El dossier

Tragèdia en la boira

El 6 de desembre del 1979, enmig d’una boira molt espessa, un tren desfrenat i sense conductor va desencadenar una tragèdia a les Franqueses del Vallès. Reconstruïm l’accident, un dels més greus dels últims vuitanta anys a Catalunya. En parlen supervivents i alguns dels que els van ajudar

22 persones van morir
22 persones van morir
i més de cinquanta van resultar ferides en l’accident.
GLÒRIA RIBA (PROFESSORA)
“El suposat dia de lleure es va convertir en un malson que no s’acabava mai”
MARCEL CAMPS (EMPRESARI)
“Vaig sentir una explosió i vaig sortir al carrer. No es veia res per la boira espessa. Només se sentien crits, plors i laments”
COM VA PASSAR L’ACCIDENT?
El tren no es va frenar bé, no el van poder aturar i tampoc hi havia mitjans per avisar el comboi que pujava

Sis de desembre del 1979. Fa un any que s’ha aprovat la Constitució, però la jornada encara no és festiva. No ho serà fins quatre anys més tard. Aquest dijous, doncs, és laborable. Res a celebrar. De fet, el temps tampoc acompanya. Fa un dia gris i fred, amb una espessa boira que no deixa veure un metre més enllà. La forta contaminació la fa més densa i bruta, ennegrida finalment pel fum dels abocadors incontrolats.

El tren Renfe-2933, de l’antiga classe 436, quatre vagons pintats de verd fosc a la part inferior i plata a la superior, surt de Barcelona a tres quarts de nou. Hi pugen i baixen passatgers a mesura que el comboi avança entre la boira, les ciutats i les fàbriques. Sant Andreu, Montcada, Ripollet, Santa Perpètua, Mollet, Parets, Granollers.

Repartits entre els vagons dos i tres, asseguts en aquells incòmodes seients d’escai de color granat, hi ha trenta-cinc nois d’entre quinze i disset anys, estudiants de tercer de BUP de l’Institut Milà i Fontanals, de Barcelona, una andròmina franquista construïda als anys seixanta a tocar del Paral·lel. Són alumnes de ciències que van d’excursió al Figaró, a completar les lliçons de geologia de ciències naturals. Els acompanyen tres professors, Manuel Iglesias, Glòria Riba i María Ángeles Rodríguez.

Com a bons estudiants fan xivarri, criden i juguen. D’altres intenten esbrinar quin paisatge s’amaga rere la boira o, simplement, xerren. Res no els fa presagiar la tragèdia que està a punt de caure’ls al damunt. A ells, i a la resta dels viatgers que omplen el comboi, uns noranta en total. Com la María Barea, de 19 anys i de la Garriga, que quedarà ferida greu en una cama, o en Joan Colom, de 34 i de Ripoll, que hi perdrà la vida.

Quan surten de Granollers, a les 9.34, la mort ja fa uns minuts que viatja desbocada en forma de tren des del Figaró, via avall. Tretze quilòmetres de baixada forta, que han fet embalar encara més el comboi verd i plata. Una unitat, també de la classe 436, que el maquinista ha deixat mal frenada i sense falcar. Més de cent tones de ferralla que, uns moments després, provocaran vint-i-dos morts i més de cinquanta ferits, un dels accidents més greus dels últims vuitanta anys a Catalunya.

El xoc

Òscar Samsó, veterinari que ha voltat mig món treballant per l’ONU i diverses ONG i governs, era un dels nens del Milà i Fontanals que viatjava al tren 2933 amb els seus companys aquell dijous. “En un moment determinat em vaig aixecar. No aguantava més la pell sintètica i l’escalfor que venia de sota el seient. Vaig anar cap a la plataforma entre els seients amb dos companys més. El tren va començar a disminuir la seva velocitat. Ara tots sabem per què. Havien tret el corrent de la catenària”, explica.

L’impacte del tren que baixava ho somou tot. “No crec que el moment de l’impacte el recordi ningú. Existeix un abans i un després del xoc. Això és tot. El després immediat va ser boira, humitat, fred, boques fumejant, foscor, ferralla i, sobretot, crits caos, plors, abraçades, cossos, els uns inerts i els altres deambulant entre l’amalgama de vagons”, relata Samsó, que com els seus dos companys de conversa, Jordi Cama i Jordi Estrada, no va patir ferides de consideració. La commoció de tot plegat, simplement, que no és poca cosa.

Cama recorda molt el silenci posterior a l’impacte. Un silenci que fa feredat i que atribueix al contrast amb l’enorme volum de so produït per la patacada del comboi desfrenat. “Vam sortir del vagó i vam estar per allà fora intentant ajudar. Vaig treure del vagó del davant en Martí Vilaret, un bon nen, el més petit i el més llest de la classe, i ja era mort”, recorda Cama, que és geòleg al CSIC. “Aquella era una excursió per anar buscar minerals i mira”, ironitza.

Tornen els records brutals d’aquell matí fred i boirós. “Amb l’Òscar vam anar al segon vagó, que estava trinxat i tombat. Allà sentíem les queixes dels nostres companys, atrapats entre els ferros. Els vam donar ànims per resistir, els dèiem que ja venien els bombers”, rememora.

Estrada, arquitecte tècnic, lamenta, sobretot, les vides truncades aquell matí gris i fred. Els cinc companys de classe que no van tornar mai més a l’institut i que no van poder arribar a ser ni arquitectes tècnics, ni veterinaris, ni geòlegs. Les vides que no van poder viure Martí Vilaret, Enric Martínez, Jordi Ollés, Jaume Orpella i Miquel Porcell.

Tots ells apareixen en una fotografia del grup al pantà de Susqueda, a la Selva, feta uns mesos abans i que ens mostra com un tresor un altre exalumne, Luis Pozo, també arquitecte tècnic, que va sortir il·lès de l’accident. “Anava al costat de l’Ollés xerrant de futbol quan hi va haver el xoc. Vaig perdre el coneixement. Em van treure una hora més tard els bombers”, recorda amb recança.

Armand Gasulla, periodista a l’Ajuntament de Barcelona, també exalumne, recorda molt bé aquell viatge en tren enmig de la boira del Vallès. Els passatgers del primer vagó, que van morir tots, els companys de ciències que eren al segon vagó, els de ciències mixtes al tercer i el quart vagó amb altres passatgers i els tres professors que els acompanyaven en l’ excursió .

Gasulla diu que té molt present “l’enorme solidaritat de tothom” després del xoc. “Va ser una de les poques coses positives d’aquell dia. Veure com va venir un munt de gent a ajudar, a traslladar els ferits als hospitals, gent donant sang. Vaig descobrir la solidaritat i com d’extraordinària pot arribar a ser la gent”, explica.

Jordi Domínguez i Juan Luis Revilla, exalumnes del Milà i amics des de llavors, també eren al tren. “Vaig rebre un fort cop al cap. Em rajava sang, però no vaig perdre el coneixement. Tenia neguit per trobar en Juan Luis, però ens vam separar. Una noia em va dur amb el seu cotxe particular fins a la Policlínica del Vallès. Quina solidaritat”, rememora Domínguez, funcionari a la Generalitat. Revilla, en canvi, només recorda que es va despertar a l’Hospital de Granollers. Més tard, va saber de la gran ajuda de la gent i dels professionals. I una anècdota: “El meu primer destí a Telefónica va ser a Granollers. Un dia vaig explicar a un company que havia estat a l’accident de les Franqueses. Va aturar el cotxe i es va posar a plorar pels forts records que tenia d’aquell dia, en què havia estat ajudant portant ferits als hospitals”, explica.

Per Albert Valero, que és economista i auditor, exalumne també del Milà, parlar de l’accident li remou un fet del qual té molt mal record. “Em vaig salvar de miracle, crec que perquè en el moment de l’impacte em vaig ajupir a collir una bola de paper d’alumini de l’entrepà amb la qual estàvem jugant. Així vaig quedar protegit per un seient, relata Valero, que va quedar atrapat una bona estona al vagó fins que els operaris d’una fàbrica el van treure. Va trigar molt temps a tornar a pujar a un tren i es mostra crític amb l’administració del moment, que no els va ajudar gens.

Glòria Riba, professora, coincideix amb el seu antic alumne en el fet que, malgrat el fort trauma psicològic patit per les víctimes, ningú se’ls va adreçar mai per oferir-los ajuda. “Havíem perdut cinc nois i, fins i tot, a l’institut ens volien a classe gairebé l’endemà mateix, però jo el que vaig fer va ser anar, durant força dies, a Granollers per interessar-me pels alumnes que estaven ingressats. Amb aquelles condicions no es podia fer classe”, afirma. Riba, ja jubilada, no va patir ferides en l’accident. Va anar tot el dia amunt i avall, identificant i llistant els alumnes ferits i els morts, i parlant amb l’institut i els pares. “El suposat dia de lleure es va convertir en un tristíssim malson que no s’acabava mai”, rebla.

Solidaritat i ajuda

Marcel Camps, és un empresari jubilat, fundador d’Electrocamps, una empresa d’instal·lacions elèctriques amb més de cinquanta anys d’història. Té la seu a tocar de les vies on hi va haver l’accident. Era al despatx quan va sentir una forta explosió. Va pensar que no hagués estat en una indústria propera, a l’altra banda de les vies. Va sortir al carrer, en direcció al pont proper, però ben aviat va començar a sentir crits i plors. “No es veia res a un metre. És una de les boires més espesses que recordo. Quan vaig poder veure els trens aixafats i aquell escenari dantesc, em vaig adonar de la magnitud del que havia passat”, explica.

Camps va ser el primer a arribar a l’accident i a començar a oferir ajuda. Ràpidament van trucar des de l’empresa a la policia, els bombers i les ambulàncies i van començar a atendre ferits i viatgers. “Amb els nostres cotxes particulars vam fer uns quants viatges fins a la Policlínica portant ferits”, explica l’empresari, que recorda molt bé les cares d’atordiment dels nens del Milà, alguns dels quals, com molts altres viatgers, van trobar refugi i ajuda a Electrocamps.

Una mica més amunt, cap a l’estació, hi havia una empresa històrica, ja desapareguda, Lencería Casa Macià, que fabricava estovalles tovalloles i vànoves de lli i cotó. Des de Casa Macià es va donar també una primera ajuda als ferits, que va resultar bàsica en alguns casos, abans no van arribar els bombers i el personal mèdic. Algunes tovalloles a punt de distribuir, van servir per a les primeres cures.

Treballadors de les naus industrials i empreses de l’altra banda de les vies també es van bolcar de seguida a ajudar els ferits. A Clipterplast, on un vagó es va encastar en un dels murs i un treballador va resultar ferit, els operaris van ser a primera línia tota l’estona.

El rescat

I l’ajuda professional, quan va arribar? No va trigar gaire estona, malgrat que per als que ja eren allà des del principi, com en Marcel Camps, “l’espera es va fer eterna”.

Dels bombers, llavors adscrits encara a la Diputació de Barcelona, van sortir-ne unitats des de Granollers, Sabadell, Terrassa, Badalona, Vic i Mataró. José Luis Martínez Garrido va ser el cap de l’operatiu. És un veterà de 76 anys, ja jubilat, que té un record ben viu de l’accident. La boira espessa, les víctimes atrapades entre la ferralla, els vagons destrossats, la gentada seguint els interminables treballs en silenci, la solidaritat dels veïns, la fermesa dels metges i infermers. “I la inestimable ajuda que ens van donar alguns treballadors de les indústries veïnes, ja que gràcies als seus bufadors i a les seves mans expertes, vam poder tallar el ferro que atrapava víctimes encara vives i rescatar alguns dels morts”, relata Martínez. “El material amb què havien de treballar en aquella època els bombers no té res a veure amb el d’ara”, explica.

També rememora el caos d’ambulàncies, vehicles privats, grues i cotxes de bombers al voltant de la zona. “Vaig dir a un policia municipal que no deixés entrar ningú més i que buidessin tot allò. I als bombers que anaven arribant que només agafessin eines i que deixessin els camions lluny. També vaig demanar al governador civil Belloch que aclarís la zona d’emergències allunyant la gent i així ho va fer la Guàrdia Civil”, explica.

Ho corrobora Antonio López, de 74 anys i excap de la policia local de les Franqueses, que aquella jornada va fer dos torns seguits, dedicats bàsicament a regular l’anada i vinguda dels vehicles d’assistència i d’ambulàncies. No pot evitar l’emoció en recordar les dures vivències d’aquelles llargues hores al seu municipi.

La feina dels bombers va ser esgotadora aquella tràgica jornada. Físicament i psicològicament. És el cas dels bombers Manolo Montero, de Vic, i de Teodoro Martínez, de Granollers. Tots dos van passar unes hores entre la ferralla dels vagons donant ànims a alguns dels nois que havien quedat atrapats. “Els cantàvem, els fèiem riure, intentàvem jugar amb ells”, recorden ara amb emoció Montero, de 70 anys, i Martínez, de 80.

L’ajuda sanitària

La resposta per atendre els ferits també va ser de primer nivell, malgrat la descoordinació que hi va haver en alguns moments. Nombroses ambulàncies, membres de la Creu Roja, metges i personal sanitari va anar fins al lloc de l’accident per fer les primeres atencions i estabilitzar els ferits. Després, aquests eren traslladats a l’Hospital de Granollers que, gràcies a la seva actuació en aquest cas, va veure com l’Estat li perdonava un deute milionari, i la Policlínica del Vallès. Alguns de més greus van ser portats a Barcelona, a la Vall d’Hebron.

Enric Barbeta, pneumòleg en actiu a l’Hospital de Granollers, tenia 25 anys i era metge resident. Recorda que van demanar que tots els metges acudissin a urgències. Allà, ell i dos metges més, els doctors Germà Morlans i Ramon Fitó, van ser enviats al lloc de l’accident. “Vam agafar ràpidament tot el material d’urgències que vam poder i vam pujar a un cotxe del 091 que ens va portar fins allà. Recordo especialment, en arribar, els crits de dolor i els laments dels ferits que estaven atrapats”, explica Barbeta, que no pot evitar emocionar-se en rememorar el cas d’una noia d’uns 20 anys, que estava atrapada de mig cos per avall entre la ferralla i que va morir sense que poguessin fer gaire res més que consolar-la i administrar-li morfina perquè no patís.

A l’Hospital de Granollers, la resposta de tot el personal va ser màxima. Es va reforçar tota l’àrea d’urgències i quiròfans per atendre o intervenir els ferits que arribaven, es va habilitar la nova zona de consultes externes com a tanatori, i el personal d’administració es va fer càrrec de llistar ferits i morts i d’atendre les nombroses trucades que es rebien.

les causes

Ara bé, què va passar realment? Com és possible que un tren aturat en una estació, en teoria ben frenat, pogués començar a rodar avall fins a acabar xocant amb un altre comboi? I per què ningú el va poder aturar o fer descarrilar? És més, per què ningú va avisar del perill el tren que pujava per tal que fos desallotjat?

Algunes de les respostes a aquestes preguntes són en la sentència del cas. El judici es va celebrar amb un únic acusat, el maquinista del tren desfrenat, José María García García, llavors de 30 anys, condemnat a un any de presó per imprudència simple. Segons la sentència, després de sortir de Vic el sistema de frenat del tren va patir una baixada de pressió. A Sant Martí de Centelles es va fer baixar els viatgers. El tren va seguir camí a baixa velocitat. Al Figaró, García va estacionar i frenar el comboi, però només ho va fer amb el fre automàtic avariat i amb un dels dos frens manuals i aquest darrer encara no prou collat, cosa que va provocar que, al cap d’una estona, el tren comencés a rodar tot sol, ajudat pel fet que l’estació fa una important baixada.

En la seva desenfrenada cursa cap a les Franqueses, el tren va arribar als 105 km/h i va ser impossible avisar a temps a Granollers del problema. Bàsicament, perquè al Figaró es van adonar tard que el tren havia anat avall. De fet, els van avisar des de la Garriga quan el van veure passar a tota velocitat. Llavors el tren 2933, que no duia telèfon de cap mena, ni ràdio, ja havia sortit cap a les Franqueses

Al tren assassí tampoc se’l va poder aturar, ni es va tenir la sort que descarrilés abans del xoc. Ho van provar a les Franqueses, però no hi van ser a temps. Només van poder posar una falca jugant-se la vida en mig de l’espessa boira. I, tot i les informacions publicades en el seu moment, tampoc el van poder desviar a una tercera via perquè descarrilés en sortir. “Quan vaig arribar a l’agulla amb la mà, passava el tren a tota velocitat. No vaig poder fer res”, va explicar un testimoni al diari Tele/eXpres el 7 de desembre.

Ángel Alonso, de 77 anys, que treballava a la línia com a conductor d’una vagoneta automòbil per a reparacions i manteniment, era amb un company al taller d’electrificació situat a uns 100 metres al nord de l’estació de les Franqueses quan els va semblar que passava una màquina aïllada i no un tren sencer. “Mira si anava de pressa! Llavors la catenària va fer un fort soroll, això ens va estranyar, vam sortir i vam anar cap a l’estació. Hi vam trobar el cap, que ens va dir, trasbalsat, que acabava de passar un tren desfrenat”, recorda. Alonso, tot seguit, va anar fins al lloc de l’accident. “Un moment que no oblidaré mai”, explica l’home, que va ajudar a treure ferits fins que va veure que ja no era necessària la seva ajuda.”

La reacció de Renfe davant l’accident va ser atribuir-lo a una errada humana. En una roda de premsa celebrada la mateixa tarda a Barcelona, el president de la companyia, Ignacio Bayón, que al migdia havia visitat el lloc de l’accident amb el ministre de Sanitat, Juan Rovira Tarazona, i el governador civil de Barcelona, José María Belloch, va llegir una nota de premsa en què s’assegurava que “el fre d’estacionament estava en perfectes condicions, però que no s’havia accionat de manera adequada”.

La sentència va desmentir aquest fugir d’estudi de la companyia que, davant la insolvència del maquinista García, va ser condemnada a pagar 137 milions de pessetes als familiars de les víctimes mortals, als 53 ferits i a l’empresa Clipterplast.

El llavors alcalde de les Franqueses, Ricard València, es va mostrar molt crític amb Renfe, en una carta enviada a les principals autoritats l’11 de desembre: “Acceptar que el fet ha succeït per deficiències tècniques, de seguretat i de comunicació, costa prestigi. Preveure sistemes de seguretat que evitin que demà torni a succeir un fet tan lamentable com aquest, costa diners. Declarar culpable la fallada humana, salva el prestigi i no costa diners.” Més clar, l’aigua.

Quaranta anys després de la tragèdia, la línia Barcelona-Puigcerdà disposa de mesures de seguretat que impedeixen que es repeteixi un accident similar (vegeu la peça), però segueix sent d’una sola via i amb importants deficiències.

I els diners de l’Estat per millorar-la, tot i que promesos mil vegades, segueixen sense arribar. La memòria de les víctimes d’un accident oblidat no ha servit ni per a això.

MIQUEL RIERA

@mrierapla

Acte d’homenatge i reivindicació el dia 6

L’Ajuntament de les Franqueses ha organitzat per al 6 de desembre un acte de record de les víctimes de l’accident, d’agraïment cap a totes les persones que van participar en les tasques de rescat, tant professionals com anònimes i de reivindicació de millores a la línia R3, coincidint amb el quarantè aniversari de la tragèdia. L’acte se celebrarà a les 9.30 del matí prop de lloc de l’accident.

Més seguretat per evitar uns fets similars

Amb els sistemes actuals de seguretat instal·lats a la línia Barcelona-Puigcerdà és gairebé impossible que es reproduís un accident com el que va passar fa quaranta anys, en què un tren mal frenat en una estació amb pendent, va rodar tot sol fins a agafar una forta velocitat i va acabar xocant amb un altre comboi que circulava per la mateixa via.

Quan va passar l’accident encara no s’havia instal·lat a la línia de Puigcerdà l’anomenat sistema ASFA (anunci de senyals i frenada automàtica) encara vigent. ASFA combina equipaments instal·lats a les vies i als combois, que aturen els trens en cas d’incidència. Si hagués estat instal·lat quan va passar l’accident, el tren s’hauria aturat automàticament només sortir de l’estació del Figaró.

Aquest sistema es va començar a implementar a la xarxa ferroviària espanyola a finals dels anys setanta i primers dels vuitanta del segle passat, amb força retard respecte a altres xarxes de trens europees.

En el moment de l’accident tampoc hi havia instal·lat a la línia un sistema de telefonia tren-terra, que hauria permès, per exemple, avisar el maquinista del tren que ja havia sortit de Granollers que en venia un de buit i a tota velocitat en direcció contrària i per la mateixa via. Els trens actuals porten telèfons per parlar amb la central i els conductors també disposen d’un mòbil.

Tampoc hi havia en funcionament un sistema de bloqueig en via única controlat des del centre de comandament, des d’on se segueixen en temps real tots els trens que estan circulant.

Milà i fontanals: retrobament després de quaranta anys

Cinc antics alumnes de l’Institut Milà i Fontanals de Barcelona, que viatjaven en el tren accidentat, van participar, ara fa uns dies, a petició d’aquest setmanari, en un emotiu retrobament. En la trobada –van excusar la seva assistència quatre exalumnes més–, hi van participar també l’antiga professora de biologia del centre Glòria Riba, que aquell fatídic dia també era al tren i que va tenir un paper molt destacar en la identificació dels alumnes morts i dels ferits, així com a l’hora de contactar amb les famílies.

En la trobada hi van ser els exalumnes Albert Valero, Jordi Cama, Jordi Estada, Òscar Samsó (fill del director d’aquella etapa i reconegut poeta, del mateix nom) i Luis Pozo.

Tant els antics alumnes, com Riba, van coincidir a denunciar que no havien rebut cap mena d’ajuda psicològica i l’abandonament total per part de les administracions, malgrat la gravetat dels fets viscuts i la pèrdua dels cinc companys. “Això d’avui ha estat la primera teràpia en quaranta anys”, va dir un dels participants.

En la trobada també hi era el bomber Teodoro Martínez, que va participar en les tasques de rescat.

Doble víctima: ferida i demandada

María Barea és una veïna de Granollers que viatjava aquell dia en el tren que pujava cap a Vic. Llavors vivia i treballava a la Garriga. Havia baixat de bon matí a Granollers per fer-se una anàlisi i va estar dubtant fins a l’últim moment si agafava el tren o l’autobús. Es va decantar pel tren i aquesta decisió reconeix que li ha marcat la vida.

María Barea no recorda res del moment de l’accident. “Vaig quedar sense sentit per un fort cop al cap i em vaig despertar a l’hospital”, explica Barea que, justament, l’endemà de l’accident feia 20 anys. A part de la commoció cerebral tenia una fractura oberta a la cama, de la qual va trigar un any a recuperar-se del tot.

Està molt agraïda, i ho remarca, a la família, en especial al seu pare, a les amigues i a les companyes de feina.

En canvi, quaranta anys després, encara està molesta pel tracte rebut per part l’Hospital General de Granollers. “Primer, no van estar al cas i em van haver de traslladar d’urgència a la Vall d’Hebron, després que em desmaiés al llit i, més endavant, em van demandar per poder cobrar de l’assegurança de viatgers”, explica.

María no entén encara la poca sensibilitat vers una víctima per part del centre hospitalari. “Hi va haver un problema amb la meva assegurança, però aquestes no són maneres de tractar una persona”, assegura.

La dona va cobrar de Renfe una indemnització amb la qual va pagar les factures hospitalàries –Vall d’Hebron també va reclamar, al final–. “Sempre m’he sentit doblement víctima”, conclou.

Una línia que continua amb una sola via

Els trens que circulen per la línia R-3 triguen gairebé el mateix temps, o fins i tot més, que fa cent anys a fer recorreguts amb molta afluència de viatges, com el Barcelona-Vic. La raó principal és que la línia es d’una sola via, la qual cosa complica i alenteix la circulació dels combois, que s’han d’aturar a les estacions per cedir el pas als trens que venen en sentit contrari.

La reclamació perquè es desdobli la via es perd en el temps, però ni Renfe ni Foment acaben mai de moure fitxa, malgrat els diversos projectes presentats i els acords amb la Generalitat per tirar-ho endavant, l’últim del 2015.

Un munt de promeses incomplertes que no permeten modernitzar del tot la línia i, sobretot, afegir-hi més freqüències i reduir la durada dels trajectes. L’últim anunci és del gener d’aquest any, quan l’Estat va presentar els seus pressupostos i va anunciar que hi inclouria una important partida per tirar endavant la doble via. Paper mullat, de moment.

La línia té també altres problemes prou importants amb retards constants, estacions descuidades i sense personal i megafonies que fan anuncis erronis.

La loteria i l’agraïment d’un pare

La creença popular diu que quan hi ha hagut una desgràcia en un indret, hi ha moltes possibilitats que hi toqui la loteria. En el cas de l’accident de les Franqueses, això es va complir, i la Grossa d’aquell Nadal va caure íntegrament a la població veïna de Granollers, uns 7.000 milions de pessetes en total. També hi va haver molts veïns premiats amb els números anteriors i posteriors al premi principal.

Un dècim d’aquest tipus l’havia regalat, en agraïment, el pare d’un dels nois ferits del Milà i Fontanals a dos bombers que havien anat a visitar el jovent. “Eren unes 80.000 pessetes a repartir entre tots els bombers, però vam decidir tornar-lo a la família. Amb tot el que havien patit era el més lògic”, expliquen els bombers retirats Manolo Montero i Teodor Martínez. L’home s’hi va negar, en principi, però, davant la insistència, va acabar acceptant. Agraït va enviar una emotiva carta al cap del parc de Vic, que Montoro encara guarda, i en la qual destaca el valor que van demostrar quan van rescatar el seu fill i l’admiració que els té.

Complicats treballs de rescat

La virulència del xoc entre els dos trens va provocar que molts dels cossos de les víctimes quedessin atrapats entre la ferralla en què es van convertir alguns dels vagons. Bombers, metges i tècnics sanitaris van fer un esforç titànic per poder alliberar al més aviat possible les víctimes amb vida i, més tard, els morts. Els bombers van tenir la col·laboració de diversos treballadors de les empreses de la zona, que van traslladar-hi eines per tallar el ferro amb més facilitat. També hi van intervenir grans grues per aixecar els vagons. L’última víctima no es va localitzar fins a l’endemà del xoc.

Petita història d’un bitllet sense tornada

El bitllet que il·lustra aquesta peça és un dels que es van vendre per al tren de les 8.45 de Barcelona a Vic d’aquell matí boirós del 6 de desembre de 1979. El va comprar Jordi Estrada que, amb altres alumnes de tercer de BUP de l’Institut Milà i Fontanals de Barcelona, anava d’excursió a buscar minerals al Figaró.

Abans d’arribar a les Franqueses, un tren desfrenat va xocar contra el comboi. HI va haver vint-i-dos morts i nombrosos ferits. En Jordi Estrada en va sortir il·lès. El bitllet d’aquella trista jornada l’ha acompanyat des de llavors. Des de fa temps, el porta a la cartera. Cada any per la data de l’accident, el col·loca als seus perfils de les xarxes socials. «És el meu petit homenatge a les víctimes», afirma.

Amb 19 anys, cap a les Franqueses

Miquel Riera

Les fotografies que il·lustren aquest reportatge també tenen la seva petita història. Un servidor tenia 19 anys acabats de fer aquell 6 de desembre del 1979, quan el llavors director de Punt-Diari, Jordi Negre, em va enviar a cobrir un accident ferroviari que acabava de passar a les Franqueses del Vallès, prop de Granollers.

L’impacte d’aquella jornada de treball, càmera a la mà, l’he recordat tota la vida. La impressió de veure aquells vagons aixafats uns contra els altres, uns al damunt dels altres, és inesborrable, com també els testimonis dels veïns, que vaig reflectir en una crònica publicada l’endemà. «Em recordaré sempre dels nois amb les cares ensangonades», vam titular.

Vaig arribar al lloc de l’accident cap al migdia, quan ja havien retirat molts dels cadàvers, però els treballs de rescat de persones vives atrapades en els vagons encara duraven. La premsa ens podíem moure tranquil·lament entre els equips de rescat. Ara ens tindrien ben lluny. Això va permetre’m realitzar imatges molt impactants, com la d’un jove que és acabat de rescatar entre la ferralla i que mig somriu. Una altra de les fotos que m’impacta més és una que mostra desenes de persones repartides a la via contemplant les tasques de rescat.

Com a curiositat, els negatius d’aquella jornada no els he recuperat fins fa uns mesos, juntament amb tot d’altres d’aquella època que eren en una carpeta extraviada durant anys. Un cop escanejats i digitalitzats, vaig pensar que era una bona oportunitat, enguany que faria 40 anys de l’accident, intentar explicar què va passar realment aquell dia i recuperar les vivències dels supervivents. I així ho hem fet.

Per què tinguin una màxima difusió, hem fet donació de les imatges a l’Ajuntament de les Franqueses i als arxius històrics de Renfe de Madrid i del Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)