El dossier

Presidents perseguits

Quim Torra no serà l’únic president de la Generalitat que s’haurà assegut al banc dels acusats. Contràriament, han estat més els predecessors que han patit directament la repressió que no pas els que no

Francesc Macià
20 DE GENER DEL 1927
“Les repressions que sempre han assolat Catalunya són el millor estimulant per al nostre amor a la llibertat i han demostrat amb plena evidència que tot intent de concòrdia és inútil”
Lluís Companys
31 DE MAIG DEL 1935
“[Els mòbils de la revolta] van ser la defensa de la República democràtica i parlamentària i de les llibertats que la Constitució de l’Estat té reconegudes a Catalunya”
Artur Mas
6 DE FEBRER DEL 2017
“El president del govern [espanyol] va dir que el 9-N no era ni un referèndum ni una consulta. I si tan delicte era el que estàvem fent, per què el Tribunal Constitucional no va fer res per fer complir la seva prohibició?”
El PSOE va patir especialment la repressió posterior del 6 d’octubre, amb alguns dels seus dirigents a l’exili o a la presó
El 1934, Companys i la resta del govern van compartir presó amb dirigents del PSOE que, en aquella ocasió, els va tocar el paper de víctimes El govern del Partit Popular va passar de deslegitimar la consulta a perseguir-ne judicialment els màxims responsables polítics

El 9 d’octubre del 2017, una setmana després del referèndum, el líder del Partit Popular, Pablo Casado, va voler deixar constància dels seus coneixements històrics. En una roda de premsa per tal de valorar l’actualitat política, l’aleshores vicesecretari de comunicació, va recordar l’antecedent del 6 d’octubre del 1934 i va exclamar: “Que no es repeteixi la història, que potser acaben com Companys!” Casado, que és hereu de la interpretació conservadora d’aquell episodi, no només el va qualificar erròniament com una “declaració d’independència”, sinó que va confondre l’afusellament del president de la Generalitat amb la condemna que va patir arran del fracàs de la revolta, un procés repressiu del qual es poden extreure alguns paral·lelismes amb la situació actual.

El més evident de tots és, precisament, el procés judicial obert contra el govern de Lluís Companys després del fracàs de la revolta del 1934, a qui van acusar d’un delicte de rebel·lió militar i, després d’un judici a la seu del Tribunal Suprem (la mateixa seu on s’ha jutjat els líders del procés), va ser condemnat a cadena perpètua. El govern no va comptar amb un tribunal que destaqués, precisament, per la seva imparcialitat. Els seus membres tenien una trajectòria política ben marcada i, entre tots ells, destacava el cas de Víctor Pradera, que dies abans del judici participava sense manies en mítings i desfermava el seu odi contra els polítics que havia de jutjar.

El judici, que es va celebrar a la mateixa sala que fa pocs mesos va acollir el dels líders del procés, va despertar una enorme atenció mediàtica, i va tenir com a moment culminant l’al·legat final de Lluís Companys durant la darrera sessió, que es va celebrar el 31 de maig del 1935. El president de la Generalitat, que va parlar en nom de tot el govern, va recordar que els mòbils de la revolta havien estat “la defensa de la República democràtica i parlamentària i de les llibertats que la Constitució de l’Estat té reconegudes a Catalunya” i que, en el moment d’emprendre-la, tenien el convenciment que aquestes es trobaven greument amenaçades. No es tractava d’un temor sense fonament. Per tal de donar consistència a aquesta idea, el president de la Generalitat va recordar l’antecedent de la Mancomunitat: “Després d’un fet de força ens fou arrabassada sense protesta, mansament, i per haver ocorregut així no tan solament es perdé la forma, la institució, sinó que es debilitaren la fe i l’alè patriòtics per al seu recobrament.” Companys va emfasitzar: “No hi ha més culpables que nosaltres, i jo, singularment”, però immediatament es va preguntar: “[...] per què s’ha posat Catalunya fora de la llei i de la Constitució?” En aquells moments, el govern d’Alejandro Lerroux havia empresonat milers de ciutadans, destituït centenars d’ajuntaments (alguns dels quals ni tan sols s’havien reunit durant la jornada del 6 d’octubre), suspès l’autonomia i tancat amb pany i forrellat l’edifici del Parlament, que es va mantenir ocupat per les forces d’assalt fins poc després de la victòria del Front Popular.

EL PRESIDENT AMNISTIAT

Companys i la resta del govern van ser condemnats a cadena perpètua i reclosos a quilòmetres de distància del país, uns al penal del Puerto de Santa María, i els altres, al de Cartagena. Tanmateix, a diferència de la situació actual, els polítics catalans no van ser les úniques víctimes de la repressió, ja que entre aquestes víctimes hi havia un munt de polítics espanyols d’esquerres, com ara l’expresident Manuel Azaña i la plana major del PSOE. Alguns dels seus dirigents, entre els quals hi havia Indalecio Prieto i Margarita Nelken, van fugir a l’estranger; d’altres, com Largo Caballero, van ser empresonats i van arribar a compartir presó amb Lluís Companys i la resta de consellers mentre esperaven el judici a la Model de Madrid. Finalment, alguns van ser condemnats a mort, com ara González Peña i Teodomiro Menéndez. A banda d’aquests dirigents i del govern català, van anar a raure a la presó més de 30.000 persones en el conjunt del l’Estat, motiu pel qual l’amnistia es va acabar convertint en una demanda transversal, assumida per algunes formacions conservadores com ara la Lliga Catalana. La paradoxa de tot plegat és que després de les eleccions del 16 de febrer del 1936, hi van acabar donant suport els partits que havien dirigit la repressió, entre els quals hi havia la CEDA de José María Gil Robles i el Bloque Nacional de José Calvo Sotelo. El president Companys i la resta del govern van retornar triomfalment a Catalunya, però la victòria dels sollevats del 18 de juliol d’aquell any va comportar el seu exili. I va ser aleshores quan el president de la Generalitat va afrontar el seu darrer judici, el que el va acabar convertint en un màrtir del feixisme.

EL PRESIDENT MÀRTIR

Lluís Companys havia estat advertit en diverses ocasions sobre la necessitat d’abandonar la França ocupada pels alemanys i viatjar fins a Mèxic, però, des del primer moment, es va resistir a fer-ho. La seva prioritat era mantenir-se a prop del seu fill malalt. Malgrat tot, el president de la Generalitat era ben conscient que França s’havia convertit en una immensa ratera i va decidir traslladar-se de París a La Baule-les-Pins, una població bretona situada a 300 quilòmetres de la capital. Finalment, el 13 d’agost del 1940 es va produir la detenció. El testimoni de la seva muller relata així aquella tarda: “Es van presentar dos homes vestits de civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys [...] i entraren metralleta en mà, i apuntant el meu marit i a mi mateixa, ens van fer un escorcoll personal.” Després d’un escorcoll fet a punta de pistola, “els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya”.

El 3 d’octubre del 1940, Companys va arribar a Barcelona i, aquell mateix dia, es va iniciar la instrucció del “procediment sumaríssim ordinari [...] pel delicte de rebel·lió militar”. El judici i l’acusació van ser una autèntica befa a la intel·ligència humana, sobretot si tenim en compte que els seus promotors havien estat els impulsors d’un cop d’estat contra el règim legalment establert. L’acusació va sol·licitar la pena de mort per la seva trajectòria al capdavant de la Generalitat i per haver-se “oposat a l’Alzamiento Nacional”. Malgrat els esforços del seu advocat per posar de manifest les gestions de Companys per salvar militars i civils durant la Guerra Civil, el president va ser sentenciat a la pena capital el 14 d’octubre i afusellat l’endemà.

A banda de Companys, el precedent més recent d’un president assegut al banc dels acusats és el d’Artur Mas. Inicialment, el govern de Mariano Rajoy va centrar la seva estratègia a deslegitimar la consulta del 9-N, que va qualificar com un “exercici inútil”. Paradoxalment, però, set dies després de la celebració, el fiscal superior de Catalunya va presentar una querella contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per desobediència, prevaricació i malversació de fons públics. El 13 de març del 2017, el tribunal va condemnar l’expresident a dos anys d’inhabilitació i les dues conselleres, a penes lleugerament inferiors. Pocs dies després, es va donar a conèixer la sentència contra Francesc Homs, que en aquest cas va ser d’un any i un mes d’inhabilitació i 30.000 euros de multa. És evident, doncs, que el govern del PP es va sentir ferit amb l’èxit del 9-N i va utilitzar la justícia per ordir la seva venjança. Malgrat que no ha acabat al banc dels acusats, també cal esmentar el cas de Carles Puigdemont que, de moment, ha aconseguit eludir el setge polític i judicial.

PERE BOSCH I CUENCA

pbosch@lrp.cat

.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.