El dossier

Josep Guarro

Catedràtic emèrit de Microbiologia (URV)

“A la Xina, aïllar va anar bé”

Un virus, un organisme invisible a l’ull, ha fet que ens atrinxerem a casa. El repte és aturar-ne la letalitat i domesticar-lo. Cal ser-ne conscients: els virus, des de sempre, conviuen amb nosaltres

Segurament, una de les qüestions que més ha sorprès els ciutadans és que fa uns dies casa nostra semblava un oasi i, sense saber com, el coronavirus es va saltar els tallafocs i ens ha portat alarma. Sense treure importància a la crisi de salut que vivim, l’investigador Josep Guarro, catedràtic emèrit de microbiologia a la Universitat Rovira i Virgili, i un expert en la matèria, ens recomana calma. La serenor, la prudència, el sentit comú de cadascun dels ciutadans són grans aliats en la lluita. La societat, en general, ha tingut un xoc i la vida quotidiana s’ha vist alterada. Tancats, sembla irreal. Als científics, però, ni la crisi ni les mesures els agafen per sorpresa, oi?
No... Quan passen situacions com aquesta, l’única cosa que es pot fer és restringir el moviment i controlar les persones. És tan fàcil, la disseminació! És molt fàcil infectar-se, per tant, cal limitar les activitats de les persones; és el més natural.
Fins que s’ha declarat l’estat d’alarma hi ha hagut molta confusió. D’una banda, anàvem a dinar al bar colze a colze amb tothom i, de l’altra, a les xarxes socials podíem veure escenes tan boges com senyores anant a fer la compra amb bosses de plàstic al cap!
Hi havia activitats que, en principi, eren inofensives... La clau era seguir els consells de les autoritats. Ens els dies previs a l’alarma, per exemple, no anar a llocs on hi hagués molta gent.
Més enllà de la situació actual, davant d’una crisi així, que es podria repetir, com cal actuar?
Amb sentit comú. Sempre! Anar a la compra amb bosses al cap? Bestieses, s’ofegaran! I no serveix per a res, més enllà d’espantar altres persones del voltant.
Ja abans de l’alarma, les lleixes dels supermercats van començar a quedar buides de sobte...
De fet, es van esgotar les mascaretes gairebé a tot arreu...
Gairebé des del primer moment.
Això no té cap mena de sentit! Els hospitals n’han de tenir, evidentment, perquè és el personal que està més exposat, però anar pel carrer amb mascaretes... Les mascaretes, de fet, tampoc et protegeixen del tot; protegeixen perquè no ho escampis. Però si esternudes, et pots tapar la boca, també tens mocadors... En tot plegat, sentit comú.
Està prou preparada, la població en general?
Sí, de fet, en sabem massa, avui, amb internet. Sovint, el pacient va al metge i ja li diu què li ha de receptar, i si no ho fa, ja no és un bon metge, o no en sap prou.
Prudència, doncs, respecte a la informació en crisis com la d’ara.
La informació sempre és bona, conèixer els fets de primera mà sempre és bo. I no ens menteixen... Potser en algun moment han carregat les tintes perquè calia que no hi hagués aglomeracions. Ara bé, d’això a voler escoltar-ho tot, llegir tots els diaris, saber tot el que diu tothom...
Ara parlem del coronavirus, però podríem parlar de qualsevol altre virus, que pot mutar, infectar humans i travessar fronteres... I l’escenari que tindríem seria fruit de la confluència de molts factors. Fins i tot, dels viatges low-cost que afavoreixen la mobilitat, també dels virus.
Tot està relacionat, la globalització és clara.
Estem alerta. A casa, si algú esternuda, no és difícil preocupar-se. Podria ser una grip, podria ser la pandèmia... Ens expliquen què hem de fer una vegada i una altra, però quan ens toca directament, dubtem.
Cal veure si hi ha febre, si es tracta d’algú molt gran, si hi ha problemes respiratoris... Però una persona jove i sana, perquè tussi una mica i tingui unes dècimes... calma. Quan hi una grip o un refredat sempre es fa una mica de febre.
Des de Madrid, les autoritats sanitàries ens diuen que tot plegat pot durar mesos. Ens pronostiquen setmanes molt dures. Dos mesos i mig, quatre... Què fa que ens donin aquestes informacions?
No se sap què passarà, amb aquesta pandèmia –ho és perquè afecta tothom–, perquè és un virus nou. Es mira, es revisa què va passar amb altres epidèmies, perquè, normalment, els virus que provoquen infeccions respiratòries segueixen un cicle. Suposem que hi ha 2.000 persones afectades a Espanya, i calculem que aquestes han pogut estar en contacte amb tres o quatre individus més: això vol dir que d’aquí a tres o quatre dies n’hi pot haver x, d’infectats... A partir d’aquí, teòricament, si les persones estan aïllades, el nombre d’infectats ha de baixar. Ens diuen que en catorze dies els que estan infectats s’hauran curat. Per tant, si no poden sortir i contactar amb altra gent, el nombre anirà baixant. Això és que ha passat a la Xina.
Allà, però, són molt disciplinats.
Tingues en compte que la gent aquí està espantada. No fan gaire el ximple. Si es veu que es tanquen estadis, que no es pot anar a llocs amb afluència de públic, si no es pot viatjar i es troba que després s’ha d’estar aïllat... I a més, l’economia se’n ressentirà molt, d’aquesta pandèmia.
Teòricament, no ha de ser tan mortífera com d’altres.
Les altres malalties que hem patit per coronavirus, la SARS –síndrome respiratòria aguda greu– i la MERS –síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà– van ser més greus, en principi.
La dilació a l’hora de prendre mesures no facilita frenar la malaltia, ni tampoc el caos en l’economia. S’ha comparat molt amb la grip. L’any passat, quantes persones van morir a l’Estat espanyol a causa de la grip?
S’estima que l’any passat van morir més de 6.000 persones per la grip.
Déu ni do, la xifra. Qualsevol mort, per a les persones pròximes, és dolorosa, però és cert que la dada pot ajudar a tenir una visió més de conjunt respecte de la situació actual. Qui mor, per la grip?
Durant la grip estacional, la majoria de morts són persones grans, persones amb malalties respiratòries...
En el cas del coronavirus, també. Però no pel que fa als més joves.
En el cas del coronavirus, hi ha pocs nens afectats.
En el cas de la grip, sí.
En el cas de la grip, cada cert temps, el virus canvia. Quan hi ha un canvi important, les persones que més moren són els més joves, els que mai s’han vacunat, els que no tenen cap record de vacunació. És el que sol passar amb la grip quan el virus es modifica de forma notable. En el cas de la grip estacional, la que és semblant cada any, no, aleshores moren les persones que estan molt dèbils, que també moren per infeccions bacteriares o a causa d’altres virus...
En el cas de la covid-19, sembla que hi hagi una contradicció. En ser una malaltia nova, hauria d’afectar més els joves, doncs. Com és?
Tampoc se sap gaire per què... En principi, en el cas de les persones sanes, les seves defenses funcionen correctament. Sembla que els mecanismes naturals reaccionen bé i l’erradiquen. En canvi, els que tenen problemes de salut greus, de base, aquests, no es defensen. Entre els que no han superat la malaltia, hi ha molts casos en què és possible que si no s’haguessin contagiat, algun altre virus respiratori semblant els hauria pogut costar la vida. Els últims anys ja hi havia altres coronavirus circulant. Et trobaves algú que et deia que havia tingut un refredat potent, però que ja s’havia curat, i també hi havia moltes persones d’edat avançada que morien, per exemple, d’una pneumònia.
Passaven com una mort natural, en certa manera.
N’hi havia, de coronavirus. No aquest d’ara, però sí de molt semblants, que provocaven infeccions respiratòries lleus o diarrees. Però tot això pràcticament ni s’estudiava.
La taxa de mortalitat de la covid-19 és baixa, en principi, però la difusió massiva de la malaltia pot capgirar les xifres. Com podem conèixer els tempos d’aquesta malaltia?
La covid-19 ha passat, probablement, d’un o diversos animals a les persones. Al principi, els que moren són els cuidadors, aquells que tenen contacte amb aquests animals, els que els mengen, viuen amb ells... Són els que s’infecten amb més facilitat. Com que el virus està adaptat a l’animal, és difícil que es pugui adaptar a la persona, però si s’hi pot adaptar i es pot multiplicar és quan comencen les reinfeccions a partir de les primeres persones.
Ha anat tot ben ràpid.
Un dels problemes és que la Xina va avisar massa tard, com va passar amb altres casos, amb la SARS, per exemple. Esperen i esperen. La Xina està molt tancada i la informació es dona amb comptagotes; és allò de “no alarmem, que no vindrà ningú al país”... I trobes que dos malalts n’infecten quatre; quatre, vuit... El contagi fa una progressió geomètrica i com més tard te n’adones, més problemes hi ha. Això és el que va passar a la Xina. Aleshores, van decidir aturar-ho tot, aïllar tots els malalts, que era l’única cosa que es podia fer, que els malalts no estiguessin en contacte amb altres persones. I a partir d’aleshores sí, aïllar, a la Xina va anar bé. És el que es recomana.
No admetre el problema fa que la malaltia s’escampi.
Ho han reconegut; ho saben prou.
L’un per l’altre...
A la cultura oriental, hi ha molts contactes amb animals. I en moltes d’aquestes malalties, el reservori, l’hoste principal, és als animals. Els animals maten d’altres animals, maten els cuidadors. Però el cas és que costa molt passar dels animals a les persones, perquè hi ha una barrera entre espècies.
Però n’hi ha que ho fan.
Aquí rau el problema. Els virus que van variant de tant en tant, com el de la grip, per exemple, normalment infecten primer animals i a través d’ells passa a les persones: ànecs, porcs... N’hi ha molts.
Partim de la ignorància: què fa que de tant en tant aparegui un virus nou?
Els virus són estructures molt senzilles, gairebé unes poques proteïnes i una coberta, un embolcall... Proteïnes i un ADN o un ARN –els àcids nucleics que són la base del genoma–. N’hi ha de petits, n’hi ha de grans, com el coronavirus. Aquest ARN pot variar, es pot associar amb el d’un altre animal i formar un nou virus. Per exemple, un virus del porc i un virus de l’ésser humà es troben en un altre porc o en un altre animal. Com que són molt senzills, es poden reassociar i crear un virus nou.
Tan fàcil?
Aquests virus, normalment, tenen poca vida. Alguns poden infectar l’home, tot i que no és senzill, però si s’adapten dins de l’home es multipliquen i ja està. El més fàcil és disseminar-ho a través de les secrecions, quan es tus, quan s’escup, quan s’esternuda...
Hem de ser conscients que la vida s’expressa així, i que no hi ha un bloqueig total i absolut davant d’això.
Tenim les vacunes. Quan descobrim un virus d’aquesta mena, cal trobar-ne la vacuna. Les malalties per virus són molt difícils de tractar.
Se’n pot tractar la simptomatologia.
Exacte. El més fàcil, però, és evitar la malaltia i, per tant, el contagi, que és el que fan les vacunes.
Les persones fràgils ho tenen més difícil, com s’està veient.
Són malalts molt grans, que han patit o pateixen altres malalties respiratòries, cardíaques... La majoria dels pacients infectats es curen. No patim, el que s’ha de fer és aïllar, aïllar les persones i controlar-les. No es pot fer res més.
La idea de tots a casa tancats durant quinze dies no és pas una bestiesa.
Va bé.
Quan es detecta una amenaça com aquesta sempre es deuen posar en marxa de seguida els mecanismes de la ciència per afrontar-la.
I tant, s’hi treballa arreu del món, en la vacuna! Cal dir que també són virus complicats, en el sentit que no és fàcil preparar vacunes.
Com hauria de funcionar, la vacuna?
Normalment, les vacunes consisteixen a administrar una part del virus, si pot ser mort, millor, perquè aleshores no és perillós, o bé unes proteïnes d’aquests virus, que quan entren dins de la persona que han de protegir estimulen, fan que augmentin les seves defenses. Hi ha vacunes per a segons quins virus i bacteris que, un cop es reben, ens protegeixen per a tota la vida. En canvi, n’hi ha d’altres, com és el cas de la grip, per a la qual cada any ens hem de vacunar, perquè el virus muta, canvia, i aleshores les persones, encara que n’hagin estat vacunades anteriorment, no poden generar anticossos –les nostres defenses davant del virus–. La proteïna d’aquest nou virus no és la que hi havia abans. En el cas de malalties com el xarampió i les galteres, ens vacunem una vegada i si estem ben vacunats no ens cal fer-ho mai més. Si ens tornéssim a infectar, en tindríem el record i ens defensaríem.
I com serà, en el cas de la covid-19?
Si es troba la vacuna, que es trobarà, segur, no sabem si donarà una protecció més llarga o més curta... D’altra banda, les vacunes es modifiquen amb el temps i es poden millorar.
Aquests virus mutants no són fàcils d’erradicar.
Exacte, és molt difícil aconseguir-ho. Per això dèiem que normalment afecta les persones joves, perquè no han estat mai vacunades. Qui ha estat vacunat de la grip, per exemple, té records, té anticossos, potser de fa vint anys, però en té, pocs o molts.
En termes generals, i respecte de qualsevol epidèmia, el nostre sistema està preparat?
Sí. L’avantatge és que aquest virus no és gaire greu, en el sentit que si dels infectats se’n morís un percentatge com de la MERS, per exemple, que va matar el 30% dels que se’n van contagiar, aleshores sí que... Aquí, ara, si les mesures d’aïllament funcionen, tot i que mai se sap, perquè hi ha gent que se les salta, vull pensar que en un període prudencial es podrà controlar. El que tenim clar, però, és que els virus fan la seva.
INFORMACIÓ
INFORMACIÓ
“Un dels problemes és que la Xina va avisar massa tard, com va passar amb altres casos, amb la SARS, per exemple. Esperen i esperen”
RECOMANACIONS
“Sentit comú: no fer gaire cas dels alarmismes. I quedar-se tancat a casa. No tossir al davant dels altres, fer servir un mocador...”
TANCATS
TANCATS
“És tan fàcil, la disseminació! És molt fàcil infectar-se, per tant, és imprescindible limitar les activitats de les persones; és el més natural”

MERCÈ MIRALLES

mmiralles@lrp.cat

Un virus nou

MERCÈ MIRALLES

Catalunya no està faltada d’eminències. Una d’elles és Josep Guarro, expert en microbiologia. En el marc del Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la URV, és investigador del grup de recerca MICOLOGI-Unitat de Micologia i Microbiologia Ambiental. És catedràtic emèrit de microbiologia, i algunes de les seves línies de recerca són els fongs patògens per a l’home i els animals i els nous fàrmacs a partir de fongs. Ha dirigit desenes de tesis doctorals i té centenars de publicacions. La seva carrera li ha merescut diversos reconeixements, i és membre de l’Acadèmia de la Confederació Europea de Micologia Mèdica. Sobre la covid-19, ens recorda que, malgrat tenir semblances amb altres malalties víriques, és nova. “Hi ha qui diu que a l’estiu s’acabarà i d’altres ho qüestionen... En principi, quan fa calor, els virus no viuen tan bé. I els rajos solars també maten els virus, i aquí hi ha molt de sol... Però és nou, per tant, res de tot això és segur. Potser aquest virus es quedarà, i encara que els afectats es curin, ja no ens deixarà. O sí. Qui ho sap?”

“Si tots els països fessin el mateix...”

MERCÈ MIRALLES

Aquests dies és possible que un dels factors de neguit entre la població hagi estat veure que davant d’un enemic ben clar, cada país ha anat a la seva. Els uns: “Això sí, però allò no.” Els altres: “Nosaltres farem just el contrari.” Els de més enllà: “N’estem fent un gra massa...” A França s’han vist parcs a vessar tot i les indicacions de quedar-se a casa. De tota manera, les autoritats també van permetre fer unes eleccions. Potser aquestes disparitats estan al darrere de la confusió d’algunes persones: n’hi ha que no s’ho acaben de creure i n’hi ha que fa setmanes que estan tancades a casa. Països a tocar els uns dels altres amb criteris molt diferents. La unitat –en la diversitat–, se’ns presenta, més que mai, com una utopia. La pregunta és òbvia, és clar. Els països, els seus dirigents, no haurien d’haver anat –d’anar– més a l’una? “Això segur”, diu Josep Guarro. “Si tots els països haguessin fet el mateix... Des del començament, uns aïllaven i uns altres, no. Uns tancaven les fronteres i d’altres, no. Posar-se d’acord costa molt, i més quan afecta l’economia.” Entre que un partit de futbol es jugui a porta tancada o que, directament, no es jugui, hi ha molts diners de diferència. Igualment, els hotels, que comptaven amb tants i tants visitants... “Hotels, restaurants... i així, tot. És una cadena.”

Ciutadans actius

Davant d’una epidèmia com la d’aquest coronavirus, l’actitud de cadascun dels ciutadans és definitiva. Potser els governs no s’aclareixen, però tenim marge. És el marge que dona no creure qualsevol cosa que ens arribi i, per contra, seguir les indicacions de les autoritats: “S’informa molt! I està bé”, comenta. I, insistim, aplicar el sentit comú a què tant apel·la aquest investigador. Tot i que deia un sant que el sentit comú és el menys comú dels sentits... I potser és cert. “Sentit comú; és el més important. No fer gaire cas dels alarmismes. I quedar-se tancat a casa, tancar-se. No tossir al davant dels altres, fer servir un mocador de paper i llençar-lo, en acabat... De la mateixa manera que a una persona, si està refredada, no se li acut esternudar davant dels altres, és el mateix, potser una mica més. I rentar-se les mans! És el de sempre, però és tan evident!”

El país està preparat?

MERCÈ MIRALLES

Mentre les notícies venien de lluny, tot era bastant difús. Segurament, ens vam sorprendre que a la Xina volguessin aixecar un hospital d’un dia per l’altre. Quan més tard s’ho va plantejar Itàlia, ja no ens va resultar tan estrany. Preocupa, i molt, l’estrès de la xarxa sanitària, començant pel contagi entre els professionals de la salut, que ha fet que hi hagi molt personal confinat. Guarro ens recorda que s’estan contractant professionals, i afegeix: “És natural que els que més s’infectin siguin els que tracten malalts. Però el sistema sanitari és molt bo, a Catalunya i a Espanya. Això, segur.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.