ha alguns grups de joves italians: “Els has de vigilar, perquè si et despistes se t’emporten mitja parada.”

“Venen buscant gaudí”

En un altre quiosc, hi ha en Miguel. “Venen buscant Gaudí. Tot el que porti trencadís. Estan obsessionats!” I regategen. Regategem per 2 euros! No es pensin, que els turistes espanyols tampoc volen obrir el moneder. Una senyora de mitjana edat, del centre d’Espanya, demana un mapa de Barcelona: “Val 3,50? En té algun de més barat?” Entre client i client, en Miguel, que fa 40 anys que treballa al quiosc, comenta: “He vist de tot.” El turista no està gaire al cas, del dia a dia informatiu. Però hi ha excepcions. “A vegades em pregunten: «Si això no serà Espanya, què passarà?»” Deixant temes polítics a banda, fa una reflexió: “Abans, que es viatjava poc, tornàvem amb una maleta plena de regals: per a la tieta, els cosins, la veïna que ens havia regat les plantes... Això s’ha acabat.” La veritat és que no deixa de tenir raó. Es ven poc i és rònec. Però en aquests temps de presses per a tot se sorprèn quan algú li demana una postal, un bolígraf i un segell. “Fins i tot a mi em crida l’atenció!” Aquesta postal que algú rebrà per correu ordinari –se’n recorden?– sí que és un “He pensat en tu”, i no que et regalin una paella valenciana estampada en una samarreta.

Estelada retallada, 10 ¤

Fa 10 anys, en un reportatge, aleshores publicat a la revista Presència, parlàvem de les botigues de records. S’intentava arraconar, tant com fos possible, elements tronats, com ara els barrets mexicans, que es veien a Barcelona per tot arreu. El lluïen amb molt d’orgull les colles joves de turistes espitregats. Ho podem confirmar: només n’hem vist uns quants, per a nens, en una botiga. Ben amagats. I una altra dada nova: els caganers són un èxit. Què fa que els agradin tant? Alguns saben la simbologia que s’hi amaga.

Fora, doncs, d’aquestes novetats, en conjunt no ha canviat gaire. A les botigues dels laterals de la Rambla la vida continua el seu ritme. Els botiguers autòctons no hi són, com no hi eren fa 10 anys. Els que hi ha no volen parlar amb periodistes. Els comerciants, ciutadans provinents del sud d’Àsia, són telegràfics: “No hi ha turistes”; “No soc l’amo i l’amo no hi és, i no sé quan vindrà, ni si vindrà.” Cada botiga és una còpia de l’anterior, i l’anterior de l’anterior... Els mateixos imants, de monuments i platges idíl·liques –n’hi ha uns que porten enganxat un tub amb sorra de la platja de la Costa Brava–, toros, bailaores, tasses i samarretes. Tot globalitzat, només caldria canviar rètols. Una mateixa platja podria servir per a Montgat o Tossa. Per trobar-nos un escenari diferent, en el conjunt de Catalunya, hauríem d’anar a Lleida. A la ciutat només hi ha una botiga de records, de l’Ajuntament. I ja s’ho imaginen: no tenen toros.

Ens prenen per turistes en diverses ocasions. I en només 15 minuts rebem un curs intensiu. En una de les botigues comprem un barret. Diu el venedor que val 8 euros. A la caixa diu que 12,50. Arrufem el nas. Torna als 8 inicials. Li’n donem 10. Dona les gràcies i no es mou. “No, no, ha dit 8, ens n’ha de tornar 2!” A la botiga del costat, on hi ha els barrets mexicans, asseguren que les maraques, les castanyoles i els “faralaes” són d’allò més autèntics. A la següent, tenen una estelada. Preguntem si és la senyera. Diu que sí, però amb una cosa blava. I què és, la “cosa blava”? No se’n surt. Si la comprem amb la “cosa blava” val 16 euros. S’ofereix a retallar-la, i ens ho deixa per 10 euros.

Cada botiga, una nova sorpresa. Als voltants de la Sagrada Família, els mateixos souvenirs i emocions que fan vincles impossibles. Per exemple, un ratolí femella Minnie abraçat al temple expiatori. O una samarreta que barreja signes espanyols i catalans: el maniquí remata el conjunt amb un rosari penjat al coll, que fa més catòlic. A tot arreu, a la Rambla, als carrers que hi desemboquen, a la Sagrada Família, trencadís, fins a l’extenuació. Tot pot ser trencadís, i qualsevol cosa que pugui dur escrit “Barcelona” és susceptible de ser un record de Barcelona. Sigui una bossa, una pedra o sorra de gat.

Si no pots contra ells... Hi ha qui pensa que s’han de rebentar tòpics. Ho fan els parisencs d’Atypyk, quan fan un clauer que és una bola de neu i, dins, hi posen un soldat de la II Guerra Mundial. És un record de París. Quan hi haurà una bailaora i un casteller fosos en un petó, amb el lema “Amor impossible”?

Trencadís a la sopa

Daniel Giralt-Miracle, crític i historiador de l’art. Un entès en Gaudí. “És un problema global. A totes les ciutats que tenen un reclam ha passat: repetició i trivialització. Aquí resumeixen Gaudí, que és molt icònic, en quatre coses: la salamandra, les flors, les rajoles... i repeteixen fins a l’enèsima potència el trencadís, i a més a més pintat! I no és solament la qüestió tècnica, és la procedència de les peces, que venen d’Àsia.”

Giralt-Miracle distingeix nivells de producció. “Hi ha l’alta artesania, que n’hi ha molt poca, i que pot copiar una xemeneia de la Pedrera, per exemple. És un treball respectuós. Ara, el que abunda és el que hem dit: la salamandra. No hi ha voluntat estètica.” De fet, Giralt-Miracle qüestiona el souvenir en si mateix: “És un producte que ja neix per donar-te a preu barat allò que has vist i fer una semblança del que has viscut. Per se, no té vocació artística, ni estètica, ni voluntat de respecte... És un subproducte kitsch, tan barat com sigui possible.” El cas de Gaudí no és intranscendent. “No hi ha un control de la producció. En el cas de Dalí, la seva fundació protegeix la marca i el producte, i no es pot fer res que ells no hagin vist.” Aquí, sembla que no s’hi pot fer res. Però hi ha una llum: “La fotografia de l’obra de Gaudí. Se n’han fet llibres molt bons, i això forma part de la universalització de Gaudí.”

Hi ha esforços per pujar el llistó. Per exemple, les botigues dels museus o dels monuments. Preguntem a tres artesans. Els tres tenen peces a la botiga Empremtes de Catalunya, una iniciativa de la Generalitat, per fer d’aparador dels artesans i per girar la truita dels records de Catalunya. Roser Oter, escultora i ceramista, és l’autora d’algunes de les obres d’èxit: petites figures humanes assegudes, ajagudes, que llegeixen. Són artesans o artistes? “La pregunta eterna... Les etiquetes, algú les ha posat. Hi ha artesania bona i dolenta, i art bo i dolent.” A Empremtes, hi té obres petites i mitjanes. S’han atrevit a tenir un quadre d’Oter de grans dimensions: “Aposten per traspassar els límits del que s’entén per artesania. Per què no? Per què no es pot barrejar l’artesania tradicional, que ha de ser-hi, amb la més actual?”

El segon artesà és Manel Diestre, un dels fundadors del taller de ceràmica SOT. El seu cas és molt especial: són restauradors. Han intervingut a la Casa Vicens, el parc Güell, l’hospital de Sant Pau... Estan prou autoritzats per fer souvenirs gaudinians. “Només treballem amb botigues que valoren el nostre producte. Qui hi va a comprar és una mica cultureta i vol productes del país.” Es queixa. Ja no es tracta que tot sigui ple de subproductes, sinó que es fan fora de casa nostra. “És un problema difícil de solucionar. Quan compres una peça de roba, hi ha una etiqueta que diu on s’ha fet. Veus que ve de la Xina i decideixes. En el nostre cas, allò que fem va etiquetat. I tots els productes provinents de la Xina haurien d’anar etiquetats. En lloc d’això, a vegades pots veure que hi diu: «dissenyat a Catalunya». És difícil de fer complir la norma, ens diuen. Jo lluito per això, no em rendeixo.” Mira cap a les administracions: “Quan venem cultura i tradició estem venent país!” Finalment, Jordi Vall, de Comaposada Joiers. També pot dir que tant el disseny com la producció de les joies són locals. Treballen sobretot inspirats en l’obra de personatges com ara Gaudí, Dalí, Jujol, Picasso, Domènech i Montaner... “Són inspiracions, no les obres. Podràs veure una joia inspirada en la porta de la Pedrera, però no és la porta de la Pedrera.” Són dels qui pensen que no s’ha de perdre de vista el preu. “S’ha d’aprendre que l’artesania ha de ser comercial. Durant molts anys, l’artesania no ho era. És cert, s’hi han de dedicar moltes hores, però s’ha de trobar el punt mitjà, perquè la peça s’ha de poder vendre. Els preus han de ser competitius. Des de 1989-1990 que treballem per a museus. Continuem, senyal que funciona.” I recorda: “Els productes dels artesans no són només per a turistes... Han de ser també per als de casa. A vegades no es valora que tenen molta qualitat.”

Idees, idees, idees

L’empresa catalana Barcelona Souvenirs és imaginativa com a negoci. Estalvia temps, ganes i diners. Has estat a Barcelona? A Catalunya? No tens ganes d’anar de botigues? Fes-ho en línia. Tenen una mica de tot. Explica Mies Bono, un dels fundadors: “Vam començar sent molt selectes, però al final vam veure que no.” En línia els gustos són diferents? No, tampoc. “Modernisme, Gaudí, el trencadís... I els toros, la ballarina, la salamandra.” Ho confirmen: “El caganer s’ha introduït i crea certa simpatia. No és el producte estrella, però és curiós, els nord-americans compren bastants caganers. El 80%-90% van cap als EUA. Saben què és, estan informats.” Tenen producte de la Xina i també local, a preus diferents.

Tanquem amb Pep Torres, un creatiu. El seu Museu d’Idees i Invents de Barcelona era el seu reflex. Diem “era” perquè ara està tancat. Divertit i intel·ligent. D’allí podrien haver sortit centenars de records alternatius. Torres, de fet, no ha renunciat a aquest somni. De camí, mentre pilota l’agència de creativitat Stereonoise, es deixa captivar per altres idees. Un exemple, que ja és un fet: “Venc mobiliari i objectes per a hotels. Els poso un xip i, si els veus i t’agraden, els pots comprar amb el mòbil.” Una nova volta de cargol a allò que es pot entendre com a record. “Un hotel és una botiga on vas a dormir, com un aeroport és un centre comercial d’on surten avions.” Un record pot ser el que es vulgui, també una experiència immersiva.

MERCÈ MIRALLES

mmiralles@lrp.cat

Tàrraco s’imposa A la recerca del drac al parc güell

C.Filella

La declaració del conjunt romà de Tarragona com a patrimoni mundial de la Unesco, l’any 2000, va fer que els records en forma de sevillanes i toros que es podien trobar a les poques botigues de souvenirs de la ciutat quedessin desbancats –no extingits– pels que reivindiquen els grans monuments de l’època romana. L’amfiteatre, el pont del Diable, antics legionaris romans i un símbol de la ciutat com és el Balcó del Mediterrani ocupen ara el lloc preeminent a les botigues que es concentren a la Part Alta.

Bogeria i de les grosses, la dels turistes enamorats del famós drac del parc Güell. “És el que més ens agrada”, assegura la Sarah, xinesa que acompanya els seus pares i els fa de traductora en la recerca en una de les botigues del voltant del recinte. La Inés i el Quentin, de França, també “admiren” la petita figura feta amb trencadís de ceràmica i reproduïda al mil per mil pel barri, tot i que no renuncien als clàssics: ventalls, imants, pins... La Kathy i el Phil, de Londres, es decanten més “per les rajoles de colors”. “També vull emportar-me algun imant”, diu la Kathy.

Els botiguers saben que tenen un filó amb el mític drac de Gaudí, però també aprofiten la gran demanda de “postals i clauers”, altres clàssics segons la Larissa. De fet, tot el que té a veure amb Gaudí, i més després d’una pausada visita pel parc, triomfa, com reconeix un altre botiguer, el James, de l’Índia. La Marcela, del Brasil, col·loca, a més, tot tipus de flamenques i tasses... Al parc Güell, non stop.

De llaços grocs a ‘joc de trons’

I. CASELLAS

Només 40 quilòmetres, la distància entre Girona i Lloret de Mar, separen dos universos diferents. Per al turisme de baix cost el imants carrinclons i les samarretes esportives cobreixen totes les expectatives. En canvi a les botigues de records del Barri Vell de Girona els visitants arriben amb ganes d’història, llegendes i anècdotes. Les figuretes del Cul de la Lleona i les mosques de Sant Narcís són dos clàssics, als quals s’han afegit darrerament records dels escenaris de Joc de trons i sobretot llaços grocs –els compren especialment els alemanys, explica una botiguera– i les estelades. “Els turistes agraeixen més l’explicació que els dones que el producte per si mateix”, hi afegeix.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)