LA RESISTÈNCIA A LA REBOTIGA I L’ESTRANYA FRUÏCIÓ D’AMAGAR
Xarxes com les dels amagatalls de les urnes de l’1-0 han existit sempre en la vida privada de molts catalans
Neta d’exiliats republicans, Magalí Murià reviu la lluita clandestina familiar a Mèxic en suport a Catalunya
Amb el referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya, es va descobrir un gran misteri: milers i milers d’urnes, que la policia espanyola buscava amb desesperació, van aparèixer màgicament a tots els llocs de votació, a la mateixa hora, sense fallar. No se’n va perdre ni una. Havien estat durant setmanes embolicades dintre d’armaris, rebotigues i bodegues, protegides per una xarxa diligent i anònima, de la qual es parla molt poc en públic, però que ha existit sempre en la vida privada de molts de nosaltres.
És força intrigant, de fet, aquesta fruïció catalana d’embolicar les coses. Quan vostè compra quelcom en qualsevol botiga, sobretot si es tracta d’una empresa familiar, la venedora darrere del taulell dedicarà sempre una bona estona a fer-ne, acuradament, casi amb devoció, un paquet molt ben embolicat. Llavors serà un procés complicat obrir-lo, amb la participació de tisores per tallar cintes i cordons, plàstic, paper o cartró.
Per què s’emboliquen les coses d’aquesta manera? És el que solia preguntar als meus avis paterns, Josep Maria Murià Romaní i Anna Rouret, mentre esperava amb delit les joguines que em portaven de tornada a Mèxic, en cada un dels viatges periòdics que feien a Catalunya, d’on havien sortit l’any 1942 cap a l’exili mexicà.
“Ho fan així, filleta, per tal que Franco no se’ls emporti”, em responien sempre molt dolçament.
Des de la perspectiva de la meva curta edat, es requeria molta paciència per resistir la tortuosa cerimònia d’anar obrint cada un dels paquets tan ben embolicats, i sentir com els adults comentaven albirats que “tot” havia arribat bé.
Dècades després, crec que no m’he considerat realment adulta fins que he pogut enllaçar a un context més ampli aquest i d’altres records aparentment absurds de la meva infantesa. És el cas de l’estranya obsessió dels meus avis pels amagatalls en mobles, armaris i, fins i tot, parets.
El laberint de rebotigues, escales i rebosts que hi havia a la papereria de la meva família a Guadalajara (estat de Jalisco, Mèxic) era un autèntic paradís per als infants. El negoci havia crescut de manera irregular al llarg de les dècades, i els espais s’havien fusionat amb parets trencades, passadissos improvisats i portes falses. Era el lloc perfecte per a jocs i fantasies. Ideal per amagar, i amagar-s’hi.
Hi jugàvem molt, en aquell indret. Durant aquells dies en què vèiem el món de baix a dalt i ens havíem de posar de puntetes per saludar uns senyors vells, amics dels meus avis, que sovint passaven per la botiga o, més ben dit, per la rebotiga.
Perfectament abillats i de maneres afectuoses, tots ells tenien en comú que sempre portaven un paquetó, molt ben embolicat. Pertanyien a una xarxa invisible, com la d’aquell 1 d’octubre que feia circular diligentment articles de mà en mà, a través fins i tot de fronteres. Era una mena d’internet precibernètic del qual la nostra botiga era, se’n podria dir, un enllaç.
Al despatx de l’avi hi havia una llibreria que havia estat prèviament una porta cap a l’habitació del costat. Els prestatges eren inusualment estrets, deixant un espai al mig. Era “per emmagatzemar”, ens deia amb picardia, l’home, mentre ens mostrava també un calaix de doble fons en el seu enorme escriptori de fusta.
la veritat es revela
Van haver de passar molts anys i moltes converses a la taula del menjador perquè que jo arribés a la conclusió que la fascinació per ocultar implicava, de fet, tota la nostra família i que també representava molt més que un simple intercanvi de paquets embolicats.
Tots estàvem en el mateix, sabent-ho o no, perquè, encara que no es pot negar que Franco era un home molt dolent, és obvi que no devia trobar un plaer particular arrabassant personalment les joguines dels nens petits de les maletes dels seus avis.
El meu pare, José María Murià Rouret, per exemple, durant els seus anys a la universitat a Mèxic, va aconseguir una caixa de llibrets de passaports en blanc dels que emetia el govern de Jalisco. En aquell temps, alguns estats federals tenien, a Mèxic, l’atribució d’imprimir i lliurar documents com aquests.
El fet és que la fruïció d’amagar ha salvat moltes vides. I també ha ajudat a salvar la nostra llengua, ja que, durant un bon temps, l’única publicació periòdica en català que sortia regularment a tot el món s’imprimia, precisament, en un dels racons de la nostra rebotiga: el Butlletí d’Informació dels Països Catalans. Amb una modesta màquina de les anomenades Minerva, entre caixes que guardaven misteriosos paquetets embolicats, els avis i el pare lliuraven, a base de tinta i paper, una llarga i discreta resistència contra aquells que volien ofegar la nostra identitat.
MANTENIR VIVA LA FLAMA
Eren temps en què Catalunya era poc més que un concepte remot i clandestí, tant per als que hi vivien com per als que tenien residència a l’estranger. Només uns pocs valents mantenien viva la flama aferrant-se a la llengua i la cultura. I més encara, com els membres de la meva família, es dedicaven en silenci a l’estranya fruïció d’amagar.
És per això que, quan visitàvem Barcelona, no se’m feia gens estrany passar-me les hores ficada en altres rebotigues, visitant amics de la família. Xurreries, restaurants i llibreries conformaven una ciutat paral·lela que s’obria només per a uns quants, gent discreta, que passava al darrere a comprar certs objectes, intercanviar-hi paquets i fer-la petar.
L’esforç s’ha vist recompensat. La flama ha reviscolat amb escreix. Milions de persones han fet als carrers de Catalunya grans mobilitzacions per la independència. En una d’aquestes celebracions, al meu pare, avui un home de 70 anys molt llargs, se li va acostar un individu gros que el va subjectar fortament per les espatlles.
“Vostè no em coneix! –li va dir–, però fa molt de temps jo vaig ser el portador d’un passaport que em va salvar la vida. Un passaport de l’estat de Jalisco.” Els dos homes es van abraçar amb llàgrimes als ulls, però no s’han vist mai més, separats per aquella alegra multitud que cridava “Visca Catalunya!”
Els meus avis ja fa molts anys que són morts, però m’han deixat d’herència aquesta tradició, la de la resistència de la rebotiga i la fascinació pels amagatalls.
I cada vegada que algun botiguer insisteix a fer un paquetet, m’envaeix un sentiment de familiaritat, com si en cada embolcall visqués una història de molt de temps: la vida d’un poble que ha mantingut per segles el caliu de la catalanitat en les coses petites de cada dia, i també, quan ha calgut, el misteri de la gran xarxa anònima que, diligent i discreta, fabrica entre armaris, rebotigues i bodegues la resistència que ens portarà la llibertat.