Síria, nou anys de conflicte

Ara fa nou anys que va començar la guerra de Síria i no se’n preveu un final immediat, tot i que Bashar Al-Assad controla el 70% del territori, incloses les principals ciutats del país. La resta està en mans de les Forces Democràtiques Sirianes, de majoria kurda, al nord i nord-est; sota control turc, dues franges al nord, i sota control dels Estats Units, l’estratègica base militar d’Al-Tanf a la frontera amb l’Iraq, al sud-est. A la regió d’Idlib, però, encara hi ha combatents del Front al-Nusra (avui Hayat Tahrir al-Sham, HTS), la franquícia d’Al Qaeda, d’Estat Islàmic (EI) i dels rebels de l’Exèrcit Lliure de Síria (ELS), creat el juliol del 2011 com a braç armat de l’oposició política siriana refugiada a Turquia. També hi ha llocs on EI encara té suports (el mapa de la situació sobre el terreny el 3 de març era aquest: http://www.understandingwar.org/backgrounder/syria-situation-report-february-19-march-3-2020). La regió d’Iblib (uns 3 milions d’habitants) és una de les quatre zones de distensió pactades entre Rússia, Turquia i el govern d’Al-Assad a Astanà (2017) i Sotxi (2018/19). Les altres tres ja estan sota control de Damasc, però a Iblid operen una dotzena de grups rebels i s’havia acordat crear un cordó de seguretat desmilitaritzat per encerclar-los. Tanmateix, els actuals enfrontaments entre tropes turques i sirianes amenacen de perpetuar la guerra, mentre fonts russes assenyalen que radicals vinculats a Al-Qaeda estan transitant cap a Líbia per continuar combatent. El que batega de fons són objectius diferents. D’una banda, Moscou i Damasc acusen Ankara d’haver-se extralimitat conquerint més terreny del que li corresponia per garantir la franja de seguretat i de mantenir complicitats amb alguns dels grups radicals que resisteixen a la zona. De l’altra, Ankara acusa Damasc d’atacar les seves tropes i de bombardejar la població civil de la zona rebel per provocar un allau de refugiats cap a la frontera turca –on ja s’amunteguen un milió de persones– que obligui el seu exèrcit a replegar-se. De retruc, Ankara trasllada la pressió dels refugiats cap a les fronteres de la UE per obligar Brussel·les a fer-li costat en aquesta nova fase de la guerra apel·lant a la Carta Atlàntica, ja que és membre de l’OTAN des del 1952, tot i que a l’estiu del 2019 va adquirir míssils russos.

Des de la seguretat d’un Al-Assad que poc abans de l’inici de la revolta afirmava que el que estava passant a Tunísia, Egipte, Líbia i altres països àrabs no succeiria mai a Síria perquè el seu règim donava suport a la causa palestina fins als darrers combats a Iblid, el conflicte, la guerra a partir del 2012, ha fet moltes voltes. En el anys 2012 i 2013, Al-Assad estava contra les cordes, i l’ELS, que tenia el seu quarter general a la província turca de Hatay (davant de la regió d’Iblid), estava present en gairebé tot el país i tenia el suport de Turquia i els Estats Units (i puntualment del Regne Unit i França), mentre que l’Aràbia Saudita i Qatar donaven suport als grups islamistes que combatien el règim, que tenia com a aliats Rússia, l’Iran i Hezbollah.

El setembre del 2013, Rússia i els Estats Units van arribar a un acord pel qual Washington es comprometia a no intervenir militarment contra Al-Assad si aquest distribuïa les armes químiques que havien començat a usar contra els rebels. Tota una victòria de Vladímir Putin, ja que les armes convencionals eren les causants fins llavors del 99% de les víctimes i, en canvi, salvava el regim d’Al-Assad d’una intervenció occidental. Va ser el moment d’EI que, entre el 2014 i el 2016, va assolir la seva màxima expansió en detriment de l’ELS i amb l’única oposició sobre el terreny (a Síria i l’Iraq) de les milícies kurdes. En els anys següents, es va produir una aliança de tots contra EI, que va beneficiar Al-Assad. Els Estats Units, Rússia i Turquia van bombardejar les forces del califat, i Ankara va aprofitar per bombardejar i ocupar també zones de Rojava (occident, el Kurdistan sirià).

En suma, després de nou anys de guerra la integritat de Síria, tal com es va acordar a Astanà, està garantida, així com la continuïtat del règim d’Al-Assad, que ha passat de ser el problema a convertir-se en la solució gràcies a Putin. Donald Trump, un cop vençut EI, no mostra excessiu interès a involucrar-se més a Síria, i menys en any electoral. Els kurds semblen de nou condemnats a ser ignorats i silenciats. Erdogan no pot satisfer les seves ambicions territorials a Síria perquè ni Moscou ni Damasc li ho permeten.

I la Unió Europea deixa al descobert la seva cara més negra i insolidària segellant les fronteres davant l’arribada de nous refugiats al mateix temps que paga la factura de la seva gasiveria quan el 2016 va solucionar l’arribada de refugiats externalitzant l’acolliment a canvi de pagar 6.000 milions d’euros a un polític sense escrúpols. I al final, com sempre, els veritables perdedors de totes les guerres, la població civil. Abans de la guerra, Síria tenia 21 milions d’habitants. Ara, segons l’ACNUR, hi ha més de 6,2 milions de persones desplaçades dins de Síria, 5,6 milions refugiades en països veïns i més de 13 milions necessiten ajuda humanitària per sobreviure.