El dossier
ANTÒNIA LINDE
PORTAVEU DELS MEMBRES DEL COL·LEGI DE CRIMINÒLEGS DE CATALUNYA
“Delicte i crim atrauen la gent”
Els delictes s’han disparat en els darrers mesos a Catalunya o tot forma part d’una campanya interessada per demonitzar el territori? En parlem amb la criminòloga Antònia Linde
RESPOSTA POLICIAL
RESPOSTA POLICIAL
“En aquests moments, les comissaries es veuen com a una provocació, i són objectiu de disturbis violents”
DEFINICIÓ
“Estudiem els factors que provoquen que una persona acabi delinquint i com es pot intervenir per prevenir-ho”GÈNERE
GÈNERE
“Les dones maten menys que els homes, però també maten dones. I els homes maten més homes que dones”
CRÍTIQUES
CRÍTIQUES
“Històricament, quan s’ha posat en dubte l’objectivitat de la justícia és perquè alguna cosa no ha funcionat”
NOUS DELICTES
NOUS DELICTES
“Hi ha hagut una davallada dels delictes econòmics; creiem que s’han traslladat del carrer a l’ordinador, fet que ha potenciat la figura del ciberdelinqüent”
SENSACIÓ D’INSEGURETAT
SENSACIÓ D’INSEGURETAT
“Afortunadament, som un territori amb un índex de crims molt baix en tots els nivells, en especial pel que fa a homicidis”
Barcelona va ser portada als diaris l’estiu passat cada dia per la delinqüència. L’índex de criminalitat ha augmentat?
Afortunadament, som un territori amb un índex de crims molt baix en tots els nivells, en especial pel que fa als homicidis. També en altres camps en què els mitjans de comunicació es fan molt ressò, com ara la violència domèstica, ja que si ho comparem amb altres països estem en la part més baixa de la llista. En aquest sentit, països tan europeus i civilitzats com Finlàndia i Suïssa ens superen de llarg en delictes de gènere. En tot cas, cal destacar que mai no es pot parlar d’una tendència a la criminalitat alta o baixa amb les dades de dos o tres anys. Les sèries s’han de fer amb deu o vint anys, per parlar amb propietat. En cap cas, es pot parlar de crisi o d’esclat de la violència.
Parlem que la sensació d’inseguretat s’imposa a la realitat?
És normal que augmenti aquesta sensació d’inseguretat quan t’arriben informacions contínues de casos a través dels mitjans de comunicació i, en especial, de les xarxes socials, que tot ho magnifiquen. No vol dir que el delicte no hagi passat, sinó que la connexió que permet internet en l’àmbit global exerceix d’altaveu i arriba a moltíssima més gent que abans. En el cas de Barcelona, com a gran ciutat turística que és, té moltes més probabilitats de tenir delinqüència, perquè el factor gent es multiplica, tant pel que fa a les víctimes com als agressors. I sobretot a les zones més cèntriques.
La resposta ha de ser augmentar el control policial com es reclama des de certs sectors?
No ha de ser mai l’únic recurs que hem de tenir per lluitar contra la delinqüència, perquè n’hi ha més on actuar. Com tampoc ho ha de ser la tendència a l’alça de criminalitzar determinats col·lectius, com ara els MENA o els manters. Pel que fa al repunt de delictes que s’assenyala des del 2017, cal recordar que aquell mes d’agost hi va haver l’atemptat terrorista a la Rambla i que les prioritats en matèria de seguretat van canviar i potser es van haver de treure els recursos de la lluita contra la delinqüència més habitual. Que ve més policia? Benvinguda sigui, perquè la seva presència dona seguretat, però la solució màgica no és aquesta.
Els episodis de disturbis a Catalunya arran de la sentència del procés són violència? Per què?
Sí, per descomptat que els disturbis que s’han viscut a Catalunya, especialment a Barcelona, són violència. Actuar amb violència implica fer ús de la força física o moral per aconseguir una finalitat, i això és el que s’està apreciant per les dues parts.
La gent que hi participa és molt variada. Què els mou a fer pública la seva ràbia al carrer?
D’una banda, els mou la decepció i la frustració de no haver aconseguit l’objectiu desitjat per mitjans considerats per la majoria propis d’un estat democràtic. Alguns opten per una reacció violenta a aquesta frustració i d’altres opten per una reacció contundent però no violenta. Ara la divisió en la població catalana es fa més palesa que mai. És el moment de posicionar-se. Hi ha els que pensen que s’ha intentat aconseguir la independència mitjançant un procés pacífic que no ha portat a l’objectiu anhelat i veuen en la violència l’últim recurs per assolir els objectius independentistes. Evidentment, no tots passen a l’acció violenta, però els que no ho fan la justifiquen. D’altra banda, hi ha els que creuen que la independència era legítima i viable des del diàleg, però que la no consecució no justifica els mitjans si aquests són violents.
La resposta policial, catalana i espanyola, creu que ha estat a l’altura? Falta autocrítica? La policia com a col·lectiu ha perdut la confiança del ciutadà?
Sí, la policia ha perdut credibilitat i legitimitat. No els queda ni un reducte de legitimitat. D’una banda, hi ha els que pensen que no actuen amb la contundència convenient donades les circumstàncies i, de l’altra, els que pensen que actuen amb una violència arbitrària i injustificada. Generalment, viure a prop d’una comissaria és una garantia pel que fa a la sensació de seguretat, però en aquests moments les comissaries es veuen com una provocació i són objectiu de disturbis violents.
Els drets bàsics, com el de manifestació, perillen? Es poden retallar amb l’argument de garantir la pau social?
És possible. Si les conseqüències de la violència arriben a ser “víctimes mortals”, especialment víctimes innocents, en el sentit de persones que no han estat implicades en els actes violents (vianants, nens, veïns dins d’un edifici, etc.), serà l’excusa perfecta per retallar, no només el dret de manifestació.
S’esperava una reacció tan multitudinària i tan llarga en el temps?
Era de preveure una reacció persistent. En diversos moments, durant tot el procés, ja s’ha demostrat la motivació i la capacitat de mobilització de la societat catalana.
Les dues setmanes posteriors a la sentència van focalitzar el procés català arreu del món molt més que la revolució dels somriures dels últims deu anys. La contundència al carrer és més efectiva que el moviment pacífic?
Els actes violents sempre són notícia, especialment quan es produeix en països del nostre entorn amb els quals ens podem identificar. Barcelona és una ciutat molt visitada i coneguda arreu del món. Sempre sorprèn que una ciutat que és un reclam turístic pugui acollir esdeveniments com els que hem viscut. En aquest sentit, les xarxes socials són una font d’informació informal molt poderosa, sobretot quan existeix un buit informatiu institucional. Jo no confio que el fet que la resta del món tingui coneixement dels actes violents que es produeixen a Catalunya tingui efectivitat. De fet, no cal oblidar que, a hores d’ara, els estats veïns no han fet cap manifestació de retret, denúncia o desacord referent a les sentències dictades.
Com evolucionarà tot? Es veu amb cor de fer una predicció a mitjà termini?
Tal com han anat avançant els esdeveniments, francament, és difícil fer una predicció. Fins abans de dictar-se les sentències tenia una actitud optimista, en què el diàleg i el pacte tenien cabuda. Quan intento preparar la meva ment per al pitjor dels escenaris, penso en terrorisme. No ho tenim lluny en l’imaginari, si pensem en l’experiència del País Basc.
Parlava de la criminalització de grups concrets. La societat se sent més segura si assenyala algú?
En períodes de crisi sempre es repeteix el mateix patró, i els col·lectius més vulnerables es converteixen en la diana de les acusacions. Tot i això, crec que més que buscar un culpable es tendeix a voler localitzar el problema.
Quina responsabilitat tenen els mitjans de comunicació i les xarxes socials a l’hora de crear aquest clima d’inseguretat?
Fan d’altaveu d’uns fets i els magnifiquen. Sense negar la importància de conèixer quins han estat els casos de delinqüència, crec que els mitjans i les xarxes socials tenen una gran responsabilitat i ajuden a crear un discurs generalitzat erroni sobre, posem per cas, una Barcelona enmig del caos. Ara, jo també apel·lo a la responsabilitat del mateix ciutadà, que s’hauria d’aplicar més en especial en les xarxes socials, en què tothom aboca allò que li passa pel cap sense pensar fins a quin punt es pot tergiversar la realitat. És increïble com darrere d’un ordinador i amb la tranquil·litat que et dona l’anonimat es pot acabar sent i actuant com una altra persona.
Per què era necessari crear un Col·legi de Criminologia?
És cert que som relativament recents, perquè ens vam constituir el gener del 2017, però era un objectiu que feia molt de temps que es perseguia i feia deu anys que un grup de professionals s’hi dedicava. Aquí a Catalunya la professió de criminòleg es pot veure com un fenomen recent, però perquè ens en fem una idea, fa dinou anys que se celebra una trobada d’àmbit europeu i pel que fa als Estats Units, l’American Society of Criminology, ja va per la setanta-cinquena. Aquí ja tocava!
Faltava definir el perfil del professional?
Fins ara tot era una mica confós i la feina del criminòleg sovint l’assumien i l’exercien altres col·lectius. Per exemple, en el camp de les presons existeix una figura, la del jurista criminòleg, que fins ara l’ocupava gent que estudiava dret. Els criminòlegs considerem que hi ha hagut una mica d’intrusisme que, d’altra banda, també responia a aquesta falta de definició de la nostra feina.
Per al profà en la matèria, què és un criminòleg?
Buf! La majoria de la gent quan els has d’explicar a què et dediques et vinculen directament a les conegudes sèries de televisió, com ara CSI, quan en realitat els personatges que hi surten són criminalistes. Aquest error ens pesa com una llosa, i ens fem un fart d’explicar les grans diferències que hi ha entre les dues disciplines. Sempre dic que la criminalística intervé quan ha passat el crim i la criminologia estudia el delinqüent, el delicte, el control social dels dos anteriors i la víctima. Per tant, abans que es cometi el delicte. Estudiem els factors que provoquen que una persona acabi delinquint i com es pot intervenir per prevenir-ho o, posteriorment, per reinserir-lo a la societat.
Sentències com la de la manada han deixat la justícia com a blanc de moltes crítiques i ha estat posada en dubte per una bona part de la societat. Aquesta pèrdua de credibilitat de l’estament és nova?
No, no ho és. Històricament, quan s’ha posat en dubte l’objectivitat de la justícia és perquè alguna cosa no funciona. El ciutadà deriva cap a aquesta institució la responsabilitat dels resultats negatius. Hi ha gent que hi creu, en la justícia actual, i n’hi ha que no i que reclamen un enduriment, per exemple, del Codi Penal. Això no serveix per a res i no fa desistir els delinqüents, perquè l’exemple clar el tenim en aquells països on és vigent la pena de mort: els assassinats i els homicidis no s’han acabat i, en alguns, ni tan sols té un efecte dissuasiu perquè no se’n fan menys. No crec que hi hagi una crisi de confiança en la justícia, perquè quan hi ha problemes és habitual que tota la culpa se li atribueixi.
Els nous temps han portat nous perfils de delinqüents, com els que actuen a través de les noves tecnologies.
És un dels col·lectius amb què treballem més el criminòlegs. A Europa en general hi ha hagut una davallada dels delictes econòmics, però, en realitat creiem que s’han traslladat del carrer a l’ordinador, fet que ha potenciat la figura del que anomenem ciberdelinqüent. No existeix un perfil concret, però nosaltres allà on aprofundim és en els factors que poden dur una persona a delinquir.
Quins són?
Aprofundim en la conducció entre diversos àmbits de l’individu, com el familiar, l’escolar, el professional... Hi ha molts estudis de cada àrea, com ara un de recent que diu que els fills de famílies reconstituïdes que es creen entre parelles separades tenen més risc de caure en la delinqüència, o que a les escoles petites on hi ha menys conductes desviades hi ha menys probabilitats que els alumnes acabin delinquint. Evidentment, el consum de drogues és un dels factors clau que es vincula amb la delinqüència. Les famílies desestructurades i el fet que un dels membres sigui un delinqüent són altres realitats que augmenten les possibilitats. Ara, tampoc estem parlant d’una fórmula matemàtica sinó de tendències.
Allò que en diuen males amistats també afavoreix a saltar-se les normes?
La influència és molt elevada, perquè la majoria de joves que estan implicats en la delinqüència tenen amics delinqüents. Tanmateix, allò que no se sap encara és què produeix aquesta causa-efecte. És a dir, soc delinqüent perquè em sento bé i m’uneixo a un grup amb els mateixos interessos que jo o soc delinqüent perquè he fet uns amics que són delinqüents. Per aprofundir-hi caldria fer estudis longitudinals que seguissin aquests joves durant quinze anys de la seva vida.
En quin moment del procés actua el criminòleg?
Aquest és un dels grans problemes que hem d’afrontar com a Col·legi. Cal definir un perfil, unes funcions i unes tasques clares que només les pugui fer un criminòleg com a professional format. Des del Col·legi intentem obrir camí tant en l’àmbit privat com en el públic. En el privat, trobem empreses com El Corte Inglés, que té en la plantilla un criminòleg que elabora plans de prevenció per evitar els furts. A les universitats, fem formació i recerca, disposem des de fa anys de graus homologats i ens hi estem fent un lloc, com en altres països on la participació de criminòlegs és un fet habitual i són reconeguts per la seva funció en la societat. No tenim cap dubte que acabarem trobant el nostre lloc, perquè malauradament el crim no s’acabarà mai.
Hi ha societats més proclius a cometre delictes que altres?
No si entenem societat com a cultura. Tot té a veure amb els factors que parlàvem abans, com ara la pobresa extrema, les desigualtats o la discriminació que afavoreixen la criminalitat. Ara en criminologia s’està fent molta recerca en neurociència i s’estudia si es pot determinar algun tret en el cervell que predisposi cap a la delinqüència, però de moment no s’ha arribat a una conclusió definitiva. És cert que hi ha característiques que es repeteixen o que no apareixen en els criminals, com pot ser l’autocontrol, però evidentment no totes les persones que perden el control de si mateixes acabaran robant o matant. Generalitzar és incert.
Ens hem anat civilitzant.
És cert, i hem après a conviure amb unes normes acceptades i sota uns paràmetres que seguim sent conscients que són l’única manera de viure i construir comunitat. La violència s’ha anat reduint a Europa, la gent ja no es mata pel carrer com en èpoques anteriors, s’ha avançat malgrat que no suficient en la lluita contra la violència de gènere i les actituds masclistes. Tanmateix, els instints més bàsics, el cervell reptilià, continua amb nosaltres.
A què atribueix que els estudis de criminologia despertin cada cop més l’interès dels estudiants?
Vull creure que són prou atractius i globals per complir les expectatives d’alumnes molt diversos i que, un cop acabats els estudis, tindran una sortida laboral molt variada que s’ajustarà a un món amb tanta mobilitat com el nostre. També és una carrera nova, i segur que les sèries de televisió hi tenen alguna cosa a veure [riu]. Igual que fa uns anys van influir en la demanda de places per ser advocat, metge o periodista. I finalment, perquè el crim i el delicte tenen un gran poder, atrauen la gent.
El crim continua sent un món d’homes?
Sí. L’home és més delinqüent, però també és més víctima. El nombre de presons així ho justifica. Hi ha mil teories sobre això, com ara algunes que enllacen l’augment de víctimes femenines a mans d’homes a partir del moment en què les dones s’incorporen a la vida laboral i estan més exposades als riscos del carrer. Les nostres mares tenien menys probabilitats de ser atracades al carrer que nosaltres, perquè feien més vida a casa.
I la tipologia de crims pel que fa al gènere també és diferent?
Els homes tendeixen als crims més violents i les dones, als delictes contra la propietat. Tot i això, quan parlem d’homicidis, hi ha més dones que actuen en el seu entorn més immediat. Les dones també maten, menys, però també maten dones. I els homes maten més homes que dones.
I què pensa de la nova moda de jutjar mediàticament els criminals abans que s’asseguin davant del tribunal?
Hi estic completament en contra. No hi trobo cap raó i sí, en canvi, moltes ganes d’espectacle. Qui ha transgredit les lleis ha de ser jutjat pels estaments oficials i i no pas pel públic, perquè si es fa sense cap filtre ni garantia de res, com s’ha vist en els darrers casos, també s’està alimentant, de retruc, la violència que es condemna.
ENSENYAR, INVESTIGAR I ESCRIURE
Antònia Linde és directora del grau en criminologia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), on va començar a treballar el 2010. Actualment està a càrrec de les assignatures Teories criminològiques, Fonaments de criminologia, Delinqüència i TICs, Fonaments de Criminologia i metodologia quantitativa en criminologia. Les seves línies de recerca són: les enquestes de victimització, les tendències de la criminalitat i les enquestes de delinqüència auto-revelada.També forma part de l’equip d’investigadors de la Universitat de Lausanne i és corresponsal d’Espanya al grup d’experts European Sourcebook of crime and criminal justice statistics.Paral·lelament ha participat en projectes europeus sobre enquestes de victimizació. Ha publicat diversos articles en revistes de reconegut prestigi en el camp de la criminologia i el dret penal, sobre tendències de la criminalitat a nivell internacional. Ha participat en congressos i trobades d’experts i és una de les veus reconegudes en el camp de la ciberdelinqüència o delinqüència que es realitza en el món digital, cada cop més comú.
ESTUDIS I SORTIDES LABORALS
La criminologia com a assignatura va entrar a les universitats catalanes a mitjans dels anys cinquanta. Des de llavors fins ara l’oferta formativa s’ha anat ampliant i completant i actualment es pot cursar el grau a diferents universitats com són la UOC, la UB, la UAB, la Universitat de Girona, la Universitat de Vic i la Universitat Abat Oliva. A banda dels estudis concrets de Criminologia en alguns centres es pot cursar una doble titulació de cinc anys com és el cas de Dret i Criminologia a la Universitat de Girona o Criminologia i Polítiques Públiques de Prevenció a la Universitat Pompeu Fabra. Les principals sortides laborals dels llicenciats són molt variades, fet que incrementa l’atractiu de la carrer, i poden ser en camps com el policial, el de centres penitenciaris, la seguretat privada, la justícia de menors, la marginalitat o la política criminal, entre d’altres
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.