Transició energètica i social

canvi d’hàbits

Hem d’entendre que agafar un avió barat per anar a passar el dia a París és un luxe energètic que no ens podem permetre. “En el futur mirarem enrere i pensarem que estàvem bojos, perquè aquest model realment no s’aguanta per enlloc i només ha estat possible en la mesura que hem tingut energia molt barata i de molta potència. Ara ja és evident que caldrà canviar l’hàbit de consumir productes i serveis de l’altra punta del món”, afegeix. Precisament la transició energètica va més enllà d’un àmbit tecnològic i assenyala també qüestions de sensibilitat i filosofia per canviar la societat. “Estem assistint a un debat que no només ens el resoldran els enginyers. No es tracta de continuar igual, canviant tan sols l’energia fòssil per la solar. El repte és entendre que aquest canvi que vindrà no necessàriament ha de ser a pitjor. Estem en una primera fase en què la qüestió tecnològica encara té molt de recorregut, però en paral·lel s’ha d’obrir el debat sobre el model de consum, de creixement, d’organització social, de transport... ”, afirma Salas, que és director d’innovació i regulació a km0 Energy i membre del CADS (Consell Assessor de Desenvolupament Sostenible).

Pel que fa a la situació actual, s’està veient que Europa té molt clara la transició energètica. L’Estat espanyol també està batent rècords amb la introducció d’energies renovables, però, per contra, Catalunya està força endarrerida i tot just el mes de novembre es va derogar un decret que ha limitat molt el desplegament de l’energia verda. “Sortim d’un punt de partida pitjor que la mitjana de l’Estat. I de tots els grans projectes que hi ha sobre la taula, no n’hi ha cap per a Catalunya. D’una banda, consumim el 20% de l’energia de l’Estat, però, en canvi, des del punt de vista de la potència d’energia solar programada a Espanya no en rebem ni l’1%. El diferencial és tan gran que no s’explica”, diu l’expert.

el repte català

Quins obstacles hi ha hagut? La resposta depèn del tipus de sistema de generació del qual parlem. Bàsicament són tres. D’una banda, hi ha l’autoconsum (per exemple col·locar un panell solar a la teulada de casa), que té un gran potencial però que depèn d’una regulació estatal i de normatives municipals que de vegades ho compliquen tot. “Es podria fer més fàcil del que s’està fent, però més o menys es va tirant”, diu Salas.

En segon lloc, podem parlar de les grans plantes de generació d’energia que es veuen al sud de la Península, on hi ha molt de terreny i poca densitat de població, fet que permet projectes faraònics de 200 megawatts. “D’aquest tipus, a Catalunya clarament no en tindrem, per qüestions d’orografia, de territori i de model”, assenyala. Entremig hi ha els projectes d’escala humana que superen el nivell d’autoconsum. Són parcs solars de 5, 10 o 20 megawatts, que fins ara havien estat molt limitats per la normativa catalana i que justament amb el nou decret aprovat per substituir el del 2009 seran més fàcils de dur a terme.

Dit això, encara hi ha un altre motiu per estar endarrerits: tota la legislació energètica no està transferida a les comunitats autònomes. “Per simplificar-ho molt, ja sabem com funcionen les grans infraestructures. Es despleguen allunyades de la realitat dels territoris: es fan trens AVE sense millorar les Rodalies. Amb l’energia passa el mateix”, explica Salas. Imaginem un veí de Banyoles que gràcies a l’autoconsum i a la producció d’energia que hi hagi al Pla de l’Estany gairebé no necessiti xarxa elèctrica, perquè consumeix allà mateix. Amb la normativa actual, haurà de pagar per l’ús de la xarxa com si aquesta energia verda vingués de Galícia.

Si el fet s’utilitzar menys infraestructures no repercuteix en un menor cost, tothom acabarà comprant l’energia on sigui més barata, que és a les grans plantes d’energia. Per tant, simplement es canvia el petroli pel sol, però no s’afavoreix un model de generació distribuïda: moltes petites fonts d’energia properes als llocs de consum i connectades entre si per gestionar de manera flexible l’oferta i la demanda. Aquest és, segons els experts, el model que cal: posar en valor la proximitat de l’energia, i no només que sigui verda. I això comporta més implicació particular. Per posar un exemple, si es realitzen grans infraestructures per tenir energia verda i vendre-la, els ciutadans es converteixen en simples consumidors que paguen i prou. En canvi, si s’utilitzen els recursos distribuïts, el ciutadà té un paper actiu, no només és consumidor, també pot ser productor i participar en el mercat elèctric. Com ja s’està veient a Europa, la transició no és únicament el canvi del mix energètic, també és una transició social. Fins ara el consumidor era l’individu davant del sistema, però ara els individus es comencen a agrupar per constituir comunitats energètiques.

la fi de les nuclears

Si les coses surten com està previst, en la propera dècada veurem tancar les centrals nuclears catalanes. Més enllà de la qüestió dels residus i de la seguretat, que hauria de ser la prioritat, es tancaran per motius econòmics, perquè fer funcionar una central nuclear és molt car. Ara mateix hi ha un acord per tancar-les entre el 2025 i el 2030, però evidentment poden passar coses que alterin el calendari: un altre accident com el de Fukushima en podria accelerar el tancament, però en canvi l’agreujament de la crisi econòmica i la dificultat d’invertir en renovables el podria endarrerir. I mentre estiguin obertes, el risc el tenim. En qualsevol cas, de l’electricitat que consumim a Catalunya, més del 55% prové de l’energia nuclear. “Si es tanquen les nuclears sense tenir l’alternativa renovable preparada, o bé perdrem cobertura o bé haurem de cremar gas, amb la qual cosa augmentarien les emissions de CO2”, assenyala Salas.

“Això no és trivial –afegeix–; no te’n vas a dormir un dia i l’endemà ja està tot fet. Cal prendre decisions importants. Tota la inversió necessària per a la transició energètica podria significar uns 10.000 milions d’euros, i segurament la xifra es queda curta.” Per tant, les energies renovables es convertiran en un sector econòmic de pes en l’economia catalana dels propers anys i es necessita fer-ne un disseny ordenat i previsió.

Caldrà recerca, indústria auxiliar, indústria líder... i establir quin paper hauran de jugar les companyies elèctriques i com es gestionarà la xarxa de distribució... “Estem en un moment de canvi molt interessant en el sentit tècnic, però aquest canvi no es farà sol. Pel que fa a formació professional, els tècnics s’haurien d’estar formant ara. Qui farà el desplegament massiu de vehicles elèctrics, de bombes de calor, de punts de recàrrega...?”, es pregunta Salas mentre alerta que no es pot deixar tot en mans del mercat perquè ens hi juguem el futur econòmic d’unes quantes generacions de catalans.

un model més just

“La matriu energètica defineix molt bé el tarannà d’un país. Quan Catalunya va fer la revolució industrial, els salts d’aigua van permetre la industria tèxtil. Sempre hi ha hagut una relació molt íntima entre el model social, el model econòmic i el model energètic. Per tant, quan parlem del model energètic estem parlant del model de societat que volem. Deixar-ho només en mans del mercat seria una decisió temerària”, remarca.

Segons Pep Salas, un altre tema important és la transició energètica justa i ètica: “Quin sentit té prohibir els cotxes més vells per rebaixar les emissions quan no prens cap mesura sobre el transport marítim o aeri? Per què ens veiem capaços d’incidir en el segment de la població més dèbil?” Per això reclama que l’equitat estigui en la base de la transició. “Si no, correm el risc de crear ciutadans de primera i de segona: els que tinguin accés a un vehicle elèctric viuran en el millor món possible, però deixaran enrere el gruix de la població, i això ni és desitjable ni és convenient ni ens ho podem permetre en clau de país”, manté.