Més oferta, més valors, més públic

llibres digitals

“La cultura és un dret de tothom, no es tracta d’haver de decidir entre pa, salut i cultura. Hem de poder tenir accés a tot. Dit això, la cultura no està en perill, el que podria entrar en crisi són alguns models culturals, però la cultura entesa com allò que acompanya el desenvolupament de les societats no està en crisi”, explica el director de l’Institut Català d’Empreses Culturals, Miquel Curanta.

La tecnologia i la digitalització ja estan canviant les coses. Les estadístiques indiquen que a l’Estat espanyol de cada quatre llibres que es llegeixen, un és electrònic, i les vendes i consultes en format digital no paren d’augmentar, mentre que les visites presencials a les biblioteques van a la baixa. S’acabaran els llibres en paper? “Encara queda molta gent a qui li agrada tenir un llibre en format físic, tocar-lo i olorar-lo. Però també hi havia molta gent a qui li agradava tenir CD i discos de vinil, i ara només es troben en mercats de col·leccionista. Espero que els llibres en paper no s’acabin, però és veritat que a llarg termini es podrien acabar transformant. No sé què passarà quan els adolescents d’ara siguin grans. Probablement ja no buscaran paper o probablement algú trobarà la manera de donar valor al paper més enllà de la simple lectura. Si algú és capaç de transformar el llibre en un objecte preuat, potser aconseguirà sobreviure”, diu Curanta.

accessibilitat

Al marge de quin tipus de continguts o experiències poden anar apareixent, un dels dubtes que planteja el futur és si es podrà fomentar l’accés a la cultura, ara que ja es parla de pobresa cultural. “L’accés a la cultura com a concepte ampli és universal per a tothom. Tothom pot accedir a veure un concert de manera gratuïta a través de Youtube, una altra cosa és pagar els 40, 60 o 200 euros que pugui costar l’entrada per veure el concert en directe. Són conceptes diferents: una cosa és l’accessibilitat i una altra és l’accés a la cultura. D’altra banda, crec que tots plegats ens equivoquem si centrem el dret a l’accessibilitat a la cultura en el factor preu”, indica Curanta.

Segons el director de l’ICEC, és un error pretendre que la cultura sigui gratuïta o molt barata perquè hi pugui accedir tothom. “Jo hi estaria d’acord sempre que es pugui garantir que els creadors tinguin la retribució que consideren justa per la seva obra, i que sigui la societat la que determini si interessa o no accedir-hi a aquest preu”, concreta. “El que no té preu –insisteix– no té valor. Fer front a la pobresa cultural no depèn tant de reduir preus i d’oferir descomptes, cosa que ja s’ha fet en els últims anys i que està estandarditzada, com d’educar en el valor de la cultura. Algú que destini 700 euros a un telèfon intel·ligent i que després digui que no vol anar al teatre perquè és car el que està revelant no és un problema de preu, sinó de prioritats.”

Evidentment, la relació entre cultura i mercat dona per a molts matisos. “En lloc de preguntar-nos com la cultura s’hauria d’inserir millor en l’economia, convindria preguntar-nos en quina economia encaixaria millor la cultura”, diu l’activista cultural Jordi Oliveras en un article sobre economia social i solidària publicat en un estudi del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA).

Aquest estudi –Estat de la cultura i de les arts, editat a finals del 2018– recull dades sobre l’infrafinançament cultural a Catalunya (el 2% dels pressupostos del govern) i reconeix que les demandes de més ajut i suport al sector són justificades. Al mateix temps, però, també recorda que caldrà “democratitzar” la cultura perquè si no es crea demanda, ni es promouen espais de participació, l’acció cultural queda “segrestada” per un grup reduït de població. “La democratització cerca incrementar el nombre de practicants –molt reduït a Catalunya–, augmentar els públics i atreure vers l’art aquella població –una mitjana d’un 50 %– que no viu la cultura de manera habitual”, diu l’informe.

capacitat pressupostària

Ara bé, apropar la cultura als ciutadans i difondre els seus valors requereix esforços pressupostaris i imaginatius. “Aquesta és una tasca molt complicada, perquè estem vivint una època en què són molts els valors per inculcar a la societat: el tema del medi ambient, la paritat de gènere... I hem d’explicar que el desenvolupament personal o intel·lectual de les persones és tant o més important. En certa manera, estem competint amb tot un altre ventall de conceptes, i les administracions hem de generar continguts, generar relat i fer-los accessibles”, insisteix Curanta.

I al final, és més que evident que són els recursos econòmics els que permeten fer polítiques culturals. “Els governs tenim l’obligació de generar o facilitar que es generin continguts culturals que el mercat no admet, o que el mercat per si mateix no pot absorbir. Què seria del nostre cinema si l’administració no hi aboqués recursos? Si ho fiéssim tot només al mercat, no tindríem cinema en català... i el nostre cinema és al mateix temps la garantia de preservació del nostre relat, en aquest cas en format audiovisual”, afirma el responsable de l’ICEC.

CINEMA I CATALÀ

Parlant de cinema, també és evident que el model tradicional de distribució a les sales està canviant ràpidament amb les plataformes digitals. “Seguim volent fer cinema, i el mercat s’entesta a fer-nos veure un altre tipus de continguts. Seguim volent exhibir a les sales, i el mercat s’entesta a voler-nos fer veure aquests continguts en micropantalles”, assegura Curanta, mentre recorda que per poder incidir en els criteris amb els quals es fa una pel·lícula –per exemple els criteris lingüístics– es necessiten projectes econòmics molt forts. I el fet que al marge dels ajuts de la Generalitat s’hagin de buscar fons europeus o la participació de grups mediàtics (Mediaset, Atresmedia, RTVE...) implica que el productor no sempre està en condicions de decidir. Això explicaria per què el percentatge de films produïts amb el català com a llengua original ha baixat significativament des del 2013. Aquell any eren un terç (25 de 75), però el 2018 ja van suposar només el 22% (18 de 80). És a dir, la llengua dels continguts audiovisuals la decideixen els productors en funció del mercat, i el mercat consumeix sobretot en castellà. Es trencarà aquesta dinàmica en la pròxima dècada?

Potser ho veurem en l’univers de les sèries, que es regeixen per criteris estrictament de mercat. Les plataformes compren la producció d’un projecte, i quan aquest es du a terme els creadors deixen de tenir veu i vot. “L’opció de les sèries de les plataformes va molt bé perquè muscula molt la nostra indústria audiovisual, però si volem tenir força per poder introduir criteris com els lingüístics en una sèrie d’aquestes hem d’armar projectes molt potents”, insisteix Miquel Curanta. Així, des de l’ICEC s’està treballant perquè en els propers anys es pugui mantenir la cinematografia catalana en el sentit clàssic del terme, però al mateix temps també es puguin desenvolupar projectes de sèries pensats per anar en aquestes plataformes.

SÈRIES

“Tenim ajudes per fer desenvolupament de pel·lícules –la fase prèvia a la producció, tot allò que es fa abans de començar a rodar– i ara les volem articular també per a sèries d’alt recorregut comercial. Es tracta de presentar projectes que siguin sòlids, ambiciosos, i de poder dir a les plataformes que, tot i ser en català, tenen l’èxit garantit perquè estan molt ben treballats”, afegeix el director de l’ICEC. De fet, un dels objectius d’aquest organisme per als pròxims anys és aconseguir portar operadores a Catalunya. Algunes ja hi han treballat en diferents rodatges, però ara es tractaria que tinguessin una seu aquí i coneguessin millor la realitat del país. “Des d’aquesta proximitat seria més fàcil aconseguir una interlocució més directa. Hem tingut un motor audiovisual molt potent durant molts anys, que ha estat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Encara és un motor, tot i estar una mica gripat per la falta de recursos. Però en el segle XXI ja no podem tenir-ne només un i treballem per tenir-ne més”, assegura.

fidelitzar el públic

Per aconseguir fidelitzar el públic cultural es desenvoluparan noves estratègies que encara no coneixem, però el més important continuarà sent l’interès que aixequin els continguts. “Hi haurà noves fórmules, segur. Hi han de ser perquè, en aquests moments i en termes de consum, la cultura ja no competeix amb si mateixa. Un espectacle de teatre no competeix amb l’espectacle del teatre del costat. Està competint amb el del costat, amb el partit del Barça, amb les compres, amb el gintònic de les set del vespre amb els amics... Està competint amb qualsevol forma d’oci o lúdica. Per tant, la fidelització del públic depèn de diferenciar i posar en valor la cultura per si mateixa, des d’una perspectiva lúdica, intel·lectual, humanística...”, insisteix.

I això implica desenvolupar i aconseguir nous públics, ja sigui amb tècniques estrictament de màrqueting o amb una visió més oberta i inclusiva, en què les administracions tinguin un paper destacat. Segons Curanta, això es pot fer de moltes maneres. “Es tracta de vetllar perquè els teatres de les ciutats i dels pobles siguin accessibles a persones amb problemes de mobilitat, o a persones amb problemes d’exclusió social, o de dur a terme estratègies per acostar la cultura a col·lectius que no hi estan tradicionalment vinculats, com ara el món l’esport. Són només dos exemples, hi ha moltes visions, moltes mirades... Cal conscienciar sobre el valor del teatre, de l’art, de la música... Promoure les experiències audiovisuals en una escola també és creació de públics... Hi ha moltes visions que inclouen el concepte de fidelització. Ja hi ha noves fórmules respecte a fa cinc anys, i d’aquí a deu anys segur que n’hi haurà de noves completament diferents”, afirma.

l’art i els museus

En l’àmbit internacional, alguns experts asseguren que la propera dècada serà la dels museus. Ajudaran a crear cohesió social i ja no seran només espais on s’exposen i es conserven objectes, sinó que cada cop més oferiran experiències que inspirin i estimulin la curiositat, l’esperit crític, l’aprenentatge i l’oci. Les noves tecnologies faran accessibles les obres d’art no només en format físic, sinó també digital. “És probable que en algun moment l’exhibició d’art canviï d’una manera dràstica. Ara ja podem veure exposicions de clàssics de l’art universal en format interactiu i amb la capacitat de manipular-lo. Jo he estat dins d’un quadre de Van Gogh, i després de veure’l l’he manipulat i l’he creat. Això pel que fa a l’art plàstic, però ja hi ha creadors que treballen només en l’entorn digital... Per tant, no sé si aquesta serà la dècada dels museus, és possible que sigui una dècada prolífica per al sector de l’art, en un sentit molt ampli i que ara és incipient”, assegura Curanta, que insisteix que només estem veient una punta petita de l’iceberg.

NOVES EXPERIÈNCIES

Cinema personalitzat i que es complementi amb altres ofertes d’oci; tot tipus d’activitats esportives per participar o bé en primera persona o bé com a públic; espais comuns a les ciutats i fins i tot localitzats als edificis de pisos per dur a terme activitats d’oci compartides; noves experiències gastronòmiques basades en consum sostenible; redescobriment del propi patrimoni cultural... Tot això segurament ho anirem veient en els propers anys. Veurem també si, tal com defensa la Unesco, tot plegat ajudarà al desenvolupament sostenible. “La cultura –segons aquest organisme– és tot allò que constitueix la nostra identitat. Fer de la cultura un element central de les polítiques de desenvolupament és l’únic mitjà de garantir que aquestes se centrin en l’ésser humà i siguin inclusives i equitatives.”