Objectiu: Palau
L’afer dels llaços grocs arriba a judici. La imatge del president català assegut al banc dels acusats serà el símbol de la repressió contra l’independentisme i la voluntat de decapitar l’autogovern a través de la llei
Amb la llei s’ha justificat un entramat de causes i empresonaments i s’ha impedit la investidura de tres presidents
Des de la consulta del 9-N, i especialment des de fa dos anys, l’independentisme es combat amb el Codi Penal
El dilluns 16 de novembre, Quim Torra i Pla, 131è president de la Generalitat, serà jutjat per un delicte de desobediència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Un president al banc dels acusats que s’enfrontarà a una multa i a una pena de fins a dos anys d’inhabilitació. Una sentència, i no les urnes, el pot fer fora del Palau de la Generalitat. El motiu: uns llaços grocs i unes pancartes per denunciar la repressió de l’Estat contra l’independentisme. El president de la Generalitat no qüestiona només l’acusació, sinó també el tribunal que l’ha de jutjar, per falta d’imparcialitat. El president del TSJC, que presidirà també el tribunal, Jesús M. Barrientos, i el fiscal del cas van marxar mesos enrere d’un acte institucional en què el president del Parlament va parlar de presos polítics. També en una declaració institucional, Barrientos va defensar l’ordre de retirar els llaços grocs argumentant que estava en joc l’equilibri polític, un pronunciament que la defensa de Torra argumenta que posa en qüestió la seva imparcialitat.
Des de la consulta del 9-N del 2014, i amb especial intensitat des de fa dos anys, l’independentisme es combat amb el Codi Penal. La llei com a arma per combatre la dissidència política i vestir-la de legalitat. Un concepte anomenat lawfare –contracció de les paraules en anglès law (‘llei’) i warfare (‘coneixement bèl·lic’)–. Els australians John Carlson i Neville Thomas van utilitzar per primer cop aquest terme en un article el 1975 titulat Whither goeth the law: humanity or barbarity (‘Cap a on va la llei: humanitat o barbàrie’) en què posaven en evidència que hi ha altres fórmules de batalla més enllà de la militar, i que una d’aquestes fórmules és l’ús de la llei. La paraula ha estat més profusament utilitzada a principis d’aquest segle XXI, i les arts d’aquest tipus de guerra s’han utilitzat per qüestionar les instàncies judicials internacionals respecte a la protecció dels drets humans i, sobretot darrerament, a l’Amèrica Llatina per combatre la dissidència política.
LA LLEI COM A ARMA
A Catalunya la querella contra Jordi Cuixart i Jordi Sànchez va iniciar el camí de la instrumentalització de la llei per empresonar els líders de les entitats civils que havien organitzat les manifestacions pacífiques més massives d’Europa per demanar la independència, juntament amb la querella contra el major dels Mossos i la cúpula d’Interior, pendents de judici per rebel·lió i sedició. Després, va arribar la destitució del govern, la dissolució del Parlament i les posteriors querelles per rebel·lió contra els representants polítics de l’independentisme, seguits dels empresonaments, el judici i la repressió més dura, amb una sentència d’un total de 100 anys de presó per haver organitzat el referèndum. Una desproporció, en paraules de les autoritats britàniques que fa pocs dies van atendre la petició d’extradició de l’exconsellera d’Educació Clara Ponsatí –malgrat que unes hores després, via pressió diplomàtica, eliminessin aquesta paraula–. Una desproporció sobre la qual també ja s’havia pronunciat abans el tribunal alemany de Schleswig-Holstein en relació amb l’extradició del president Carles Puigdemont.
També a través de la llei i el poder judicial es va impedir la investidura de tres presidents. Primer, la de Carles Puigdemont, amb el vet del TC a una investidura a distància i supeditada al permís del jutge Llarena. Després, la de Jordi Sànchez, en presó preventiva i, per acabar, la de Jordi Turull, empresonat enmig del ple d’investidura. Ni Jordi Turull ni la resta de polítics empresonats van poder exercir els seus drets polítics amb la instrumentalització de l’acusació de rebel·lió i l’aplicació de l’article 384 bis, que permet la inhabilitació preventiva dels acusats d’aquest delicte contra l’ordre constitucional. El Codi Penal com a arma per combatre el que han dit les urnes.
Des de la Junta Electoral Central (JEC), es va intentar impedir que Puigdemont i Comín es presentessin a les eleccions europees. Així mateix, des del Tribunal Constitucional s’interfereix en les funcions del Parlament i el debat parlamentari, la qual cosa ha servit per sustentar una condemna d’onze anys i mig de presó contra l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell i per processar tota la mesa, que el 24 de novembre –juntament amb Mireia Boya, de la CUP– s’enfrontaran a un judici per desobediència. I encara s’hi han de sumar els nombrosos procediments contra alcaldes i votants en relació amb l’1-O i la macrocausa del jutjat número 13 de Barcelona contra una trentena de càrrecs de la Generalitat.
Més tard, van arribar les detencions dels CDR empresonats sota la incomprensible acusació de terrorisme, i les detencions i la presó preventiva decretades a una trentena de joves en les manifestacions postsentència.
Els tribunals són en última instància els que actuen, però hi ha altres actors que també juguen un paper important en aquest entramat de causes. Només cal recordar les diferents acusacions populars exercides per Vox, o les denúncies de Societat Civil Catalana i Ciutadans. Va ser justament una denúncia de Cs la que va obrir la porta que la JEC donés l’ordre a Torra de retirar llaços i altres símbols durant la campanya del 28 d’abril i que ara portarà el president de la Generalitat a judici. La causa del jutjat número 13 es va obrir per una querella interposada per Miguel Duran –advocat, exdirector general de l’ONCE i expresident de Telecinco–, a la qual es va afegir després la de Vox.
Les vulneracions de drets humans denunciades en aquests processos arribaran a Estrasburg després d’un camí molt llarg, probablement quan les condemnes hagin estat complertes. La lawfare ja haurà desplegat els seus efectes. Només cal recordar la recent sentència del Suprem que ha anul·lat, a instàncies del TEDH, la condemna a l’expresident del parlament basc Juan María Atutxa, i Kontxi Bilbao i Gorka Knörr, que es van negar a il·legalitzar el grup Sozialista Abertzaleak. No van tenir un judici just, ha dit el Tribunal de Drets Humans. Han passat onze anys des que van ser condemnats.
SUSANNA OLIVEIRA
soliveira@lpr.cat
.
Europa entra en joc
La qüestió sobre la immunitat d’Oriol Junqueras (i la de Puigdemont i Comín, i Ponsatí si es fa efectiu el Brèxit) com a eurodiputat es pot convertir en un gran maldecap per als tribunals espanyols i la JEC. I no només en relació amb la immunitat de tots ells, sinó, de retruc, amb les euroordres. Les conclusions de l’advocat general del Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) Maciej Szpunar –malgrat que no són vinculants i cal esperar la sentència del tribunal– són un revés que posa en evidència com s’ha fet un ús abusiu de la llei per impedir que Junqueras, Puigdemont i Comín poguessin ser europarlamentaris. El que els dona la condició de diputats són els vots i no pot quedar condicionat per qualsevol altre tràmit com el de jurar la Constitució. És la conclusió de l’advocat general, que tot i això manté el seu dubte de si en el cas de Junqueras pot quedar en no res per la condemna del Suprem. Malgrat tot, deixa una porta oberta i argumenta que només el Parlament, i no cap tribunal, li podia retirar la immunitat.
