El dossier

L’heroi del 6 d’octubre

Enric Pérez Farràs va protagonitzar un dels moments més tensos de la revolta del 6 d’octubre i es va oferir per defensar la Generalitat fins al final

FINS AL FINAL
FINS AL FINAL
El cap dels Mossos volia lluitar fins al final, però el president Companys el va obligar a desistir

A les 9 del vespre de 6 d’octubre del 1934, un destacament de l’exèrcit arriba a la plaça de la República, l’actual plaça Sant Jaume. La presència de l’exèrcit és la resposta del capità general de Catalunya a la trucada i a la carta que hores abans ha rebut de part del president de la Generalitat, Lluís Companys, a través de les quals l’ha comminat a posar-se a les seves ordres. Quan té coneixement de l’arribada de les forces de l’exèrcit, el cap dels Mossos d’Esquadra, Enric Pérez Farràs, es dirigeix d’una revolada a l’avantdespatx de presidència, on hi ha concentrat tot el govern de la Generalitat, a excepció de Josep Dencàs, que es troba a la Conselleria de Governació. Quan entra a la sala, el cap dels Mossos es troba “tot excitat”, segons el testimoni del periodista Lluís Aymamí.

Fa dies que el cap dels Mossos es manté alerta per l’evolució dels esdeveniments polítics i, més concretament, per la possible formació d’un govern de dretes a Madrid. En les seves memòries, el seu subordinat, Frederic Escofet, recorda que arran de l’entrada de la CEDA a l’executiu “forçosament havia d’esclatar a tota l’Espanya republicana la protesta contra la traïció a l’esperit i a la voluntat popular que el 14 d’abril havia portat la República”. A Catalunya, el neguit per aquesta “traïció” encara esdevé més greu. Hi ha en perill l’autogovern i qualsevol expectativa de fer avançar la legislació social i, molt especialment, la llei de contractes de conreu, un dels puntals del govern de la Generalitat, format per Esquerra Republicana de Catalunya i la Unió Socialista de Catalunya. El dia abans de la formació del nou govern espanyol, el cap dels Mossos notifica a Frederic Escofet que: “Si els esdeveniments polítics repercutixen en una vaga general, ordenaria la concentració de totes les esquadres a Barcelona i que, amb aquest fi, des d’aquell instant ens hauríem de mantenir a les nostres seccions respectives, amb enllaç constant amb ell.” Al primer avís telegràfic, doncs, tot el contingent de mossos, que supera de poc els 400 efectius, s’ha de concentrar a Barcelona.

L’ordre arriba l’endemà mateix, mentre Frederic Escofet es troba jugant al pòquer amb una colla d’amics. Només d’arribar al Palau, Escofet manté una breu conversa amb el capità López Gatell, que “ha tingut un altercat amb Pérez Farràs, a conseqüència del qual ha decidit abandonar el cos”. Pocs instants després, ambdós es reuneixen amb el cap dels Mossos al seu despatx. Només de veure’ls, Pérez Farràs no s’està d’exclamar: “Tu també? Perquè si és així ja podeu marxar tots dos immediatament.” Però Escofet no té cap intenció d’abandonar en aquella situació, i tampoc ho farà López Gatell. L’escenari, com ens podem imaginar, és d’una enorme tensió, amb els responsables policials debatent sobre la seva implicació en la revolta. Si fem cas a la versió de Frederic Escofet, tots tres expressen la seva voluntat, és a dir: “Complir lleialment amb el nostre deure, als nostres llocs i al seu costat.”

Des d’aquell moment i fins a la matinada següent, els tres responsables dels Mossos destinen els seus esforços a concentrar tots els efectius del cos i a distribuir-los entre els edificis oficials, des de les dependències de la Generalitat fins al Parlament. A les 11 del matí, el conseller Dencàs ordena al cap dels Mossos que destini els 400 mossos d’esquadra a defensar el Palau de la Generalitat. Si fem cas de la versió que oferirà alguns mesos després en la seva crònica El 6 d’octubre des del Palau de Governació, el responsable polític de la seguretat també ordena que les forces d’assalt, amb prop de 3.200 homes, quedin concentrades als llocs estratègics de la ciutat. Al mateix temps, Miquel Badia també mobilitza 3.400 paisans armats. Més enllà de la precisió d’aquestes xifres, la realitat és que l’objectiu de bloquejar l’accés de l’exèrcit a la plaça de la República fracassa de manera estrepitosa, i Enric Pérez Farràs ha d’anar a l’encontre d’un destacament que arriba a les portes del Palau de la Generalitat com si es tractés d’un passeig triomfal, sense haver disparat ni un sol tret. La conversa entre Pérez Farràs i Fernández Unzué és un dels moments culminants de la revolta. Es tracta d’un intercanvi concís però d’una enorme tensió.

En pocs segons, l’intercanvi verbal dona pas al de trets, sense que ningú pugui precisar des d’on s’inicia i qui ho fa, un aspecte que, com ens podem imaginar, esdevindrà decisiu en el consell de guerra que se celebrarà dies després i també en el judici contra el govern de la Generalitat. En les seves declaracions, Pérez Farràs negarà haver donat cap tipus d’ordre, una hipòtesi perfectament versemblant si tenim en compte que quan es produeix l’atac ni tan sols ha tingut temps de retornar al Palau. Malgrat tot, en la interlocutòria del jutge militar es recull: “Obriren foc els Mossos que es trobaven darrere d’ell, a l’acte dels quals va seguir la retirada dels agressors a l’edifici de la Generalitat, des d’on es va continuar fent foc.” Durant hores, el Palau de la Generalitat resta a les fosques, s’intercanvien les trucades telefòniques i circulen permanentment rumors sobre el que està succeint a la resta de la ciutat. Abans de comunicar-se amb Batet per oferir-li la capitulació, Companys parla amb el cap dels Mossos. Pérez Farràs proposa al president que abandoni el Palau per la porta del darrere, mentre que ell s’ofereix per resistir fins al final amb un petit destacament de mossos d’esquadra. Tanmateix, Companys rebutja aquesta possibilitat sense dubtar-ho ni un instant. Pocs minuts després, un mosso d’esquadra surt al balcó principal de Palau disposat a enlairar la bandera blanca, però és ferit per un tret de mosquetó. El cap dels Mossos, indignat, es mostra disposat a reprendre la lluita i a arribar fins al final, però el president Companys l’obliga novament a desistir.

.

Un duel sense treva

Enric Pérez Farràs i José Fernández Unzué es van formar junts a l’acadèmia militar de Segòvia, però tenien poques coses més en comú. De fet, la trajectòria d’ambdós és ben paradigmàtica del duel existencial en què vivien instal·lats els militars espanyols des del segle XIX, dirimit entre les conviccions ideològiques i la lleialtat institucional. En el cas de Pérez Farràs i Fernández Unzué, aquests duels van tenir un fort component personal que es van concretar en tres episodis dramàtics.

1934

El diàleg que van mantenir els dos militars a les portes del Palau de la Generalitat el 6 d’octubre es va convertir en el pròleg de l’enfronta- ment armat. Aquella nit, el cap dels Mossos va preguntar a Fernández Unzué: “On aneu?”, mentre que l’altre, al capdavant d’un destacament enviat per Domènec Batet, va contes- tar: “Tinc ordres de prendre la Generalitat i l’ajuntament”, a la qual cosa el cap dels Mossos va replicar: “Doncs no els prendreu.” Tot seguit, l’un va cridar: “Visca la República Federal!”, mentre que l’altre va afegir: “Visca la República!” a seques. Després d’aquest d’inter- canvi de proclames es va iniciar el de trets.

1935

El 28 de maig del 1935, el duel entre els dos militars es va traslladar a la seu del Suprem, on era jutjat el go- vern de la Generalitat en el procés pel 6 d’octubre. En aquella ocasió, Pérez Farràs no només es va enfrontar verbalment amb Fernández Unzué, sinó també amb el capità Francisco Kühnel, amb qui per poc van arribar a les mans.

1936

El darrer enfrontament entre els dos militars es va viure el 19 de juliol del 1936 als carrers de Barcelona. En aquella ocasió, el militar navarrès es va alinear amb els cons- piradors i, de resultes del fracàs de l’aixecament, va ser empresonat al vaixell Uruguai i, després d’un judici per part del Tribunal Popular, afusellat al camp de la Bota.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)