Gegants en conflicte
Rússia va annexar la península de Crimea el 2014, fet que ha provocat un conflicte obert amb Ucraïna. A més, ha intervingut en el conflicte sirià i lluita pel control del ciberespai amb la Xina, que lidera l’economia mundial
UCRAÏNA
Durant aquesta dècada, Rússia ha assumit de nou protagonisme mundial, un protagonisme que havia anat perdent després de la caiguda de l’URSS. La guerra amb Ucraïna, l’ocupació de Crimea i la intervenció decisiva en la guerra de Síria són alguns dels exemples que evidencien que Moscou mira a l’exterior i es vol convertir en un actor de més pes en l’escena de la geopolítica mundial. Almenys, aquest és l’objectiu del seu president, Vladimir Putin, que veu com la intervenció a l’exterior fa pujar la seva popularitat, tot i que aquestes accions no reverteixin en la millora de l’economia russa, al contrari, perquè la guerra oberta amb Ucraïna ha suposat la imposició de dures sancions econòmiques a Rússia.
Des de l’annexió de Crimea el 2014 a través d’un referèndum que la comunitat internacional considera il·legal, Rússia controla les dues ribes de l’estret i considera com a pròpies les aigües territorials ucraïneses al voltant de la península del mar Negre. A més, ha augmentat aquest control amb la construcció unilateral d’un pont. Segons els organitzadors –el referèndum es va fer sota control militar rus–, un 96,7% dels votants es va pronunciar per integrar-se a Rússia. El gruix de la població de Crimea (2,28 milions de persones, segons el cens de Moscou del 2014) està repartit en tres grups: els russos (1.490.000, el 65,3%), els ucraïnesos (350.000, el 15,1%) i els tàrtars (280.000, el 12%). De les tres comunitats, la tàrtara és la més antiga, ja que les seves arrels a la península són del segle XIII. El conflicte va començar el 2014, quan Rússia va annexar Crimea aprofitant un buit polític a Ucraïna. Des de llavors, Kíev ha acusat Moscou de dur a terme una “guerra híbrida” en contra seu.
De fet, l’Armada ucraïnesa va acusar les llanxes del servei de guardacostes de Rússia d’obrir foc contra la seva flotilla, que es dirigia des del port d’Odessa, al mar Negre, fins al de Mariúpol, al mar d’Azov. Els combatents prorussos, llavors, van prendre Lugansk i Donetsk –a la regió del Donbass–, a l’est. Tant Crimea com el Donbass són victòries estratègiques i simbòliques per a Rússia. L’annexió de Crimea ha permès a Moscou un millor control del mar Negre, amb els seus jaciments de gas natural; d’altra banda, el Donbass conté la majoria de les mines de carbó d’Ucraïna.
Ucraïna descriu el conflicte com una “invasió russa”, i els governs occidentals han acusat Rússia de donar suport als separatistes de la regió amb tropes i armament pesat. A Crimea el desplegament i l’esforç que ha fet Moscou per eliminar els vestigis ucraïnesos dels carrers i les institucions és ingent. Les imatges de Putin se succeeixen i fins i tot es lloa la figura de Caterina la Gran, que va conquerir aquesta terra el 1783.
Moscou ho nega, tot i l’evidència contrària, però reconeix que hi ha “voluntaris” russos ajudant els prorussos. Aquest conflicte fa més de cinc anys que dura i ha causat la mort de 13.000 persones, 3.000 de les quals eren civils. L’abril passat, el president de Rússia, Vladímir Putin, va signar un decret que facilita a aquells que viuen a Crimea i a Donbass aconseguir un passaport rus. Un pas més del líder rus perquè aquests territoris, a la pràctica, passin a formar part de l’òrbita de la Federació Russa. El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va titllar aquesta mesura com a acte hostil, i va fer una crida a la comunitat internacional perquè reaccionés amb noves sancions.
Ucraïna està interessada a acabar un conflicte que perjudica el país enormement. L’economia ha quedat estancada i la productivitat laboral està sota mínims, segons les darreres dades. Ucraïna, ric en recursos naturals, trontolla per la pressió asfixiant de Rússia. El 70% dels ucraïnesos opina que el país va pel mal camí, just quan es compleixen cinc anys de la revolució de Maidan, i el grau de confiança en les institucions públiques és un dels més baixos del món.
tauler mundial
La intervenció de Rússia en els conflictes mundials no s’ha limitat a Ucraïna. Moscou vol controlar, com en els temps de la Unió Soviètica, aquells països que eren de l’òrbita i si cal també ajudar els que des de temps llunyans han estat fidels aliats. Aquesta és la raó, a més de l’econòmica, de la irrupció russa en la guerra siriana el setembre del 2015.
Els combats al país àrab havien començat el març del 2011, i diverses potències mundials, com l’Aràbia Saudita i Qatar, havien donat suport als rebels que s’aixecaven en contra del règim de Baixar al-Assad. Turquia, en un primer moment, també va donar suport a aquests grups que representaven des de l’oposició el dictador i fins i tot a grups gihadistes. Rússia ha aprofitat el buit que hi ha d’altres actors internacionals per intervenir i hi està guanyant molt: l’única base aèria que té al Mediterrani, la té a Tartus, i en té una altra de nova que ha construït a Latakia. Moscou, a més, hi té interessos econòmics, com ara la venda d’armament i l’explotació de recursos energètics, que han estat concedits per als propers vint-i-cinc anys a companyies russes.
L’altre gegant en creixement és la Xina. La seva presència en conflictes fora de les seves fronteres no és tan evident com la russa. És el que s’ha anomenat el soft power (‘poder tou’), encara que des de fa dècades, la Xina s’ha interessat pel continent africà i les inversions en aquests països són multimilionàries com ara la construcció del ferrocarril que travessa gairebé el continent i que és l’eix per on han de passar les mercaderies fetes a la Xina.
Moscou també ha tornat a apostar per alguns països africans després d’un llarg parèntesi. L’arribada d’importants empreses russes a aquests països revela l’interès de Moscou per reprendre unes relacions molt fructíferes durant el període de la guerra freda.
L’estratègia tova duta a terme pel govern totalitari del Partit Comunista Xinès es demostra que és eficient en l’aspecte econòmic. De fet, la Xina lluita per l’hegemonia mundial amb una batalla tecnològica i comercial desfermada contra els EUA comandats per Donald Trump i la seva política aranzelista. Aquest avenç tecnològic és cabdal per haver assolit ser capdavanter, però també s’utilitza com a eina de repressió política i de control contra els seus ciutadans, sobretot amb els opositors al règim o amb els uigurs de la regió de Xinjiang, una minoria de religió musulmana que viu a l’est del país. En els últims anys s’ha revelat que hi ha programes per registrar la població uigur amb la tecnologia del reconeixement facial o de l’iris.
L’era del ciberespai
Rússia tampoc ha quedat enrere en aquesta batalla tecnològica. De fet, les actuacions al ciberespai són el que sembla que desestabilitza més Occident. Amb la seva ingerència –se l’ha acusat d’incidir en les eleccions nord-americanes que van donar la victòria a Donald Trump o fins i tot en les britàniques–, l’objectiu de Moscou és donar suport amb fake news a candidats que van en contra de la Unió Europea, de l’OTAN i de l’ordre liberal establert.
ADELA GENÍS
agenis@lrp.cat
.
la revolució dels paraigües
El 2014, Pequín va aprovar una llei electoral que restringia la presentació de candidatures a la presidència de l’executiu de Hong Kong en les eleccions del 2017 a l’aprovació prèvia del Partit Comunista. Les protestes massives de la població reclamant el sufragi universal sense restriccions, que es van perllongar més de dos mesos en el que es va conèixer com la revolució dels paraigües, no van aconseguir aturar la nova llei, però sí demostrar a Pequín i al món que la població de Hong Kong no acceptaria dòcilment les mesures d’involució democràtica que pretenia Pequín. A l’estiu va esclatar una nova revolta quan, d’acord amb les indicacions de Pequín, la cap del govern autònom, Carrie Lam, va aprovar una llei d’extradició a la Xina que, finalment, es va veure obligada a derogar davant la magnitud de les protestes i el seu ressò internacional, amplificat per la difusió a les xarxes. Hong Kong va ser ocupat pels britànics el 1841 i va tornar a mans dels xinesos el 1997.